Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Pompeu Fabra va ser sempre un intel·lectual que va practicar l'esport. La natació, el patí, el plongeon... a les platges de Badalona, durant els molts anys en què hi va viure, però també el tennis i l'excursionisme. Així, doncs, un dels divertiments més plaents que practicava Pompeu Fabra quan no es dedicava a encarrilar la llengua era anar a la platja on traslladava tota l'activitat en tertúlies i en l'exercici dels més diversos esports. Això sí, sempre amb la pipa a la mà tal com documenta un fragment d'article de Jaume Passarell publicat a La Publicitat el 1934 arran de nomenar Fabra Fill adoptiu de la ciutat. Precisament, el llegirem situats al davant de la platja, si pot ser tenint de costat les barques que encara hi són avarades. Completarem la lectura amb un passatge de Betúlia, de Maria Aurèlia Capmany, ambientat just arran de mar.
A l'estiu, traslladava la casa a la platja. Mes enllà dels banys, a la banda de Montgat, instal·lava la seva barraca. Davant la porta, protegida per una vela que hi donava ombra, s'hi formava una tertúlia animada de banyistes. A l'estiu, l'idioma quedava un xic de recó. La platja és llaminera. El plongeon, la braça de pit i el patí refresquen la pell i donen elasticitat al muscle; àdhuc refresquen l'esperit. D'un tros lluny ens animava, lleu, una alenada perfumada de mel de la seva pipa.
I nosaltres, els badalonins, l'hem vist i el veiem sempre així, Mestre Fabra. O bé, voltat de banyistes joves, i ell mateix amb el clàssic maillot, la pipa a la boca, els peus a l'aigua i emmarcat dins el quadre verdós i negre del turó de Montgat, o bé a la Rambla, enquadrat de palmeres amb un fons de barques. A una banda, el monument, que sembla de pedra tosca, d'En Roca i Pi, i la ratlla prima dels pals de telègraf, a l'altra; i també amb la pipa a la boca.
Per a nosaltres, badalonins, aquests és el Fabra nostre. Mestre, naturalment; però també badaloní i, a més, amic estimat. Al primer l'admirem i el respectem tant, si no més, com pugui arribar a admirar-lo cap altre català. Però a aquest altre, que és més nostre, l'estimem. I això per damunt de tot. A la corona de llorer, doncs, que un dia li oferiren tots els catalans, avui els badalonins hi afegim la nostra, que és feta d'amistat i d'estimació.
La nit no havia arribat encara. El cel era vermell. Ara l'una ara l'altra, avaraven a la nit els llums de l'encesa. La remor del mar venia de lluny, creixent, i es llençava amb un cop sonor i greu contra la platja i tornava i tornava. Com seria de silenciosa la mort sense el soroll incessant del mar! La llum groga dels cafès dibuixava rodones sobre l'asfalt del passeig. De tant en tant arribava apressada una bufada de llevant, humit i trist, inclinava les palmeres i deixava la pell bruna de les noies com de pedra picada i encenia una llumeneta en els ulls dels xicots i algú ensumava l'aire i deia.«Plourà.» Però les palmeres s'aquietaven i una suau calidesa pujava de terra, de la pols fosa, del mar ondulat, mentre el cel roig es tornava d'un blau gris, cada cop més dens, cada cop més unit al teló del mar, partit per la línia puntejada de l'encesa. D'esma cap a la riera de Capçanes, cap a la riera de Migjorn una nova parella es donava la mà.
Altres indrets de Badalona: