Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
En l'espai que avui ocupen unes cases de pisos de la Travessera de Gràcia, 8-10, que eren propietat dels caputxins, hi havia hagut el teatre del Coliseu Pompeia, enderrocat el 1949, on el Nadal de 1916 s'estrenaren els populars Els Pastorets, de Josep Maria Folch i Torres. Tingueren un èxit esclatant que a mesura que han passat els anys va anar augment fins al punt que s'han convertit en una cita obligada a molts pobles i ciutats de Catalunya representats de manera amateur. Simptomàtic d'aquest èxit va ser que, l'any 1933, es representessin simultàniament en dos teatres professionals de Barcelona, al Poliorama i al Coliseu Pompeia. Situats al davant del temple de Pompeia podem llegir un fragment de memòria de Ramon Folch i Camarasa (Barcelona, 1926) que rememora aquests fets. També escau recordar que, el 1994, en aquest temple es va fer el funeral per l'escriptor Pere Calders.
També en aquest lloc escau de llegir un text de Sempronio (Barcelona,1908-Sitges, 2006) en què presenta la hipòtesi que la bomba que esclatà al cabaret Pompeia el setembre de 1920, segurament, va ser un error de destinació i que podia haver correspost instal·lar-la en les instal·lacions del Coliseu Pompeia.
L'important, però, és que aquell any de 1916 en Folch i Torres trencà de manera pública i notòria la paraula donada quinze anys endarrere, el dia 5 de febrer del 1901: volem dir que «hi tornà», que tornà a estrenar, malgrat el ferm propòsit manifestat repetidament després de l'estrena de Trista aubada, de no reincidir en les aventures teatrals.
Cal dir, en descàrrec seu, que la iniciativa no sortí d'ell. Va ser temptat, i fortament temptat.
Un bon dia el pare va rebre a l'oficina de la Societat d'Atracció de Forasters la visita del senyor Monteys, vocal de la Junta d'Espectacles del Coliseu Pompeia, llavors propietat dels pares caputxins.
El senyor Monteys, quan va anar a veure en Folch, no sabia pas què es feia. Volem dir que no podia tenir idea del que anava a desencadenar. Ni en Folch tampoc, és clar.
Objectivament parlant, el senyor Monteys anà a demanar al pare, en nom de la Junta, que escrigués per al Pompeia uns Pastorets. Fins llavors, li explicà, havien fet els d'en Pitarra, però —sempre segons l'enviat de la Junta— Els pastorets d'en Pitarra els semblaven poc edificants, i esperaven del pare que els fes una «coseta» amb dignitat. l'ensibornà amb totes les males arts. Li explicà que ja tenien el decorat, que era esplèndid, obra de l'escenògraf Salvador Alarma. Si el pare hagués estat supersticiós, aquest sol nom l'hauria induït a negar-se a col·laborar-hi. A part el toc d'avís que ja comportava el cognom de l'escenògraf, el seu nom de bateig no resultava menys sospitós. Trista aubada havia estat musicada per en Salvador Bartolí. Els pastorets que li demanaven anirien amb decorats d'un altre Salvador. Si aquest havia de salvar-lo tant com el primer!
El senyor Monteys no callava: li passarien el decorat el dia que al pare li vingués bé, i en podria prendre nota per construir l'obra de manera que, si fos possible, no calgués pintar-ne cap de nou, encara que, si calia, la Junta estava disposada a... etc., etc. [...]
Aquell Nadal —1916— s'estrenaren Els pastorets o l'adveniment de l'infant Jesús d'en Folch i Torres. El pare tornà a passar totes les angúnies de l'autor novell, tot i que es tractava d'una companyia d'aficionats i d'un públic molt benèvol. Durant tota l'estrena no deixà ni un moment de témer que es produís una catàstrofe, com la d'aquell inoblidable focus vermell del final de Trista aubada. Però no es produí cap incident, i l'èxit fou total. Aquells dies nadalencs se'n van fer deu representacions, amb plens absoluts. El mateix autor hi contribuí: en les despeses del desembre del 1916 hi ha una sortida que diu: «Llotja Pastorets, 12,80 ptes.»
Han passat cinquanta-nou anys d'ençà de la bomba del Pompeia i el misteri subsisteix. Quan algun historiador d'aquells sacsejats dies s'hi refereix, inevitablement la qualifica d'inexplicable. Malgrat que els crims fossin a Barcelona, aleshores i com he dit, el pa de cada dia! Imperant el pistolerisme, els infants de les escales parlaven de brownings i de stars amb tota naturalitat. El governador civil, senyor Bas, el 9 de setembre d'aquell any, enraonant amb els periodistes, es meravellava que feia uns dies que no havien matat ningú. Efectivament, n'hi havia per a estranyar-se.
He dit que érem al 1920? Teníem de cap de policia un home que ha passat a la crònica negra, el general Arlegui. Els components dels sindicats Únic i Lliure es caçaven mútuament i a trets pels carrers. De tant en tant queia un patró, comunament un industrial en conflicte amb els seus treballadors. Les entitats, les editorials dels diaris protestaven en va. La violència s'havia ensenyorit de Barcelona. Aleshores, ¿per quins set sous l'opinió, primer, i després la història han conceptuat d'inexplicable l'atemptat del Pompeia? [...]
Jo suggereixo que la bomba anava destinada a un altre Pompeia, i ben diferent, el Coliseu Pompeia, de la Travessera de Gràcia. Un edifici d'arrel religiosa, que aplegava un teatret, una sala cafè i diversos despatxos ocupats per societats filials del convent dels franciscans de Pompeia: clubs de tennis i de hoquei, una germandat, un economat, etcètera. Precisament a la dependència que va deixar buida la fallida de l'economat, shi reunien pels anys vint els sometents de Gràcia, valent-se del fet que el seu cap era aleshores l'administrador del Coliseu. Sovint, els del sometent hi acudien amb carrabina i pistola, i mantenien amb l'ai al cor els còmics de la companyia del teatre que assajaven en una sala veïna. S'insinuava que entre els sometents i el Sindicat Lliure hi havia determinades concomitàncies. Almenys, que alguns de llurs afiliats actuaven en ambdues organitzacions.
La meva hipòtesi és aquesta: ¿I si la bomba del music-hall Pompeia hagués estat, d'origen, assignada al Coliseu Pompeia gracienc? Els ordidors de l'atemptat n'haurien confiat l'execució a un despistat o bé a un foraster que ignorés les particularitats barcelonines. I la confusió d'aquest fou tràgica. També ho hauria estat, naturalment de no equivocar-se el comissionista i haver dut la bomba al seu genuí destí. Però, aleshores, inscrit en la lògica de la situació, a l'atemptat no li hauria escaigut l'adjectiu d'inexplicable, la bomba del Pompeia hauria estat, paradoxalment i sarcàsticament, un succés normal.
Altres indrets de Barcelona: