Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Construïts entre 1884-1887 per l'arquitecte Antoni Gaudí eren la porta d'entrada de la finca Güell, propietat del mecenes burgès Eusebi Güell i Bacigalupi. Tenen elements que es complementen amb versos de L'Atlàntida de Verdaguer, especialment amb el monumental drac, la mostra de forja de ferro més notable del país, que fa de barri de l'entrada i el pinacle de mà dreta amb el símbol de les taronges del jardí de les Hespèrides. El drac, anomenat Ladó, guardava el jardí on vivien les nimfes que custodiaven el taronger d'or, símbol de la fecunditat i de l'amor. El triomf d'Hèrcules les va convertir en arbres esplèndids. De fet, la finca Güell, plantada de monumentals exemplars vegetals, pretenia representar un nou jardí de les Hespèrides. És molt probable que Gaudí i Verdaguer coincidissin en les diverses estades del poeta a la finca dels Güell que tenim documentades entre 1879 i 1885 i, doncs, que hi hagués una col·laboració conceptual en la plasmació darrera del conjunt de l'entrada.
Al davant podem llegir dos fragments dels cants segon i desè de L'Atlàntida, Jacint Verdaguer. El primer fa referència a la necessitat que l'heroi, Hèrcules, per poder tenir Hesperis, se li ha de presentar amb un brot del taronger de les taronges d'or, defensat per un enorme drac amb el qual ha de lluitar. En el segon, un cop ja l'Atlàntida és enfonsada, Hesperis retroba el plançó plantat per Hèrcules en les noves terres que seran Espanya i evoca l'arbre dels fruits d'or que la va veure néixer. També podem llegir dues cartes datades per Verdaguer d'aquest lloc estant. En la primera, manifesta com encara Sarrià i les Corts de Sarrià eren concebuts com a pobles allunyats de Barcelona i hi documenta la gravetat de Maria Lluïsa López Bru, filla del marquès de Comillas, que morí al cap d'una setmana. En la segona, palesa l'estat de solitud i de relaxació que el poeta trobava en la torre i el contacte directe amb la natura, lluny de Barcelona.
Lo cimeral de l'arbre per abastar, s'hi atansa,
quan llest descargola's lleig drac d'ulls flamejants,
i, en roda la gran cua brandant com una llança,
tanstost amb gorja i urpes li copsa ambdues mans.
Ell sortenjant-lo aixafa d'un colp de peu sa testa,
i el monstre deixa caure ses ales i son vol;
sangnós verí espurneja les flors, i sa feresta
mirada va apagant-se com llum d'un sec gresol.
Morint, al tronc de l'arbre se nua i caragola,
a cada revivalla fent-lo cruixir d'arrel:
quan veuen les Hespèrides que fil a fil s'escola,
llur crit de verge s'alça planyívol fins al cel:
–Ai, Atlàntida trista!, mes ai de qui et diu mare!,
que veiem el dia renàixer serà prou,
pus, mot per mot, l'auguri se va complint del pare,
que amb sos Atlants, sa pàtria, sos déus i tot conclou.
– Oh, cimeral de l'arbre –li diu- que em veres néixer!
Del teu redòs, oh!, fes-me'n plaer fins morir;
jo et faré de mes llàgrimes amb la regada créixer,
i escoltarà planyívol lo meu darrer sospir.
Mentre em recolzo sota ta verda cabellera,
amb renadiues fulles abriga mon cor nu,
que jo, esqueix trasplantat a platja forastera,
no sé, ai de mi!, arrelar-me, ni reflorir com tu. –
Creix l'arbre, i ans de gaire, de ses branquetes flonges ,
a penjoiades, queia la pura i blanca flor,
i entre el verd groguejaren, a rams, belles taronges,
com en el d'esmaragdes ruixat d'estrelles d'or.
Les Corts de Sarrià, 23 de desembre de 1884
Amic Jaume: Ara mateix acabo de rebre ta molt apreciada amb les adjuntes que remeto a Barcelona.
No hauràs rebut la carta en què et deia que no estic a Barcelona fa tres setmanes, i ara no puc anar-hi, a no ser per cosa extraordinària, per estar malalt un de la família, i m'han expressat lo desig de que no em moga.
No he pogut assistir a l'Acadèmia ni veure al Dr. Almera ni a Serra. Aqueix lo vegí lo dia de la Concepció i em deia que esperava que li remetessin lo croquis.
Si el malalt surt de cuidado hi aniré, mes ara m'és impossible.
Jo estic molt bo, i, per gràcia de Déu, sense refredats; fes tu lo mateix, i disposa de ton amic que et desitja bones festes i a tes oracions s'encomana,
Jacinto, Pbre.
Les Corts de Sarrià, tercera desena de juny de 1884
Estimat amic:
Lo Sr. Díaz Carmona m'escriu molt content de que copies i digues quelcom del dictamen de l'Acadèmia sobre sa obra; mes diu que serà bo esperar que el Ministeri de Foment done còpia oficial que creu ell, no trigarà a sortir.
Jo estic en la torre de Güell, fins a principis de la setmana entrant; allí no hi arriben diaris ni res sinó els cants dels rossinyols que em parlen de lo que més m'agrada, per lo qual he nascut. Ditxosa soledat, si no fosses tan curta!
Retirat tu un xic a la vida literària que has deixat i per la qual nasqueres com jo. Amb això també podríem guanyar lo cel.
Teu in Cor de Jesu.
Jacinto, Pre.
Altres indrets de Barcelona: