Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
A partir del 1900, el convent dels caputxins de Sarrià es va convertir en seu de la cúria provincial, casa d'estudis i centre d'irradiació intel·lectual freqüentat per noucentistes il·lustres com Josep Carner, Carles Riba, Jaume Bofill i Mates, Francesc Pujols i Francesc Cambó, sobretot pel pes intel·lectual i espiritual de Miquel d'Esplugues, uns dels frares més destacats del cenobi en aquell moment de recuperació nacional. Un fragment de Joaquim Maria de Nadal documenta l'esplèndida vista de Barcelona que es tenia del refetor estant i prestigi que el convent tenia en la pràctica religiosa de la colònia barcelonina d'estiuejants.
El 1936, el convent fou incendiat i saquejat, però els veïns ajudaren a salvar una bona part de la biblioteca del pare Miquel d'Esplugues. És per aquesta raó que hi podem llegir un fragment de les memòries de Maurici Serrahima, que va participar en la comesa.
No és possible de parlar de Sarrià, amb afany d'una certa justesa, sense esmentar els frares. El convent dels pares caputxins, construït feia poc temps, assolí una anomenada de virtut i d'intel·ligència com pocs n'han adquirida de semblant. Fou aquella una generació de selecció singularíssima de la qual hom pot dir que visqué durant vint-i-cinc anys el gran prestigi de l'Ordre. Vull estar-me d'esmentar noms perquè la memòria no els pot retenir tots i van ésser tan nombrosos que necessàriament hauria d'incórrer en omissió.
A l'església d'aquell convent ens trobàvem els pseudo-estiuejants de Sarrià, que érem pràcticament mig Barcelona, car era consuetud que, abans de donar per finit l'estiueig, els barcelonins que posseïen torres en aquell poble hi anessin a passar el mes de setembre. I, com que eren tants els qui hi tenien casa, el temple dels frares caputxins semblava una sucursal del de Santa Anna, que era, aleshores, l'església «de moda».
El convent dels caputxins de Sarrià tenia una altra especialitat: el menjador. Entenguem-nos!, no pas pels seus menús, pobríssims, d'acord amb la severitat de l'ordre, sinó per la materialitat del menjador, que tenia en un dels extrems de la immensa peça un enorme finestral apaïsat amb una mena de marc, de grans dimensions, al seu entorn, a través del qual hom fruïa d'una de les vistes més magnífiques de Barcelona que hom pot imaginar, i que apareixia, des de la presidència de la taula monacal, com una pintura inimitable.
Jo m'estimava molt Sarrià per tot aquest conjunt de circumstàncies, i penso que també pel fet d'haver-hi nascut. I tenia una especialíssima simpatia a aquella vella torre, pels jardins de la qual vaig fer els meus primers passos i on vaig escriure els meus primers versos, tan bambolejants com aquells, quan em va arribar l'hora —que sortosament va durar-me poc— d'anar pel món amb els cabells llargs i despentinats i una xalina nuada entorn del coll.
La feina a fer era, sobretot, en aquella sala gran del primer pis, de doble alçada, on eren els llibres. Així que hi vaig haver pujat, em vaig ficar pels passadissos que anaven cap a l'església —els coneixia prou bé—, i en els quals hi havia la biblioteca del pare Miquel d'Esplugues. La part mes pròxima a la sala gran, ja l'havien buidada. Mes enllà, em vaig haver d'aturar; el fum era asfixiant, i vaig veure prou clar que l'incendi de l'església devia haver destruït tota la resta. Si no vaig errat, en vaig treure encara uns quants llibres. Però era evident que ja no era possible salvar-ne més. El que calia era acabar de salvar els que hi havia a la sala gran, que, a despit de la foguera del pis de sota, era pràcticament intacta. Ens vam posar, tot seguit, a ajudar els qui ho feien. Portàvem els llibres fins a les finestres de la part del darrera i un de nosaltres els anava tirant d'allí estant sobre el camió, on hi havia un parell d'homes que miraven d'apilotar-los de la millor manera possible.
Els qui fèiem la feina de treure'ls dels prestatges i de tirar-los per la finestra érem quatre o cinc, però ara m'és impossible de precisar qui érem. Hi recordo —em sembla— els meus germans Joan i Alfons, i sé que hi havia alguns altres amics sarrianencs.
De fet, treballàvem per torn, perquè la calor era espantosa. Teníem el foc a sota, que cremava de valent; per les finestres laterals, vèiem el fum que sortia dels baixos, i el terra era calent com la cobertura d'un forn. Unida a l'esforç de traginar llibres i a la calor normal d'un dia de juliol, aquella escalfor tremenda que teníem a sota ens feia suar en quantitats exorbitants. Jo tenia la gola seca, i la roba mullada de cap a peus, regalimant. Encara em sembla que sento l'olor i, diria, el gust de cremat en l'atmosfera que respiràvem, i que es transmetia a la roba, als cabells i a la pell. De tant en tant, ens pujaven una galleda d'aigua, i ens remullàvem tant com podíem, per sobre els vestits; com que ja eren totalment amarats, xops de suor, no venia d'aquí. Recordo que vaig passar una llarga estona traient dels prestatges i tirant per la finestra al camió els setanta volums infolio d'una col·lecció dels Pares de l'Església, que no sé quin frare m'havia dit que era una peça important, i que calia salvar. Però també hi tirava llibres de tota mena, i sense triar-los gaire. El que calia era salvar tot el que fos possible, i no ens hi podíem entretenir.
No sé pas quanta estona hi vaig treballar; jo diria que potser més d'una hora, perquè recordo que, de baix estant, em deien que ho deixés córrer, que ja havíem tret prou llibres. Però jo em resistia a plegar. La contrarietat de veure cremar aquella biblioteca excel·lent s'unia a l'angoixa que ja portava a sobre per la situació que permetia aquella feta. A l'últim, quan tot el que hi havia quedat —després de la feina que els altres havien fet abans— va ésser llançat per la finestra cap al camió, i ja hauria calgut anar a cercar pels racons per si hi havia algun llibre escadusser, els darrers que havíem aguantat, i jo un d'ells, ens vam decidir a baixar, contents per la feina feta, però alhora amb l'angoixa terrible —hauria plorat, i potser, poc o molt, ho vaig fer— d'abandonar a la destrucció i a les flames aquella casa que jo coneixia de tants anys i era tan plena dels records de la meva infància.
Altres indrets de Barcelona: