Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Vil·la Joana és una antiga masia de Vallvidrera situada al Parc de Collserola. Es tracta d'un edifici de planta baixa i dos pisos amb coberta a dos vessants. El corona una torre mirador i presenta galeries laterals afegides. Un element molt característic ésel rellotge que presideix la façana principal. Actualment és un centre museístic dedicat a la memòria de Jacint Verdaguer, que hi va morir el 1902. Només d'entrar a l'era, a mà dreta hi ha una placa que recorda l'homenatge dels excursionistes catalans al poeta, el 1952, amb motiu del cinquantenari de la seva mort. El règim la prohibí i s'hagué d'instal·lar el 1956 a Montserrat. Al davant hi podem llegir el poema que per a aquella efemèride va escriure Manuel Bertran i Oriola (Cardona, 1901– Barcelona, 1976). També hi escau la lectura de "Caminant", de Verdaguer, i dos fragments d'obres de Baltasar Porcel que es refereixen al lloc i al personatge que hi va acabar els seus dies.
Caminant
Meliors est mors,
quam vita amara.
Mig segle fa que pel món
vaig, camina que camina,
per escabrós viarany
vora el gran riu de la vida.
Veig anar i veig venir
les ones rodoladisses:
les que vénen duen flors
i alguna fulla marcida,
mes les ones que se'n van
totes s enduen ruïnes.
De les que em vénen damunt
quina vindrà per les mies?
Una barca va pel riu
d'una riba a l'altra riba
fa cara de segador
la barquera que la guia.
Qui es deixa embarcar, mai més
torna a sa terra nadiua,
i es desperta a l'altre món
quan ha feta una dormida.
Barquereta del bon Déu,
no em faces la cara trista;
si tanmateix véns per mi,
embarca'm tot de seguida;
lo desterro se'm fa llarg,
cuita a dur-me a l'altra riba,
que mos ullets tenen son
i el caminar m'afadiga.
Els excursionistes a Verdaguer
Oh poeta de la Muntanya eterna
que ens deixava el sermó de la muntanya!
Pel teu seguir-la sempre, de la cova
fins al calvari, d'on les flors collies;
pel teu embriagar-te amb les cantúries
dels àngels de la terra dintre els boscos;
pel teu omplir-te els ulls i el cor i l'ànima
amb el trescar per gorges i carenes,
i en ésser dalt dels cims, deixat que l'aire
t'inflés les veles de la fantasia;
pel teu delit d'onada en mar i en terra;
pel teu botí d'imatges, de figures,
i les contalles que aprenies dòcil;
pel teu encantament i per la febre
i per la soledat i per la dolça
beatitud del germinar en silenci;
pel romiatge a totes les ermites
i el virolai de Nostra Dona Bruna;
per la recapta de tants mots brillosos;
pel món aquell que treies a flor d'aigua
i ara sura en corrents de poesia;
perquè has alçat la Flor de neu més pura
i senties l'Amor com hi batega;
perquè el teu cant ha penetrat ton poble
i, amb el goig de
la terra, li donava
l'enyorança del cel i de la glòria,
avui, commemorant la cinquantena,
et seguim pels camins de la Muntanya.
Després, allà baix, a Vil·la Joana, la senyorial mansió de les múltiples arcades i les torretes punxegudes, aïllada; entre boscos i fantàstica com una maqueta teatral, havia mort el sacerdot poeta entre la invisible assistència dels dimonis. Jo era un nen de dos anys, el 1902, quan es va produir l'òbit: una inacabable filera de persones, les unes a peu, d'altres en cotxes tirats per suades cavalleries, venien de Barcelona i passaven per Vallvidrera en direcció; a la vil·la on mossèn Jacint Verdaguer finia.
Poemes al colossal naufragi de l'Atlàntida, cants místics, un pelegrinatge a Terra Santa, la lira del poeta ho havia declamat tot sobre Déu i els mites. Fins que, de sobte, el fatigat sacerdot va girar els ulls cap a l'avern: en estretes cambres d'aire viciat, entre una emboçada rotllana de dones histèriques, executava tenebrosos exorcismes contra el Príncep de les Tenebres.
Un dia que mossèn Cinto, suspès ja a divinis per l'autoritat eclesiàstica, passejava capficat per Vallvidrera, li van demanar que pronunciés un conjur sobre el pou del rèptil. El reverend es va inclinar, escrutant l'aigua. Va empal·lidir. Va moure el cap en silenci de dreta a esquerra, i se'n va anar.
I sí, a la fi ho signa, regalimant llàgrimes de sang. I, com a recompensa, se li toma la missa.
Que sia tan feliç
als homes no els agrada;
m'han pres lo calze d'or
a on ma set s'apaga,
la set d'amor diví
que abrusa la meva ànima.
M'han pres lo calze d'or
i em volen prendre l'arpa...
El doctor Català l'acull a la seva diòcesi, i li dóna el beneficiat de Betlem.
Allà, amarg, malalt, romput, demanarà caritat fins a la mort, aguantarà el fred fins a la mort, i mostrarà, també fins a la mort, la mirada adolorida, incrèdula, astorada i resignada de qui ha sentit sa dignitat a miques, un clam mut perquè coses com aquestes puguin passar a un hom, un hom que s'estintolà tan amunt i vola tan alt —«Volé tan alto, tan alto / que le di a la caza alcance»—, que desplegà unes ales tan albes, tan llargues, que batien escombrant el cel i fent sortir a la superfície la lluentor de les estrelles. Fins que un noble de pega, desdenyós i feble, va encendre una guspira a les ninetes i el poeta caigué, rodolant, per terra.
Altres indrets de Barcelona: