Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
En un pis del carrer Marià Cubí que Quim Monzó (Barcelona, 1952) habità durant una temporada amb els pares, l'escriptor hi situa l'acció de dos contes de Mil cretins, dels quals podem llegir-ne els fragments acarats a les cases del costat de muntanya entre els carrers Calvet i Sagués.
L'arribada de la primavera (fragment)
Un home es passeja pel pis on havien viscut els seus pares. És un pis molt silenciós. Hi ajuda l'altura: un sobreàtic al capdamunt de deu pisos: no hi arriben els sorolls dels cotxes. Quan mira pel finestral de la terrassa veu, entre dos edificis llunyans, el nou tramvia que hi passa. Arreplega els quadros —que sempre han estat penjats al mateix lloc; ni un canvi mai—, les fotos del matrimoni, els diplomes, i ho col·loca tot en una mateixa habitació. Un altre dia decidirà què en fa. Després s'acosta a la taula del menjador, ovalada, de fusta ben lluent, que un ebenista va fer quan la mare —enamorada dels mobles d'una de les cases on anava a netejar en una època— va voler un menjador igual-igual al que tenien en aquella casa. Igual d'estil, amb una biblioteca, una taula, cadires i un sofà vermell i negre, però de dimensions més reduïdes, perquè el pis d'ells era evidentment petit. Sempre ha ballat, aquesta taula, i encara ara balla, perquè les potes de ferro estan collades simplement amb cargols, i qualsevol cop de peu les belluga uns quants mil·límetres, prou perquè no siguin del tot estables. De petit aquell bellugueig el posava nerviós i, de més gran, sempre que visitava els pares, una de les coses que feia, dissimuladament, era estirar les potes cap enfora perquè la taula no balles tant. Ara no les estira. Ara agafa la taula, la gira cap per avall i descolla els cargols de les potes amb els dits—de tan balders que van ais forats—i la deixa al rebedor, per baixar-la més tard. També hi deixa els testos trencats que hi ha a la terrassa.
Dos somnis. El picadero (fragment)
Jo diria que vaig conèixer el Beristain a la redacció d'una revista d'aquelles que aleshores se'n deien contraculturals, i que després vam coincidir a altres revistes, als bars i, més tard, a la ràdio. Ens vam fer molt amics, compartíem coartades, complicitats de bar i, com que tots dos teníem bastants embolics i les visites als meublés acabaven per costar una fortuna al mes, vam decidir llogar un pis al carrer Cubí, just davant de dos dels bars de nit més de moda de la ciutat, de manera que podíem estar xerrant amb una noia, fer-li proposicions i dir-li: «Si vols, d'aquí a seixanta segons la tens a dins». La noia somreia sempre, descreguda: «Ah, ¿sí? El lavabo d'aquest bar és massa petit». «No dic en el lavabo d'aquest bar. Tinc un estudi aquí al davant». Que tinguessis un estudi just al davant de dos dels bars de nit més de moda de la ciutat les fascinava. El pis l'havíem dividit en dos, de manera que cadascú tenia dues habitacionetes: una interior i l'altra que donava al carrer. Compartíem el rebedor, la cuina i el lavabo. Les parets les havíem fet a terra a cops de maceta.
Quan el Beristain es va separar de la dona va anar-hi a viure. Això vol dir que jo entrava i sortia i ell hi era gairebé sempre, discretament tancat a les seves habitacions, amb alguna noia o llegint. Aquesta divisió només es trencava alguna vegada que havíem acabat tots dos al llit amb dues noies, i aleshores fèiem servir el llit de l'un o de l'altre, segons com anava. De vegades deixàvem les claus a algun amic, o sigui que podies trobar que a les habitacions del Beristain hi hagués algú altre, o ell es trobava que a les meves hi havia algú.
Altres indrets de Barcelona: