Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
En la part més propera del carrer Balmes hi havia la torre-mansió dels marquesos de Brusi i el parc és una part dels immensos jardins que l'envoltaven. Mercè Rodoreda (Barcelona, 1907-Girona, 1983) els observava de la casa del carrer Manel Angelon estant, quan el carrer Balmes no era altra cosa que un torrent a cel obert. Se sentí fascinada per l'exotisme dels paons i la magnitud de la torre i, per aquest motiu, en bona mesura la torre imaginada de Mirall trencat, tot i ser la suma d'altres torres i jardins coneguts de Sant Gervasi o dels entorns del senyal de Romanyà de la Selva, es basa sobretot en aquesta realitat de la mansió que tenia a tocar de casa. Quan decidí tornar a Barcelona per passar-hi temporades, el juliol de 1968, es comprà un pis des del qual albirava bona part de l'antic jardí dels Brusi. Situats al capdamunt de l'actual parc podem llegir una mostra poètica del bestiari que escriví i el fragment final de Mirall trencat en què, la fastigosa rata, l'única resident de la torre dels Farriols, esdevé testimoni de com es produeixen les darreres ensulsiades d'un món que ha desaparegut.
Cuca de llum
Carregueu-me bé la pila
que he de fer molta claror,
asseguda en branquilló
que és cosa que molt s'estila.
Ja ve la fosca i, tot d'una,
encenc el meu fanal verd,
instal·lada prop d'un gerd
per engelosir la lluna.
Sóc un estel de la terra;
si mà incivil em desterra
i em reclou dintre d'un got
m'apagaré de seguida,
i que la mà entossudida
em torni encendre si pot.
Quan estigué tipa sortí de sota dels encenalls i començà a pujar per entre fulles, amb les dues rates petites al darrera. Tornava pel mateix camí; tot d'una decantà cap a ponent, on la façana havia estat coberta d'una altra mena d'heura, amb les fulles d'un verd lluminós que a la tardor s'encenia. L'heura aquella havia mort feia anys, però les manetes amb què els brots s'arrapaven havien quedat encastades a la paret i aguantaven brots secs que a mida que s'enlairaven s'anaven fent prims. Tot el que havia estat un mar frondós d'heura fresca, ondulant al sol i a l'aire del bon temps, s'havia convertit en un embolic de brots i de manetes. Embolic amunt, s'anava enfilant enfilant amb les rates petites al darrera, tipes totes tres de closques del formatge que l'adroguer de més avall venia a unces. Arribaren a la teulada, es passejaren per la cornisa i, a l'últim, entraren a la casa per una espitllera de la torratxa.
La despertà un cop molt fort. S'arraulí en el seu jaç. Veié tres ombres altes que es movien d'una banda a l'altra. Estigué quieta tot el matí i a migdia una de les ombres s'acostà al seu jaç i l'hi esbarrià. Es quedà quieta, plena de curiositat. Tot d'una veié una fusta que s'enlairava i amb el cor esverat, amb els ulls sortits, amb la cua clivellada, s'aixecà dreta, desafiadora... fins que arrencà a córrer i es mig amagà sota una pila de papers. S'anava fent fosc però a dintre de la casa hi havia llum; unes flametes tremoloses que les ombres s'enduien i tornaven. Aprofitant un moment que les ombres no es veien, sortí a poc a poc i, quan arribà a l'esplanada, amb el morret enlaire, escoltà. A la banda del pou una bestiola grinyolava. Tot era igual, res no havia canviat, però estava neguitosa. La voltava el perill i no gosava bellugar-se. L'ombra de sempre, una ala de boira ondulant com una flama, li passà tan a prop i tan baixa que li fregà les orelles. Féu un bot i arrencà a córrer fins que no pogué més. S'hagué d'aturar amb el cor que li saltava a dins del pit. Al cap d'una estona aquelles ombres feien una pila molt grossa amb tot el que havien tret de la casa. Hi calaren foc. Sentí espetecs i veié aixecar-se unes flames vermelles altes fins al cel. Les branques i les fulles dels primers arbres del parc semblaven incendiades. El foc durà tota la nit. No sabia on anar a dormir. Voltà per la casa; tot era insegur. No veia ni un trist manyoc de roba. Sense esma, mig malalta, arribà al passeig dels castanyers i s'enfilà a una soca; trobà un forat i s'hi entaforà. Al cap d'uns quants dies vingueren més ombres a tallar arbres, a tirar la casa a terra. De seguida veieren a la soca d'un castanyer de l'entrada, cargolada en un esvoranc, una rata fastigosa, amb el cap mig rosegat, voltada de mosques verdes.
Altres indrets de Barcelona: