Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Actualment aquest carrer està molt transformat respecte de com el conegué Rodoreda de jove, amb casetes amb jardí arrenglerades a banda i banda. Tanmateix, cap a la meitat del carrer, hi resten dues torres d'època, en una de les quals, la número 42, hi ha dependències municipals. Podem demanar, doncs, per entrar-hi i, al jardí de darrere, fer-hi les lectures que haurem triat a aquest efecte. Aquestes lectures també es poden fer, en el cas que la casa sigui tancada en els dies festius, en el passatge de Camil Oliveras, on trobarem l'ambient ideal per a la lectura perquè conserva més la idoneïtat de les casetes d'estiueig que configuraven el carrer de les Camèlies en l'època que Mercè Rodoreda hi ambientà la història de la Cecília Ce de la novel·la de títol homònim. Molts dels elements descriptius de la casa que apareixen en els textos (l'escala, el terrat, la torratxa...) ens transporten inevitablement a la casa familiar del carrer de Manuel Angelon.
Em van deixar en el carrer de les Camèlies, al peu d'un reixat de jardí, i el vigilant em va trobar a la matinada. Els senyors d'aquella casa em van voler, però de moment diu que no sabien què fer: si quedar-se'm o donar-me a les monges. De la manera que vaig riure els vaig enamorar i com que ja eren grans i no tenien fills em van recollir. Una veïna va dir que potser el meu pare era un criminal i que quedar-se una criatura desconeguda era molta responsabilitat. El senyor va deixar que les dones parlessin, em va agafar, bruta com anava i amb el paper encara enganxat al pit, i em va dur a mirar les flors: mira els clavells, diuen que deia, mira les roses, mira, mira. Perquè era la primavera i tot estava florit.
Els uns deien que això de les criatures abandonades no era gens estrany tot i que mai no n'havien vistes, però havien sentit a dir que les deixaven damunt d'un graó d'església, mai al peu d'un reixat. D'altres deien que les deixaven al torn: que la monja que les prenia no veia la mare que les deixava, i es van esgarrifar perquè el vigilant els va dir que si s'havia adonat de mi era perquè un gos negre m'estava olorant. Em van despullar ben despullada i van mirar que no tingués cap senyal de dents enlloc, i em van mirar i remirar perquè allà on m'havien deixat hi havia quedat una taca fosca. Una veïna, la senyora Rius, els va dir que devia ser una taca de sang, que potser la meva mare, quan m'havia deixat, es dessagnava, i la senyora de la casa, que es deia Magdalena, diu que deia que no podia ser, perquè si s'hagués dessagnat haurien trobat taques de sang carrer amunt o carrer avall i aquella taca era una i sola. Deien que el més estrany de tot era que quan em van agafar a coll vaig riure i que una criatura riallera no podia ser que tingués els pares dolents, que més aviat jo era un cas d'amor o de misèria, pecat de joventut, i una veïna que al cap de poc temps va morir em va agafar un peu, m'hi va fer un petó, i va dir: pobreta.
Aleshores es van posar a rumiar els mesos que jo devia tenir. El marit d'una veïna els va dir que no se'm podien quedar, que m'havien de declarar a la policia. El van fer callar dient-li que això ja vindria després, que el primer de tot era saber el temps que jo tenia. Uns deien que potser quatre mesos, altres que només dos; un va dir que li semblava que en tenia cinc, i a l'últim van quedar que potser tres mesos i em van treure el paper que duia clavat al pit amb una agulla imperdible. Era un tros de paper estripat de qualsevol manera i al damunt hi havia un nom escrit amb llapis, Cecília Ce. Deien que la lletra es veia que era escrita per una persona que no en sabia gaire, però el senyor, que es fixava en tot, els va fer adonar que Cecília estava més ben escrit que no pas Ce. I això volia dir que la persona que havia escrit el meu nom no l'havia pogut acabar d'escriure perquè es veu que quan escrivia Ce la mà li tremolava, que ho havia escrit plorant. I, per respecte, en el registre em van posar tal com anava escrit: Cecília Ce.
Cap al tard, vaig pujar a la torratxa. No hi havia pujat mai i recordo que aquell dia va ser el primer perquè encara em durava la por que l'estanquera hagués dit que m'havia vist fugir de casa. M'hi va acompanyar el senyor Jaume. Vam començar a pujar l'escala d'anar al terrat i abans d'arribar a dalt de tot em va dir que me li agafés als pantalons per no caure. L'acabament de l'escala era fosc i em va explicar que feia anys que hi volia fer posar una bombeta. Va treure una barra de ferro, va aixecar una balda, va baixar un graó per poder obrir la porta, que s'obria cap endins, i vam sortir al terrat.
A la torratxa s'hi pujava per una escala de fusta sense barana, que estava a dintre del quarto dels mals endreços i arrencava gairebé de la meitat. La torratxa tenia finestres a tots quatre costats. A la que donava al carrer de les Camèlies hi havia un pal per la bandera.
Em va dir que el nom me l'havia posat ell. Que quan era petit estimava molt una nena veïna que es deia Cecília. Sempre estava malalta i es va morir. El dia que se la van endur per enterrar-la, la seva mare va sortir al carrer desesperada amb els ulls vermells de plorar, va estirar els braços i va cridar dues vegades: ¡Cecília, Cecília! Mentre em canviava de graó va pensar que m'haurien de posar un nom i que seria bonic que em digués Cecília Cecília. S'havia acostat al fanal i havia vist que era una nena perquè tenia les orelles foradades. Estava una mica amoïnat, es va treure un tros de paper de la butxaca i no sabia què fer; em va tornar a deixar a terra, va mirar si tenia cordill i ell que sempre en duia perquè de vegades en necessitava aquell dia no en tenia gens. Per sort jo duia el pitet enganxat amb una imperdible. Va escriure una vegada Cecília i quan ho anava a tornar escriure van obrir una finestra d'una revolada i es va espantar. Li va caure el llapis i no va poder trobar-lo. Em va treure la imperdible, les puntes dels dits se li van mullar amb les baves del pitet, i em va enganxar el pitet i el paper tot junt. Com que no es veia ningú em va gronxar una estona, em va dir Cecília molt baixet, i jo vaig riure. Aleshores va trucar el timbre i em va donar. Mentre es despullava la seva dona es va despertar i va preguntar-li per què hi anava tant de dia. Li va dir que havia trobat una nena. I ella va preguntar: ¿on? I ell li va dir, en el carrer de les Camèlies, a mig carrer, al peu d'un reixat amb tot de camèlies plantades. La seva dona semblava que no s'ho volgués creure i li ho va haver de tornar a dir, ben a poc a poc, que a la matinada, al costat d'unes camèlies, havia trobat una nena com un gatet que es diria Cecília.
Altres indrets de Barcelona: