Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
A la terrassa intermèdia, que s'alça sobre el laberint, destaquen dos templets d'estil italià amb estàtues de Dànae i Ariadna i columnes toscanes. Al costat de la gran escala que puja al tercer nivell es troba un bust de Dionís, déu del vi i de la exuberància.
Aquests templets de la terrassa intermèdia van ser escollits per Joan Maragall (Barcelona, 1860-1911) per a l'estrena, el 10 d'octubre de 1898, de la seva traducció d'Ifigènia a Tàurida, de J. W. Goethe, alhora una interpretació de la tragèdia clàssica d'Eurípides. La representació va ser dirigida per Adrià Gual (Barcelona, 1872-1943), del qual podem llegir un fragment de les Memòries en què en dóna detalls. També escau llegir l'article que Maragall dedicà a reflexionar sobre la gran figura clàssica i els motius de versionar l'obra al català. Finalment, en podem materialitzar una lectura dramatitzada l'escena I de l'Acte I.
El lloc triat del Laberint va ésser la gran terrassa que té a cap i cap un templet circular. Un d'aquells va servir de fons a la representació, acarant-se amb l'auditori, emplaçat a sota un velàrium a la faisó d'envelat, que deixava al descobert tot el recinte d'acció teatral.
Una tenda d'acampament, amagada a l'espectador, va servir de foyer als intèrprets, durant la representació, i, quant a l'apuntador, el vàrem soterrar fins a mig cos en un lloc apropiat, només que per seguir les recitacions i estar a la caça d'una possible falla de memòria, perquè tots ens sabíem els papers de cor.
Degudament fet el reclam de la representació, especialment per vies d'un cartell original d'Utrillo, que s'imprimia en els tallers de casa meva, aleshores regentats per mi, i concertats els mitjans de comunicació amb els carruatges que des de l'estació de Sarrià feien el trajecte de Vallvidrera, els quals varen muntar un servei especial Sarrià-Carretera d'Horta, fins al Laberint, va arribar el dia 10 d'octubre, fixat per a l'estrena d'Ifigènia, que exigia per a assistir-hi invitació de pagament i recomanació expressa de la persona que la sol·licitava.[...]
Maragall aquell dia va passar-lo entre expectacions i embadaliments, (que després es complaïa a confessar amb la seva paraula precisa i bondadosa.
Jo no podré mai oblidar la seva figura paternal, sempre pendent dels versos que lliscaven dels nostres llavis, i que, en parlar-li de les seves devocions, el contactaven amb el més íntim de la seva consciència poètica, que en aquella ocasió havia pres per pretext Ifigènia de Goethe... i després aquell xampany clausural, que ja no significava perill de cap mena, perquè, retornats al nostre estat civil, segellava la bona fortuna que havia presidit la jornada, acomiadats dels nostres grans acollidors, i empreníem el retorn sota les llums del capvespre patinat de tintes tizianesques... l'esbojarrament en llavis dels més, la confiança en l'esperit dels altres i un fogar de presagis de totes menes per a l'esdevenidor, reclòs en els tremolors de la meva ànima.
Ifigènia era de la nissaga de Tàntal, que per haver pecat contra els déus va ésser condemnat an aquell suplici tan conegut, i els seus descendents fatalment portats a matar-se els uns als altres. Així van morir Pelops, Tiestes, Atreu... Fill d'Atreu era Agamèmnon, capitost dels grecs en la guerra de Troia. Tot marxant cap a la guerra, van deturar-se les naus gregues a l'illa d'Aulida, d'on després no podien sortir perquè mai s'aixecava el bon vent. Això ja durava massa, i Agamèmnon se va determinar a consultar l'oracle, que li va fer de resposta que no vindria el bon vent, ni les naus podrien sortir del port fins que Agamèmnon hagués sacrificat la seva filla Ifigènia en l'altar de Diana. El gran sentiment col·lectiu que duia als grecs cap a la guerra va ofegar l'amor de pare, i Ifigènia va ésser portada al sacrifici; però, en l'acte d'anar-la a immolar, Diana ja es va donar per satisfeta, i, acompadint-se de la joveneta, la va cobrir amb un núvol i la va dur per l'aire a l'illa de Tàurida, deixant-la per sacerdotessa en el temple que allí hi havia consagrat a Diana mateixa que el poble barbre de Tàurida honrava fent-li sacrificis humans de tots els grecs que anaven a parar an aquella illa. Mentrestant, els grecs van marxar cap a Troia. Acabada la guerra, Agamèmnon se'n va tornar al seu regne. La seva dona Clitemnestra, mentres ell era fora, s'havia lligat d'amor amb Egist, i tots dos van matar a Agamèmnon. El fill d'Agamèmnon i Clitemnestra, que es deia Orestes i llavores era petit, quan va ésser gran va venjar la mort de son pare matant a sa mare; però perseguit i aturmentat de seguida per les Fúries, va anar corrent món amb el seu amic Pílades, fins que a Atenes l'oracle d'Apol·lo va dir-li que seria perdonat si anava a Tàurida i prenia la imatge de Diana, que els barbres d'allí tenien en el temple, i la duia a Atenes a la vora del de son germà Apol·lo. Quan Orestes arriba a Tàurida, on Ifigènia fa anys que és sacerdotessa d'aquella imatge que ell va a prendre, i a la qual com grec, i seguint la costum, hauria d'ésser sacrificat per mans de la seva pròpia germana, esclata el drama Ifigénia a Tàurida, que és el que Eurípides va compondre fa vint-i-tres segles, i el que Goethe va tornar a compondre ara en fa un.
Per veure mellor la Ifigènia de Goethe val molt el contrast amb la d'Eurípides.
Eurípides presenta la figura crua i neta d'una bona noia que dins del seu cor protesta temerosament del crudel sacerdoci a què ha sigut portada. «No puc creure que els déus siguin dolents —diu—. Això és que els homes, per a poder fer el mal que volen, s'excusen en els déus».
Goethe ens presenta una Ifigènia més asserenada pel resplendor del símbol que l'envolta. Ella, amb el seu encís de dona, ha vençut la costum barbra: des de que ella és a Tàurida ja no s'hi fan sacrificis humans dels grecs que arriben: el rei i el poble s'han tornat bons, i tot va bé en aquell reialme tan canviat. En els començaments del drama, el rei la demana per muller; però ella, que només pensa en tornar a la seva terra a estar amb els seus, de bones en bones li diu que no; i quan el rei se fa fort en la demanda: «Creu-me —li diu ella—, jo sé lo que et convé més que no pas tu mateix: els déus me parlen al cor.» «I jo —li respon el rei—, ¿no tinc el dret de sentir-los en el meu?» «Oh!. —fa ella—. La passió que hi bull no te'ls deixa escoltar». La Ifigènia de Goethe ja no pensa temerosament en els déus: hi creu amb confiança, perquè ja són uns altres que els déus grecs: són els déus que la Ifigènia d'Eurípides tot just gosava pressentir; són els déus que parlen al cor, que ja han vingut. El rei, enutjat per la resistència, diu a Ifigènia que s'ha acabat la treva que s'anava concedint als grecs, i que qualsevol que n'arribi a Tàurida serà sacrificat per mans d'ella. Així ve el conflicte igual al d'Eurípides.
Orestes i Pílades arriben a Tàurida a cercar la imatge de Diana. Els agafen i els posen a mans d'Ifigènia per al sacrifici; i parlant de l'estimada Grècia, Orestes i Ifigènia es troben que són germans.
La d'Eurípides pensa de seguida en salvar-se amb el germà i l'amic, fugint. «Però si no ens podem salvar tots tres —diu—, jo us donaré l'estàtua de Diana que cerqueu i aneu-vos-en: a mi potser em mataran; però, tant se val!, les dones no som res, i en una casa l'home ho és tot.» «No, no: ens hem de salvar tots tres i emportar-nos Diana —diuen Orestes i Pílades—. Matem el rei i fugim». Però ella, tot admirant la valentia del propòsit dels homes, no vol de cap manera que matin al rei, que sempre l'ha tractada bé. «No: calleu i deixeu-me fer. (Me sembla que la veig dient això amb una rialleta de la picardia que se li desperta). Se m'acut un engany: diré al rei que a l'acte d'anar-vos a sacrificar, Diana, girant el cap, ha rebutjat el sacrifici, i que allavors jo us he fet confessar que éreu uns criminals parricides; que amb això cal anar-vos a purificar (i a la imatge de la deessa també) amb aigua de mar; i veus aquí que si ens en anem a la vora d'on tingueu la nau, amb un salt ens hi fiquem tots i fugim». Així resol el conflicte la Ifigènia d'Eurípides.
La de Goethe, així que s'han reconegut amb son germà, lo primer que fa es donar gràcies als déus i adorar-los, dient que ells tot ho porten al seu temps per damunt de les impaciències i previsions dels homes. Després sols per la gràcia de la seva oració son germà ja se sent deslliurat de les Fúries i tot retornat a la vida. És dir que la Ifigènia de Goethe no se sent gens moguda a 1'acció: la seva activitat és tota espiritual. Però Orestes i Pílades que volen fugir, inventen el mateix engany de la Ifigènia d'Eurípides: la purificació amb aigua de mar per poder-se escapar amb la nau. La Ifigènia d'Eurípides, per poder-se salvar tots sens matar al rei, s'empesca una mentida: la de Goethe no pensa amb mort, ni amb salvació, ni amb mentida, com quedant ja satisfeta i descansada només amb la pura pensa d'haver trobat i redimit a son germà.
ACTE PRIMER
ESCENA PRIMERA
IFIGÈNIA
A la vostra ombra, movedisses copes
d'aquest sant bosc tan vell i ple de fulles,
lo mateix que en el temple de la deessa,
hi entro més frisosa avui encara
que el dia en què hi vaig dâ aquells primers passos:
la meva ànima no acaba d'avenir-s'hi.
Ja fa molts anys que em serva aquí reclosa
un alt voler, an el que jo em rendeixo,
pro com el primer jorn so forastera.
Que em separa la mar dels que jo estimo,
i passo hores i hores a la platja,
vers la terra deis grecs anhelant sempre;
i contra els meus sospirs només revenen
sordament les onades bramadores.
Ai! malaurat aquell que lluny dels propis
està sol; tot plaer se li amarganta,
i els pensaments tothora se l'enduen
vers la casa pairal, allí on va veure
el sol aclarî el cel el primer dia,
i a on els jocs lleugers de la infantesa
l'anaven enllaçant amb uns i altres...
Jo no em queixo dels déus, però és ben trista
tanmateix la sort nostra, pobres dones!
És poderós a casa i a la guerra
l'home, i es sap valer siga allà on siga:
tot posseir és per ell, tota victòria,
i sempre té amanida una mort noble.
Les ditxes de la dona són mesquines.
Ja és consol i és dever ensems per ella
l'estar subjecta al dur marit; i ai! pobra
si mala sort la porta a terra estranya!
Així, jo, que ara amb ferms i sagrats llaços
so aquí pel noble Thoas retinguda,
quina vergonya em dono, oh tu, deessa,
d'haver de confessar que sols per força
vaig servant ton altar... Tu, que em salvares!
Ma vida havia d'esse't consagrada
per servî't lliurement, i encara espero
en tu, Diana, que al mirar la filla
del rei més gran que hi ha damunt la terra
de mort amenaçada, la prengueres
en tos divins i piadosos braços.
Filla de Zeus, si an aquell home insigne
al qui, afligit, la filla demanaves;
si al gran Agamèmnon que als déus s'assembla
i que en l'altar te va donar la filla,
dels murs vençuts de Troia a casa seva
has tornat gloriós, tornant-lo als braços
de l'esposa, dels fills, de quant estima,
torna-m'hi també a mi: ja que em salvares
de la mort, salva'm, doncs, d'aquesta vida,
que ara es per mi com una mort segona.
Altres indrets de Barcelona: