Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
La Casa Fuster és un edifici modernista dissenyat i creat per Lluís Domènech i Montaner, amb la col·laboració del seu fill, Pere Domènech i Roura, entre els anys 1908 i 1911. Es tracta d'una construcció estructurada en tres façanes de marbre blanc i una solució de la cantonada principal amb un cos cilíndric que forma tribunes, típica de Domènech. Hi utilitzà molts dels seus elements característics: base de robustes columnes de pedra rosa, finestres trilobades i ornamentació floral. Precisament, en un dels despatxos de la torre cilíndrica de la cantonada, Espriu hi va crear gran part de la seva obra literària. I en el pis que ocupava amb la seva mare i el seu germà, hi van passar durant la immediata postguerra un bon nombre d'intel·lectuals i escriptors que ens han deixat el record d'aquelles trobades. Les lectures les podem iniciar amb un fragment d'un conte d'Ariadna al laberint grotesc en què el mateix Salvador Espriu s'hi desdobla com a Salom, el segon cognom de la seva mare, Molas, a l'inrevés, i hi presenta els gentilicis més popularitzats del seu món; el poema «Diseuse», en què parla d'unes cadires coixes del pis, que després rememorà Joaquim Molas (Barcelona, 1930) en descriure les seves trobades fins a la matinada al pis d'Espriu, i un fragment de les memòries de Maurici Serrahima (Barcelona, 1902-1979), que explica que hi anà, el 1949, per llegir-li una novel·la que estava acabant.
El meu amic Salom
«Sí», va dir el meu amic Salom, de Konilòsia (una observació aclaridora per al bon francès: aquella exòtica terra cau entre Rarotonga i la mar del Somni). «Sí, ara sóc feliç, però m'ha costat.» I ens explica la història de les seves lluites. «Vaig néixer», contava, «fa quaranta-cinc anys en una gran ciutat de Konilòsia. Vosaltres, que sou d'un país normal, entendreu amb dificultat el que passa en aquella remota contrada. Els konilosians, gent d'una història gloriosa, altrament com les històries glorioses de tothom, varen rodolar i encara rodolen per un pendent d'una decadència inacabable. Són desconfiats, gasius i pobres. Tracten el patrimoni col·lectiu, tant l'espiritual com el material, amb la més grossa de les indiferències. Ara es creuen un poble en absolut inferior, ara adopten una actitud d'una suficiència ridícula. Els konilosians no llegeixen mai res, no saben res, no els interessa res, però que Déu et guardi de topar un konilosià erudit, que també n'hi ha, perquè veuries com barreja Goethe amb l'antologia del disbarat. Són envejosos i mesquins, elogien el poderós i el mediocre, no toleren el talent ni la independència de caràcter, i qualsevol estranger esnob descobreix de tant en tant algun valor konilosià oblidat i secular.»
En arribar aquí, Salom va fer una petita pausa, però reprenia de seguida la narració:
«Com us deia, jo vaig néixer a Lavínia, una gran ciutat i el focus nacionalista dels lavinians, els quals constitueixen un grup a part dintre Konilòsia. Tenen una llengua diferent i tots els defectes konilosians, tanmateix augmentats. Els lavinians es dediquen al comerç, a una primària i grofolluda explotació fabril i a l'exercici de l'advocacia, que engreixa i ensagina la nostra abundosa fauna eixerida i llesta. Els lavinians són els rics de Konilòsia.» «No divaguis tant», el vaig advertir. «És veritat, perdona», va reconèixer Salom. «Miraré de cenyir-me al fil narratiu, que em duu altra vegada a Lavínia, on vaig passar la infantesa i la joventut. Era estudiós, em voltava sempre de llibres. La gent em començava a mirar de reüll, però em lloava amb la boca petita, que és el gran estil de Lavinia, tot el que podia.
Diseuse
Només hi ha nit i l'aspre
trot d'un cavall que ronda
i s'apropa a esborrar-vos
d'aquest record estèril.
Entretant us imposo
rítmics mots que combino
a l'atzar d'un ofici
sense repòs. Ai, públic
i alhora l'espectacle
monòton, i el teu pare
de nas camús, i mares
tan damnades i cegues!
I patiu a cadires
que són coixes i us claven
tot de llistons i estelles.
O a les mans que us enlairen
a l'últim crit, quan l'euga
arriba i se us emporta,
ara l'un, ara l'altre,
pel fred dels passadissos.
15 de setembre de 1949
Ahir, abans de sopar, vaig anar a casa l'Espriu: és aquella casa d'en Domènech i Montaner, feixuga i una mica germànica, però alhora típicament «modernista», que tanca el passeig de Gràcia. El pis és immens, amb uns passadissos amples i solitaris, al fons dels quals, en un gran despatx sever, vaig trobar en Salvador. Vaig acabar la lectura de la novel·la en l'estat actual;
és a dir, amb la part final encara no del tot resolta. Així i tot, em va dir que li havia agradat molt. Em va fer una pila d'observacions de detall ben útils, i alguna que tendia a evitar que, en cap moment, allò que té de novel·lístic es convertís en «novel·lesc». No sé com he de valorar el seu judici; un mateix elogi, per sincers que siguin els mots que l'expressen, té, dit per cada persona, i sobretot per cada escriptor o crític, un abast diferent, que cal interpretar en funció de la manera de ser de qui el fa i de molts factors gairebé imponderables. Però, així i tot, diria que em situa, com a escriptor, més amunt que quan vaig començar la lectura. Una observació curiosa; li parlava de la manera com havia pensat resoldre un determinat episodi i em va dir: «No, això no! És l'orientació que hi donaria, per exemple, en Carles Soldevila, però tu no has de seguir aquest camí...»
Recordo les llargues converses que vam tenir, de primer, a la notaria del senyor Gual, després, a la mèdica de la plaça de la Catedral i, per últim, a la del passeig de Gràcia. I, sobretot, les que, amb mes llibertat, vam tenir al despatx del seu pis dels Jardinets del passeig de Gràcia, aquell que, almenys pels volts del 50, tenia una cadira «coixa» que «us clavava tot de llistons i estelles», o en un dels salonets que s'obrien al llarg del corredor, unes converses que solien començar cap a les vuit o les nou del vespre i que duraven fins ben entrada la matinada, molts cops, arrossegades encara a la porta principal, o a la del darrera, la que donava al carrer de Gràcia, davant de Santa Maria, que baixava a obrir. (Unes converses, entre parèntesis, que, probablement, eren la desesperació de la seva família, o del servei, i que, sens dubte, ho eren de la meva mare.) A vegades, però, les converses les teníem al mig del carrer. Jo, en plegar de la feina, l'anava a buscar a la notaria. O, camí de casa, ens trobàvem casualment. I, aleshores, amb tota calma, fèiem i desfèiem el passeig de Gràcia fins que havíem esgotat la discussió. O la divagació que, sense cap objectiu concret, saltava de la branca d'un fet a la d'un altre. D'algunes de les converses en vaig prendre nota en un dietari que portava aquells anys i del qual he conservat, per atzar, uns fulls. Unes altres, les recordo a trossos. O molt globalment. D'altres, en fi, n'he perdut tota mena de memòria.
Altres indrets de Barcelona: