Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
L'Ajuntament de Barcelona, des de fa algunes dècades, ha optat per crear jardins a l'interior de les illes de l'Eixample que passen a ser de la seva propietat. Seguint aquesta política, ja en el segle XXI, va dedicar uns jardins a la memòria d'Irene Polo (Barcelona, 1909 – Buenos Aires, 1942), de la qual podem llegir dos dels seus articles, entre irònics i sarcàstics, publicats a les pàgines d'El Be Negre i de L'Instant.
Apunts piscines
El sol començava a despertar-se. En l'espaiós llit del matí, trobava goig rebolcant-se entre núvols que l'embolcallaven com amorosos llençols. De tant en tant treia un moment els seus tentacles de foc i s'estirava, s'estirava, com si volgués créixer més que un curt de talla.
El vent, en el seu paper de cambrera amatent, anà bufant de mica en mica i anà descorrent els núvols llençols, deixant el sol com Déu el va fer.
Un cop es veié en una situació tan picant, el sol es dedicà a picar de valent.
Jo passejava pels jardins de la Diagonal, sola, completament sola, vos ho juro, quan vaig trobar en Pere Ponç, amic de la meva jovenesa.
—Fa calor, eh?
—Sí, pica una mica, però a qui li piqui que rasqui. De totes maneres, avui en fa menys que ahir.
—I ara que dius això, què hi fas tu per aquests mons de Déu?
—Mira, Irene, Ja t'ho diré. He vingut a banyar-me.
—I puges aquí dalt?
—Veuràs, tinc un amic que viu prop de la piscina més gran del món, i em va dir que pugés aquí dalt, i jo he pujat.
—I per què no vas a la mar?
—Perquè no s'hi cap. És massa petit allò. A més, diuen que les aigües estan infectades. Ara veurem què tal serà això d'aquesta piscina.
—Que encara no hi has estat, doncs?
—No.
—I en altres?
—Sí; fa anys, anava a una piscina i m'hi tirava de la palanca de tres metres, de la de cinc, de la de set... Però un dia ompliren la piscina d'aigua, i ja no hi va haver al·licient.
La ciutat fatal (fragments)
Ahir, a les cinc de la tarda, vaig trobar al Cafè de La Rambla uns periodistes madrilenys: Alardo Prats, d'El Sol; Carreño, de La Voz i Pugés, d'Ahora, que eren a Barcelona de pas cap a Itàlia, on els ha convidat el Govern feixista. Estaven que no s'hi veien de cap ull. —Quina Barcelona! —clamaven—. És un tornar-se boig! Ahir, arribant de Madrid, vàrem anar a veure ballar sardanes, una cosa magnífica; aquest matí hem anat a la platja i després hem dinat a la mateixa Barceloneta. Hem menjat com uns lladres: quines llagostes i quin vi!... Però trobo que el més suculent de tot és això, això, ¿eh? I el xicot assenyalava cap a fora, al carrer, dringant i brillant com un riu de cascavells. Soroll i color adorables de La Rambla... —Aixó, aixó— seguia el noi extremeny i habitant de Castella —Aquests arbres, aquest moviment, aquesta variació, aquest olor de port, de pólvora i de roses... Que n'és de bonic, renoi! Des de la penombra del cafè, miràvem el sol que queia com una cascada damunt del carrer [...]. Nosaltres suàvem com uns polls. —¿Veus? — deia Alardo Prats, ventant-se l'americana— aquesta calor em dóna alegria. A Madrid la calor és un càstig: aquí, en canvi, és una temptació: la d'anar-te'n al mar. Carreño no havia estat mai a Catalunya, i ens ha confessat que la major part de la il·lusió que li feia aquest viatge a Itàlia era per veure Barcelona. Barcelona, a la resta d'Espanya, té un prestigi de ciutat fatal: és la ciutat que crida, que maquina, que lluita i que enamora. Se l'odia i se l'admira. Exactament igual que a una vampiressa. Ja ho veieu: ningú la resisteix. Tots els milers de forasters que he tractat i llegit han fet aquestes declaracions d'amor a Barcelona. ¿Per què? És una ciutat plena de defectes: tants i tant lletjos, que els que hi vivim, arriba un moment que no els hi volem perdonar. Però, ah!, quan hem estat uns dies a fora, sense veure-la!... Ens tirem als seus peus, i, entendrits, perduts, li riem tots els vicis com si fossin gràcies...
Altres indrets de Barcelona: