Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
La platja de la Mar Bella es troba entre l'espigó de la Mar Bella i el de Bac de Roda, i és el front marítim de l'actual Parc Esportiu de la Mar Bella. Era la platja que, enlletgida pels detritus industrials de les fàbriques del Poblenou i la instal·lació de barraques suburbials, freqüentava Xavier Benguerel quan era petit. Ens podem servir de tres fragments d'un dels seus textos memorialístics que reconstrueixen aquell passat que poca cosa té a veure amb l'endreçada cara que presenta avui aquest indret. També pot ser una lectura pertinent un passatge de les memòries de Conxita Julià que narra com un aeròstat aterrà en aquests topants quan era encara imperi de pescadors i barraquistes.
La platja ultratjada (Fragment III)
Aleshores, cada viatge era encara per a mi misteriós i nou. En creuar la via del tren de França, ja a l'altra banda de la garita del guardaagulles, m'arribava el panteix de les onades barrejat amb el preciós picaroleig del Menut, el piano de maneta de l'encanyissat o un acordió i, just ran del més enllà de la barraca i les casetes de fusta, el blau espectacle del mar i del cel a l'altra banda. Baixàvem. Gent entallada entre espessos efluvis d'oli de morca i d'arengada. I a tocar de seguida l'aigua, l'aigua, amb els serrells d'escuma i la ressaca que els desfeia i refeia. Jo mirava enlluernat, fixament, concentrant-me... No, no hi havia sirenes, si més no en el meu barri. Berenàvem ran del batent de les onades; m'inventava laberints de sorra, escoltava la veu fonda dels cargols de mar, seguia el vol de les gavines; a vegades, i com si la ratlla tan ben traçada de l'horitzó fos una maroma, passava mandrosament però inexorablement un vaixell... L'Erasme no es treia mai la caliquenya de la boca: també, com si ho fes des del fons d'una petxina, em parlava amb la seva veu rogallosa, llunyana. El vaixell ja havia desaparegut feia estona. El sol es colgava, queia con extenuat, congestionat, per la vessant de Sant Pere Màrtir. Montjuïc, enllà del Bogatell, sempre esquerp i com mal ajagut. Cuitava a fer-se fosc. S'encongia el mar, es destenyia. Camí de Badalona, s'anava encenent un regueró de punts suspensius com si el dia no hagués sabut acabar la seva última frase. Anem, Erasme?
Li ho demanava inquiet, embasardit i tremendament fatigat de no sabia què. De retorn m'adormia gronxat pels trontolls de la tartana. En arribar a casa l'avi, vacil·lant, ensonyat, sovint em creia que baixava d'una barca...
La platja ultratjada (Fragment IV)
«Cap a la mar de l'aigua blava!» Pares, avis, ja eren morts. Però la mar «la mar que sempre recomença», havia de ser per força allà, exactament igual a si mateixa. «Et convé, i val més que ho vegis amb els teus propis ulls.., m'havia dit el meu vell amic Miquel d'«Els Pescadors» de la placeta d'en Prim després d'haver celebrat el meu retorn amb una copa. Vaig creuar el pas a nivell. Al cap de poques passes vaig deturar-me amb el cor encongit. «On és la platja?» vaig sorprendre'm preguntant-m'ho en veu alta, indignat, adolorit fins a l'ànima... La platja havia desaparegut soterrada per una repugnant muntanya d'escombraries. L'havien convertida en un immens podrimener, en una monumental latrina que s'allargava fins més enllà del Bogatell, i que segurament resseguia tot el litoral peninsular. També havien desaparegut la baluerna de la casa dels banys, i l'encanyissat, fins i tot el carreró de barraques encaixonat entre la sorra i els contraforts de la via del tren...
—I aquests focs?
Vaig fer aquesta pregunta a un camioner.
—Cremen constantment, de nit i de dia. Innumerables pilots d'escombraries cremaven a foc lent, elevaven enganxoses, irrespirables fumeres que flotaven, empudegaven l'aire, s'arrossegaven miserablement, esvaïen la descarnada presència d'uns gossos dedicats a furgar, a disputar a uns pobres «desvagats» els tresors escondits entre aquell munt de deixalles infectes...
En abandonar la Marbella em sentia fabulosament vell, i com si a poques passes, trist decebut, m'observés com tantes vegades l'adolescent que havia estat feia més de trenta anys.
La vam veure enlairar-se una bona estona tot fent vaivens empesos per l'aire suau i amb un xic de temences, ja que semblava que havia de topar amb les baranes dels terrats o amb alguna de les xemeneies que encara fumejaven pel veïnat obrer i fabril.
Tot va anar com una seda. La Salerito va aterrar tal com estava més o menys previst; l'aeròstat va baixar feliçment i va deixar-la a la platja de la Mar Bella, a l'alçada del Poblenou, i allí va ser admiració de grans i quitxalla que vivien en aquell barri de pescadors, barrejats amb la gent immigrada, vagabunds i dissortats.
A la Mar Bella gairebé tots els qui hi vivien eren pescadors però, en direcció a Sant Adrià, entre les vies del tren (avui desaparegut) i la platja hi havia una munió de barraques agrupades i més d'una vegada els cops de mar se les enduia, i la misèria d'aquella gent cada vegada era més depauperant.
Nosaltres ben poques vegades hi anàvem, atès que el pare no era home de platja; en canvi, anys després, quan ja no teníem la botiga del Clot i ja vivíem al Poblenou, algun diumenge el pare em despertava d'hora i anàvem a veure quan les barques curulles de peix arribaven a la platja de la Mar Bella. Llavors el pare es posava entremig dels pescaires que estiraven la sirga per tal de clavar la barca a la sorra i treure'n el peix. El pare tenia bons braços —era alt i corpulent—, i els pescadors ho van notar i, agraint-li la seva ajuda, tant si vols com si no vols, van donar-nos un mocadorat de peix que hi cantaven els àngels! Després, aquesta passejada vam repetir-la algunes festes.
Vam dedicar un parell de dissabtes a la tarda a explorar els «baixos fons» del Poble Nou. Després de sopar, amb lluna o sense, érem prou valents per a recórrer de dalt a baix l'únic «carrer» de la Marbella, encaixonat entre el mar i el terraplè de la via del tren: el barri més desesperat de Barcelona. En les meves novel·les n'he parlat sovint de la Marbella. Espectacle depriment, al·lucinant, revoltant, imperdonable. Hi ha barraques i barraques. Aquelles, bastides sempre provisòriament al sorral de la platja, sense altra il·luminació que uns llums d'acetilè que empudegaven l'aire, produïen la sensació d'estar muntades com un castell de cartes.
Altres indrets de Barcelona: