Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El Cànem és el nom popular amb què hom coneixia la fàbrica del Poblenou dels germans Godó, construïda el 1882 i dedicada a la fabricació de jute. L'edifici, de dues plantes, estava ubicat al carrer de la Llacuna, entre els carrers de Ramon Turró i del Doctor Trueta. Era l'única fàbrica a Espanya que treballava el jute, i donava feina a uns dos mil obrers, majoritàriament dones i nens, que treballaven en unes condicions molt dures. Arran dels fets de la Setmana Tràgica, els Godó van cedir un dels edificis de la fàbrica a la guàrdia civil perquè hi instal·lés una caserna.
Després del 1939, els Godó van recuperar la titularitat de la fàbrica, però la van cedir gratuïtament a Franco. L'edifici es va habilitar com a presó de republicans, amb el nom de «Prisión provisional de Pueblo Nuevo», i va funcionar com a tal entre el 1939 i el 1942.
Gràcies a un fragment de les Memòries i un altre d'Icària, Icària..., de Xavier Benguerel, que ens poden servir de lectura, tindrem la descripció de com eren tractades les treballadores del Cànem pels Godó, que eren familiars de l'àvia de l'escriptor.
—Nens, a berenar!
Berenàvem pa i xocolata de la pedra i, si feia bo, pujàvem a xutar al terrat amb uns veïns del pis de sota. Des del terrat, per damunt del teulat d'una adoberia, es veia el mar. Cada dos per tres passava llargament el xiulet d'un tren i el trontoll dels vagons. A vegades vèiem unes barques que pescaven o un vaixell que passava sobre la ratlla tan ben traçada de l'horitzó. Hi havia els galliners, el safareig i, a l'altra banda de carrer, la fàbrica dels germans Carles i Bartomeu Godó, parents de la meva àvia. Els germans Godó pujaven a esmorzar a casa l'àvia. Es menjaven un parell d'arengades a la brasa amb tomàquet i ceba. L'any 1881 havien fundat La Vanguardia. El fill d'en Carles Godó el van fer conde. Es van dedicar a enraonar en castellà, i encara els dura.
D'aquella fàbrica del Poble Nou, tothom en deia «El Cànem». De les dones i de les criatures que hi treballaven un gavadal d'hores diàries, «les xinxes».
Entre els meus primers records hi ha aquestes dones i aquestes criatures. Exhalaven un tuf espès, d'olis pesats, d'espart, de borra, de misèria. Com si no tinguessin edat, com si fossin bèsties de bast, energia a baix preu. Quan la sort hi ajudava, ho deien, morien entre els 35 i els 40 anys. A l'hora de dinar s'instal·laven pels voltants de la fàbrica. Seien a terra, els que tenien sort a l'ombra dels plàtans o de la petita zona d'ombra que, en aquella hora, feia la paret d'un magatzem, d'una taverna, d'una casa. Al cap d'uns quants anys —casualitat, què voleu fer-hi!—, a pocs metres de distància, van instal·lar-hi la caserna de la guàrdia civil. L'ordre és sagrat. Les vagues alteren producció, escandalls, beneficis. A les nou o a les deu de la nit, aquelles dones i aquelles criatures sortien com un ramat de la cleda. Brutes, exhaustes, com somnàmbules. La majoria enfilava el camí de Pequín o de la Mar Bella, residències poètiques entre clavegueres, als sorrals de la platja.
—Ara pleguen «les xinxes»!
—Tapa't el nas!
Pudien. Sí, pudien. Me'n recordo. Em costa molt d'avesar-me a la idea que aquelles dones eren com la meva mare, la meva àvia, les meves ties; i aquelles criatures, una mica més grans que el meu germà, igual que ell i jo. En veure-les, callava, estamordit, sense comprendre, i m'arrapava a la mà protectora de la mare.
Aquesta imatge lamentable: la sortida de les dones del Cànem, m'obsessionà mentre vaig viure al Poble Nou.
Mira, Clàudia, les tres Gràcies, el sortidor amb els lliris i les granotes, L'Aliança, el Forn del Cigne... anomena-ho, anomena-ho tot, tot, així la tindràs més a la vora... I el Cànem, emparat per la caserna de la guàrdia civil, el carrer dels Gitanos amb els grans panys de paret de l'adoberia amb la buguenvíl·lea; i si saps escoltar encara t'agafarà de sorpresa el renill del cavall i trobaràs a terra, les teves ombres torbadores... Sí, d'una manera o altra, tot això va unit a les nostres dues vides, fins la pistola que vaig aprendre de portar a la butxaca... Sabeu, monsieur, la Clàudia comparteix del tot les idees del seu germà: si ell es juga la vida, ella, que menys pot fer que ajudar-lo a... prou! prou!... De la placeta del general Prim al pas a nivell, si les comptes, no hi ha gaire més de sis passes... A l'altra banda, la garita d'en Vinaixa. Seus a la banqueta. Mira. Les vies resplendeixen tocades per la somorta claror dels fanals i s'esfumen enllà, dins la nit... Cada dia, a la mateixa hora, part de vespre, passa el tren de França com una rafegada, i la Clàudia amb la cara enganxada al vidre d'una finestreta...
Altres indrets de Barcelona: