A Jacint Verdaguer
Autor:
Bonaventura Gassol i Rovira
Obra:
Jacint Verdaguer (1877-1977). En el centenari de L’Atlàntida
, 1977
A Jacint Verdaguer
Fill del cel, a la terra t'enyoraves,
oh, dolç germà del Pobrissó d'Assís!
El català fou l'escala que empraves
per a pujar i baixar del Paradís.
Cada graó, el nom d'una flor boscana,
d'una font, d'un ocell o d'un tossal;
partint d'un gra de terra catalana,
no et deturava ni l'estel més alt.
Endut pel ritme de la llengua mare,
que senties renéixer dintre teu,
l'ascensió pels noms se't feia clara:
de l'home a l'àngel, de l'àngel a Déu.
I un cop al cim de tota jerarquia,
sols et calia ja el suprem conhort:
trobar a l'escala que et feia de guia
l'ample replà que dominés la mort.
I el vas atènyer, que en fer la centúria
de ta naixença a la gleva pairal,
un vent novell que somou la boscúria
brunz i murmura un sol mot: immortal!
Cada mot de la llengua catalana
ressona cada dia més segur,
i és un crit que arrenglera i agermana
que ens hi sentim tots, immortals com tu!