Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
En algun punt de la carretera que mena de la ronda de Dalt a Vallvidrera pot ser l'indicat per llegir diversos textos que exigeixen una panoràmica ben especial de Barcelona, com la que es té d'aquest punt estant. Mirant cap al pla, podem llegir: un fragment de l'oda "A Barcelona" de Jacint Verdaguer, farcit de topònims que podem anar localitzant, i una oda moderna que dedicà a la ciutat David Jou. A continuació, girant la mirada cap a Vallvidrera, completarem les lectures amb una elegia de Joan Vinyoli dedicada a aquesta vila.
A Barcelona (fragment)
Amb Montalegre encaixa Noupins; amb Finestrelles,
Olorda; amb Collserola, Carmel i Guinardons;
los llits dels rius que seguen eix mur són les portelles;
Garraf, Sant Pere Martri i Montgat, los torreons.
L'alt Tibidabo, roure que sos plançons domina,
és la superba acròpolis que vetlla la ciutat;
l'agut Montcada, un ferro de llança gegantina
que una nissaga d'hèroes clavada allí ha deixat.
Ells sien, ells, los termes eterns de tos eixamples;
dels rònecs murs a trossos fes-ne present al mar,
aon d'un port sens mida seran los braços amples
que el puguen amb sos boscos de naus empresonar.
Com tu devoren marges i camps, i es tornen pobles
los masos que et rodegen, ciutats los pagesius,
com nines vers sa mare corrent a passos dobles;
a qui duran llurs aigües sinó a la mar, los rius?
I creixes i t'escampes: quan la planícia et manca,
t'enfiles a les costes doblant-te a llur jaient;
en totes les que et volten un barri teu s'embranca,
que, onada sobre onada, tu amunt vas empenyent.
Geganta que tos braços avui cap a les serres
estens, quan hi arribes demà, doncs, què faràs?
Faràs com heura immensa que, ja abrigant les terres,
puja a cenyir un arbre del bosc amb cada braç.
Veus a ponent estendre's un prat com d'esmeralda?
Un altre Nil lo forma de ses arenes d'or,
aon, si t'estreteja de Montjuïc la falda,
podrien eixamplar-se tes tendes i ton cor.
Aquelles verdes ribes florides que el sol daura,
Sant Just Desvern que ombregen los tarongers i pins,
de Valldoreix los boscos, d'Hebron i de Valldaura,
teixeixen ta futura corona de jardins.
Elegia de Vallvidrera
VIII
Un altre hivern i cada cop més àrid:
al fons de l'avinguda, el pomerar
s'ha tornat una taca de silenci
lilós que ja no esquinça cap lladruc,
planura enllà, i es va apagant de pressa.
Adéu!, adéu!
Embriagat de flaires
de fum de llenya al bosc i de resines,
encenc la salamandra dels records,
que tira bé:
m'enterboleixo, veig
per clivelles al mur naixença d'albes
antigues que no van arribar a ser
ple dia mai,
tot l'enderroc dels anys,
allà i aquí, trossos de marbre, focs,
vells arbres secs. I en moltes vies mortes
trens aturats.
Sóc una golfa plena
de mals endreços, però cap soroll
ningú no sentirà quan la devasti
la màquina del temps.
Que un dia algú
va entrar-hi brusc, transfigurant-la tota
i amb tanta llum que vaig quedar-me cec,
però vident d'alguna cosa certa,
certíssima:
estel fix mirant-me fit
en la foscor.
D'ençà d'aquell excés
totes les coses se'm canvien sempre
en altres de millors, insòlites; si rocs,
en diamants; si didals, en campanes
tocant a festa; si agulles de cosir,
en parallamps d'acer; si cavallets de fira,
en constel·lacions.
I, doncs, és falsa
tota queixa que digui, tot gemec que faci,
tot ploricó:
que el que, però, perdura
ho funden els poetes.
Tant és així que l'àrid
hivern amb què s'obria aquest poema
ha esdevingut, en fer-lo, fèrtil juny
feliç, afirmatiu, il·limitat,
i tot el blat es torna pa de vida.
I
Barcelona al captard, des de Collserola
Rutilant, guspirejant, parpellejant,
brunzent, misteriosa,
amb tots els fanals encesos
i la mar moradenca del captard al fons,
com un gran vaixell a punt de salpar,
com una nau espacial suspesa sobre l'ombra,
com una pàgina d'història escrita i reescrita
al llarg de més de dos mil anys:
Barcelona.
I la llum d'avions i de vaixells
que arriben o que marxen, com una aura de claror
silenciosa i engrunada:
mira, mira la ciutat en aquesta hora màgica,
imagina, si vols, la vida de la gent,
o deixa't dur, si més et plau, per la presència immediata
d'aquest enigma lluminós que solca el mar del temps,
impàvid, indiferent a records i cicatrius,
amb la inèrcia d'una gran ambició mediterrània:
Barcelona.
Confon-te amb ella fins a tornar-te ella,
amor, orgia, càlcul, marxa eterna;
no et cal incendiar-la per veure-la cremar,
no li cal cap altre foc que el de la vida,
no li cal altra justícia que la llum;
és com un vaixell, és com una nau, de vegades amb poc vent,
però sempre ardent d'impaciència
per fer una llarga travessia que la porti
a totes les clarors, a tots els huracans, a totes les estrelles.
Altres indrets de Barcelona: