Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Una placa disposada a la façana posterior d'un garatge de pisos indica el lloc on hi havia la casa familiar dels Rodoreda i Gurguí, amb jardí al davant i al darrere, a l'inici del carrer de Manuel Angelon. Just al davant, on ara hi ha l'entrada d'un bloc de pisos, es trobava el jardí de la torre dels Farriols, amb entrada principal pel carrer paral·lel dels Ríos Rosas. Una reixa alta amb el nom de Nuestra Señora del Patrocinio, amb la data de 1879, donava accés a un esplèndid jardí amb llorers, llimoners i una varietat de flors que devien admirar l'escriptora. Alguns indrets d'aquesta torre, interiors i exteriors, com la galeria amb vidres de colors, passaren a formar part de la ficció de Mirall trencat, conservant el cognom de la família Farriols. En aquest tram de carrer, avui tan transformat, van passar les hores d'infantesa felices de Mercè Rodoreda. Només la lectura dels seus textos autobiogràfics podrà fer-nos-les reviure, alhora que denoten la importància que l'avi Pere Gurguí tingué en la formació de la nena Merceneta. Ens servirà de contrapunt objectiu d'aquell locus amoenus rodoredià, la visió externa que en conservava Elvira Farreras amb les entremaliadures de nena.
Vaig néixer al carrer de París, a les dotze del matí del 10 d'octubre de 1909 (encara que molts ho dubtin i pocs s'ho creguin), un dissabte, però immediatament vam venir a viure al barri de Sant Gervasi. Filla única, els meus orígens els he oblidat una mica, però en fi... El meu pare era de Terrassa, terrassenc. La meva mare era valenciana per pura casualitat. Va néixer al Bunyol, però perquè els seus pares hi van passar una temporada. I el meu avi era de Premià de Mar. Em sembla que encara existeix, convertida en torre, l'antiga masia familiar.
La meva família era petitburgesa. La nostra única propietat era la caseta amb jardí que habitàvem a Sant Gervasi, a la part alta del carrer de Balmes, més o menys on hi ha ara el parc Monteroles, en aquell pujol. El que avui és carrer de Balmes es trobava per aquell temps als afores de Barcelona: era la llera de la riera de Sant Gervasi.
La torre tenia dos jardins. Del jardí del darrera, no sé per què en dèiem l'hort. Potser perquè només hi havia arbres fruiters i, com a úniques flors, les que feien els rosers enfilats per les parets que el tancaven. [...] Darrera de l'ametller i el saüquer, creixia, poderosa, una figuera, de figues negres, de coll de dama. [...] Aquesta figuera, mal amagada darrera de l'ametller i el saüquer, era el nostre castell. Moltes branques s'abocaven a la riera; des de dalt vèiem de més a la vora un tros de parc abandonat dels marquesos de casa Brusi, on a les nits d'estiu s'esgargamellaven els rossinyols i a les tardes d'hivern, quan tot era gris i la terra blanca, cridaven d'amor els paons engabiats. La figuera era un món a part. El somni. Servia d'illa, de país acabat de descobrir, de jungla on totes les aventures eren possibles: des de l'aparició de tigres, fins a la proximitat d'ocells carnissers. Era barcassa quan fugíem dels negres que ens empaitaven armats d'escuts, de llances i de fletxes... Hi jugàvem a pirates. Anàvem perduts pel mig de mars amb onades que ens colgaven i capturàvem galeres enemigues mentre damunt dels nostres caps, victoriosament, onejava la bandera de la mort. Cridàvem i xisclàvem d'alegria si, perduts en les immensitats marines, albiràvem una platja atapeïda de palmeres amb cocos o de plàtans carregats de penjolls d'or.
He explicat més d'una vegada que el meu avi havia estat amic de mossèn Jacint Verdaguer. El que potser no he explicat massa és que el meu avi, quan mossèn Cinto va morir, va fer ampliar una fotografia de mossèn Cinto, al peu hi va fer posar unes lletres amb caràcters gòtics que deien Sant Jacint Verdaguer i la va fer emmarcar de negre i or. Quan venien visites noves, l'avi s'aturava a mig rebedor i, alçant el braç enlaire, assenyalava amb aire de triomf l'ampliació de la fotografia penjada a dalt de l'arcada que donava pas a l'avantmenjador i deia: jo l'he fet sant. Sant Jacint Verdaguer.
Al jardí de davant de la torre, l'avi hi va fer construir un monument al gran poeta; una muntanyola de pedres grosses, amb cassoletes plenes de terra per entremig, on vivien romanins i dragoneres i voltada per una cinta de ciment rosat que ondulava per damunt de les pedres i duia gravats els títols de les principals obres de Verdaguer. El Canigó, L'Atlàntida...
Cada diumenge al matí l'avi esperava que em despertés i abans d'anar a missa em feia sortir al jardí a saludar mossèn Cinto. Després se m'enduia a la torratxa. Hi pujàvem per una escala de fusta que hi havia a dintre de la golfa i em feia ajudar-lo a posar-hi la bandera de les quatre barres. Al vespre l'anàvem a baixar.
Primeres lectures? Totes les novel·les d'aventures que trobava a les golfes de la casa... N'hi havia una de meravellosa, titulada La pradera tenebrosa: els protagonistes eren indis... Hi havia gran quantitat de caçadors de cabelleres, tigres, lleopards. Una novel·la que es titulava El camí dels gats, de Sudermann, encara la tinc..., i Zola, barrejat amb Jacint Verdaguer indiscriminadament... Després, quan van aparèixer els versos de Sagarra, aquelles precioses Cançons de rem i de vela, em passava hores per casa, amunt i avall, recitant versos en veu alta. Allò de «Vinyes verdes...», i Carner... els poetes mallorquins. Vivia en un món envoltat de llibres i el que feia era llegir tots els que queien a les meves mans. Recordo que, quan era petita i arribava gent a casa, agafava un llibre i me n'anava al terrat. Això disgustava la meva mare, Tinc gravada aquella imatge de les visites allà, contant les seves malalties, les dels seus fills, i la de mi fugint, perquè allò em deprimia molt; fugint per no veure-les i per anar-me'n a llegir.
Jo tenia deu anys i trobava que a casa meva, a la meva ciutat, no passaven coses, que sempre era tot igual: l'aniversari de la meva mare, els amics que venien a felicitar-la, els àpats dels dies de festa. Trobava aquesta vida molt monòtona i em va semblar que el que jo podia fer més fàcilment era escriure. Agafar un paper i un llapis i després inventar històries, altres vides. És difícil explicar-ho, perquè va començar molt progressivament. Quan devia tenir nou o deu anys, recordo que van venir uns paletes a casa i enraonaven a l'hora de dinar, parlaven de les seves dones, dels seus fills, de la feina. Eren al jardí, sota un arbre, i jo escoltava d'amagat, fascinada, i després, en un paper, ho apuntava tot. Ja aleshores m'interessava captar els parlars de la gent: escoltava els paletes, reproduïa converses de veïns de manera esporàdica... Suposo que va ser així que va començar. Això, però, va passar, va ser una foguerada, no de joventut, sinó d'infantesa.
Ara bé, haig de dir que, si jo no hagués estat una persona introvertida, potser no hauria escrit mai, o si hagués tingut un gran do de paraula, perquè, quan enraones, allò que dius ja està dit, ja no pots rectificar; en canvi, quan escrius, sempre pots anar millorant el que dius, vas estripant paper i ho vas dient millor cada vegada, t'agrada més cada vegada.
Ara em remou la consciència d'haver trucat més d'una vegada, amb altres companys i companyes que feien el mateix camí, a una casa que hi havia al carrer de Manuel Angelon, prop del carrer de Pàdua, que tenia un petit jardí al davant. Al centre d'aquest jardí hi havia un monument a Mossèn Cinto Verdaguer. Sense cap mena de respecte pel gran poeta, malgrat que jo i tots els de casa teníem una gran devoció pel geni de Folgueroles, repetíem les trapelleries. Aquest monument consistia en un bust d'en Verdaguer, col·locat sobre una pila de pedres i troncs, del més pur estil «rústic», precursor de les «rocalles» que després es varen posar de moda. Estava voltat de plantes i flors i tot plegat devia fer un metre i mig d'alçada. A la façana hi havia uns versos de l'Oda a la Pàtria d'Aribau. Anys després vaig saber que allí visqué la coneguda escriptora Mercè Rodoreda, autora entre moltes altres obres literàries d'Aloma, que va guanyar el Premi Crexells l'any 1937, i La Plaça del Diamant, que tant em va emocionar i que ha estat traduïda a set o vuit llengües, entre elles el japonès. Recentment se n'ha fet una pel·lícula que ha tingut força èxit.
Li demano perdó si alguna vegada per culpa meva hagué d'interrompre els seus escrits per anar a obrir la reixa del jardí i trobar que no hi havia ningú. Ara, en lloc del jardí i del petit monument hi ha un garatge de pisos.
Altres indrets de Barcelona: