Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El primer esment documental de l'existència del temple de Sant Andreu data de l'any 966. El 992 na Mel i l'abat Odó de Sant Cugat van heretar uns terrenys amb el topònim de Palomar (del llatí palumba, «colom»). El 1100 el bisbe Berenguer beneí l'església, però cinc anys després fou destruïda per un atac almoràvit.
El 8 de juny del 1640, més de tres mil camperols i segadors, presidits per la imatge del Sant Crist (dels Segadors) de la parròquia de Sant Andreu de Palomar, es dirigiren cap a Barcelona a protestar contra el virrei pels abusos dels soldats en el conegut Corpus de Sang.
El dia de Corpus del 1881 s'inaugurà l'ampliació i la renovació del temple: l'absis, la sagristia, la capella, el creuer, el presbiteri i la cúpula. Però el 9 d'agost del 1882 caigué la cúpula i va ocasionar set morts i onze ferits. Josep Domènech i Estapà la va reconstruir, fent-la doble i de 68 metres d'altura. El 5 de març del 1889 s'acabava el campanar, i el 1904, la façana.
Tenint a la vista el temple podem llegir «Les hores de la nit», d'Ignasi Iglésias, que tracta de com el campanar marca el pas de les hores i, doncs, de la vida, centrada en l'agonia d'un vell i les transformacions de l'espai rural cap a les noves formes de vida industrials. I també un fragment de Corpus de sang, de Ramon Gasch (Santa Maria de Palautordera, 1950) i Andreu Gonzàlez (l'Hospitalet de Llobregat, 1974), que novel·len la revolta dels segadors en aquest indret.
Les hores de la nit
I
I que feixugues cauen les hores,
les tristes hores del campanar!
Lentes, pausades, canten sonores
com una queixa del cor humà!
Lentes, pausades, cauen les hores
en dolç desmai,
com l'agonia del negre espai!
Quina basarda fan els afores
de la ciutat,
on greus, calmoses, canten les hores,
omplint llur eco la immensitat!
Quina basarda fan els afores!
Quina feresa, llur soledat!
La nit és trista: ni un vol d'estrelles
somriu al cel.
Ses meravelles
són entelades per negre vel.
I s'ou una remor,
enmig de la foscor,
que el cor fa tremolar!
I s'ou una cançó
quan l'aire de la nit els arbres fa brandar!
.........................................................
Els gossos, desvetllats, no paren de bordar!
II
I que feixugues cauen les hores!
Lentes, pausades, canten sonores
en dolç desmai,
com l'agonia del negre espai!
Quina basarda fan els afores
de la ciutat!
Quina feresa, llur soledat!
Al mig de l'horta mal conreada,
tota groguenca, sent a ple estiu,
hi ha una masia, quasi ensorrada,
d'aspecte pobre, rònec i ombriu.
Per les escletxes d'una obertura
pot veure's, dintre, feble claror,
i s'ouen queixes de desventura
i el dolç murmuri d'una oració.
L'avi, el bon avi, jeu a l'alcova,
perduda l'esma, bo i panteixant.
Els fills preparen la seva roba,
perquè ja el veuen quasi finant.
El metge rústic d'aquells afores
aquesta tarda ja ha dit la sort:
que, abans de caure, tristes, dotze hores,
l'avi, el bon avi, seria mort.
Amb quina angúnia tots ells esperen
la veu sinistra del campanar!
Com s'esborronen i desesperen!
Els pobres gossos vinga bordar!
La nit fa via, i és més pesanta
i és més feixuga tot avançant.
Se sent un xiscle: tothom s'espanta.
Toquen les dotze bo i ressonant.
Els fills abracen llur mare santa,
ploren i criden, glaçat el cor,
i l'avi mor!
III
I que feixugues cauen les hores,
les tristes hores del campanar!
Lentes, pausades, canten sonores,
com una queixa del dol humà!
Lentes, pausades, cauen dotze hores
en dolç desmai,
com l'agonia del negre espai!
...............................................
Els gossos borden més fort que mai!
Altres indrets de Barcelona: