Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Aquest monument va ser inaugurat el 16 de juliol de 2010. En la banda de darrere hi ha transcrits els quatre versos primers versos d'"Excelsior", poema que hi podem llegir sencer, a més d'una prosa de Joan Maragall que canta les excel·lències i l'enyor de l'últim xiulet del tren de Sarrià amb tracció de vapor que passava per aquesta plaça a cel obert, amb totes les vivències que s'enduia amb ell i, finalment, el poema que Josep Pijoan dedicà a la mort del poeta des de la distància.
Excelsior
Vigila, esperit vigila,
no perdis mai el teu nord,
no et deixis dur a la tranquil·la
l'aigua mansa de cap port.
Gira, gira els ulls enlaire,
no miris les platges roïns,
dóna el front an el gran aire,
sempre, sempre mar endins.
Sempre amb les veles suspeses
del cel al mar transparent,
sempre entorn aigües esteses
que es moguin eternament.
Fuig-ne de la terra immoble,
fuig dels horitzons mesquins:
sempre al mar, al gran mar noble,
sempre, sempre mar endins.
Fora terra, fora platja,
oblidat de tot regrés:
no s'acaba el teu viatge,
no s'acabarà mai més.
L'últim xiulet (fragment)
L'altre vespre, devia esser per 'lla un quart de deu, que tot plegat vàrem dir: «¡Ai, ai, quin xiular més estrany que fa aquesta màquina del carril!». Era un xiular desesperat cap a Sarrià... El cor me va fer un salt. Era l'últim tren de l'últim dia. El tren de Sarrià ja no correria més. L'endemà —jo ho havia llegit en el diari—, l'endemà començava la tracció elèctrica. Ja no el sentiríem xiular mai més aquell tren de Sarrià: aquell xiscle era un adéu; el tren se n'anava no cap a Sarrià, sinó cap a l'eternitat: no el tornaríem a sentir mai més.
¡I tant que l'havíem sentit!, i tant que l'havíem sentit el meu pare, i el meu avi, i tants pares i avis, i tants nins que ja érem homes... Els nostres fills ja no la sabrien l'alegria del carril de Sarrià; ne sabrien d'altres... però aquella no. ¡Aquell xiular prim del tren d'anar a la torre!
«Sembla un carril de fira» dèiem quan nins, veient-lo passar tan xiquet, xiulant tan prim, corrent tan frèvol, que semblava que es feia córrer amb una bufada. Era una joguina dels ciutadans de Barcelona, que el veien passar amb una mitja rialla enternida, sabent que aquell carril no duia cap malícia.
[...] Aixís els barcelonins, vegent-lo córrer cap a la muntanya que tanca Barcelona, restaven mig rient, tranquils, dient: «D'allí no passaràs». Fins tenia un túnel. ¡Jesús! Però aquell túnel no travessava cap muntanya; per a no destorbar la son d'un bon carreret de Sant Gervasi, li passava humilment per sota, que no se n'adonés. Els barcelonins ho sabien, tot això, i per això mig reien enternits. Sabien on donava aquell túnel; sabien on duia aquell tren, amb tot i els seus esbufecs; i per això el miraven tranquils.
El tren de Sarrià no duia sinó a la torre. Els altres carrils poden dur a una torre; el de Sarrià només duia a la torre. En els altres van emportades juntes moltes menes de cabòries, cap al Clot o cap a París; però el de Sarrià només podia dur —en la seva edat d'or— al país de les torres: a Gràcia, a Sant Gervasi o a Sarrià; al petit descans, a la petita alegria, a la petita poesia de la torre petita, amb el jardinet i la glorieta, i la galeria i les persianes verdes, i la figureta en el sortidor, i els coets per Sant Joan i la xacolata amb melindros de les tardes, i el pom de flors que un s'emporta a entrada de fosc cap al piset de Barcelona. [...]
Jo parlo de l'edat d'or, quan anar al Tibidabo a buscar bolets era anar a muntanya, i calia llevar-se a les cinc del matí del diumenge, i la dona ens esperava amb els burrets en l'estació de Sarrià; quan Gràcia era el primer poble que es trobava; i parlo dels temps aristocràtics del Putxet! [...]
A l'endemà vaig pujar amb la tracció elèctrica. Vaig cercar amb els ulls el senyor de guants de seda de color de tórtora, a les cosinetes, a les colles de Sant Mus... ja no hi eren. I el camí a fer semblava el mateix; però tot lo món havia canviat. Amb mi anava només un jove tot afaitat, amb gorreta inglesa, guants de cuiro i polaines, que —segons va dir-me— havia vingut de Londres expressament per a prendre part en un match de foot-ball, i l'endemà se'n tornava amb un auto de 433 cavalls. ¡Reina Santíssima!
L'ànima barcelonina de tots els meus avis se'm ficà horroritzada naturalesa endins amb un xiscle com el de l'últim tren de Sarrià. I no l'he sentida piular més.
Em diuen que sou mort,
que a Barcelona us varen enterrar.
Per mi sou viu,
i em feu gran companyia,
per aquests llacs del nord del Canadà.
Mireu, mireu, les illes totes roges,
la llum d'aquell ponent;
mireu, mireu, les aigües corren boges
de por de què no es gelin,
així que pari el vent.
Roques i molses, la terra és com tigrada
de tots colors!
Mireu els troncs tombats per la ventada,
sentiu? sentiu? roseguen els castors.
D'aquí en avant pertot és terra ignota
ningú l'ha fet abans, aquest camí;
mireu, mireu-la, l'aigua com xarbota:
Tapeu-vos bé, a Barcelona
deu ser ja el dematí.
Altres indrets de Barcelona: