Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Entre el 1920 i el 1973, a Vil·la Joana hi hagué diferents escoles dependents de l'Ajuntament de Barcelona (escola de deficients, cecs i sordmuts, a més a més de laboratoris d'estudis i investigacions). A partir del 1962, s'hi instal·là la Casa Museu Verdaguer. Podem llegir-hi dos textos. El primer, de Narcís Oller, documenta la visita que aquest i Francesc Matheu feren al malalt el 2 de juny a Vil·la Joana, vuit dies abans de morir. S'hi fa referència a l'edició de les obres completes que després de mort edità Francesc Matheu amb el suport de la Diputació Provincial de Barcelona. El segon text, de Josep Pereña, relata els estira-i-arronsa dels últims dies per fer testar Verdaguer, el qual demanà la presència de l'alcaldede Barcelona, que, tal com es diu en el text, hi arribà la nit abans de la mort del poeta.
Arribàrem, per fi, a aquella cambra avui santuari que, amb no pocs estrangers, ha visitat ja mig Catalunya en devot i continu romiatge. Per l'esbalandradeta finestra entrava també el sol a dojo, enlluernador i molest fins per als que estàvem bons, i l'infeliç malalt, estès en son llitet, l'esguard mig cluc i enterbolit per la febre, les galtes xuclades i emmascarades per la barba a mig créixer, estava allí sol, abandonat a sos mústics pensaments i als secrets perills del mal que el consumia, sense ni el consol d'un infermer que el pogués socórrer a l'acte. Sortosament, però, els sorolls del menjador no arribaven fins allí.
—Ja veu, ja veu quines visites té — féu l'Amparo, des del llindar i desapareixent a l'acte.
—Alabat sia Déu —féu el malalt, badant un xic més els ulls i expressant en un borrós somriure el goig de veure'ns, en allargar-nos la seva descarnada destra.
Una llagrimeta tèrbola se li prengué entre les marcides pestanyes, i amb veu feble i dicció trencada, hi afegí:
—Ja veieu, ja veieu, l'autor de L'Atlàntida (sic) que atuït està!
Una tan inesperada com perdonable vanaglòria del poeta, sens dubte suscitada per nostra presència, si sorprengué el modestíssim Matheu, a mi ni gota, per quant ella confirmava més i més l'especial concepte que he dit ja que jo tenia de la idiosincràsia espiritual d'aquell ser tan discutit. Tractàrem incontinent d'animar-lo, enriolant la mirada i fingint esperances que estàvem ben lluny de tenir; però ell, fent-ne o no cas, girà, altre cop la conversa al camp purament literari. Ens innovà que el diputat Farguell volia proposar a la nostra Diputació Provincial l'acord de fer una edició completa de ses obres i demanà a En Matheu que, si aqueixa proposició reeixís, havent ell mort, tingués la bondat d'acceptar la missió, que des d'ara li confiava, de vigilar i corregir la impressió d'elles, com ho havia fet anys enrere en publicar sos primers volums. Inútil és dir que En Matheu, mostrant-se el més disposat com sempre a servir-lo amb la millor voluntat, procurà esvair-li la temor de no poder ell mateix, el malalt, presenciar, ben ple de vida i salut, l'obsequi del Cos Provincial i que, per tant, ja parlarien llavors ambdós del que es cregués més convenient fer. «Avui esteu afeblit per la dieta i no us convé cansar-vos, refeu-vos i ja tornarem a veure'ns aviat.» Jo li vaig prendre el pols i vaig haver de revestir-me de gran serenitat per dissimular al pobre malalt l'horrible impressió que en vaig rebre: el tenia tan petitíssim, arrítmic i escapadís!
Trucaren a la porta. Ningú no contestava. Tornaren a trucar. Finalment, s'oí el "qui hi ha?" tan esperat, dit per Palau, el mosso d'esquadra, i contestat amb els mots "L'alcalde de Barcelona!".
Nou silenci. L'alcalde de Barcelona no era cap de les persones a qui es podia obrir. Altra vegada a trucar i a invocar el nom de l'autoritat. Finalment, Josep Mumbrú, el gendre de Miralles, obrí la porta. El doctor Torrents també s'havia aixecat del llit.
Amat i Mumbrú passaren sols a una cambra. L'alcalde mostrà la carta que havia rebut unes hores abans. Mumbrú posava dificultats, però hagué de rendir-se a l'evidència. Digué l'alcalde:
—Vostè entrarà amb mi a l'habitació de mossèn Cinto, i jo li faré la pregunta següent: "¿Vostè m'ha enviat avui algun encàrrec?" Si em contesta que no, jo "foto al camp". —
Pujaren tots a la cambra del malalt. En entrar-hi, el poeta va incorporar-se amb una vivacitat i una alegria que feia dies que no manifestava, i va dir:
—Gràcies a Déu que ja sou aquí! Ja estava amb ànsia.
Altres indrets de Barcelona: