Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Un fragment de les Memòries de Xavier Benguerel mostra com eren els topants del passeig de Calvell quan, de petit, anava a banyar-se en un tram de costa més aviat insalubre. Just enfront d'on acaba el carrer de la Jonquera, podem llegir-lo per constatar com han canviat els llocs després de les profundes reformes de remodelació del barri. Al llarg dels anys quaranta i cinquanta del segle passat, les intervencions urbanístiques foren summament puntuals i es limitaren a l'obertura de carrers que restaven tallats per fàbriques i a la construcció d'alguns blocs d'habitatges. Entre el 1953 el 1956, s'hi edificaren els blocs del Patronat Municipal de l'Habitatge, i fins al 1965 no es connectà la rambla amb aquest passeig. La seva transformació definitiva va arribar amb la construcció de la ciutat olímpica el 1992.
Per si fos poc, al carrer de la Jonquera, al moment que revira i empalma amb el passeig d'en Clavell deshabitat i ronyós, en constant agonia al llarg de la via del tren, les serradores no paraven de xiular i d'aviar per les grans finestres obertes nuvolets daurats i fluctuants de serradures... Es contava de dones que desficiades pels cops de martell i estridències mecàniques de les serres, es passaven hores i hores ajagudes al llit de la sala-i-alcova, amb compreses de vinagre al front, murmurant coses rares i obscures com en els pesombres, i acabant per patir d'al·lucinacions.
En arribar a la platja ens descalçàvem. Sèiem a l'ombra de la baluerna de l'edifici dels banys. Era blava l'aigua. Encara més del cantó de la Mina, el merendero que en fer-se fosc pudia a oli de morques, a acetilè, a arengada.
—Tu, oi que no n'hi ha, de sirenes?
—No, i es una llàstima.
—Vols dir?
Seguia el vol de les gavines, mirava la misteriosa ratlla fina per on passaven lentament els vaixells, escoltava les petxines, la veu de l'aigua...
La senyora Elvira ordenava a les seves nenes que es traguessin el vestit perquè no se'l mullessin, i, a mi, el davantal. A la Teresa, que era la petita, però molt precoç, li apuntaven les sines, i quan una onada l'esquitxava, la pell se li tornava de nacre.
Altres indrets de Barcelona: