Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Al xamfrà Diagonal /Entença, a la banda de mar, hi ha el pis en què Quim Monzó ambientà el conte "El nen que s'havia de morir", del qual en podem llegir dos fragments. També en aquest punt podem servir-nos d'un fragment del titulat "L'accident", en què es palesa l'estrès de viure i conduir per una ciutat tan deshumanitzada com Barcelona.
El nen que s'havia de morir (fragments)
Vivia a la Diagonal, a tocar d'Entença i a la vorera de mar. Jo tenia deu anys, i ell, potser vuit. Era prim, amb una aparença pàl·lida i trencadissa. Son pare era metge i a la dona li deia sempre: «No et preocupis, ja veuràs com el curo. Et juro que el curaré.» I és veritat que s'hi dedicava: es passava hores i hores, cada dia, buscant en llibres de medicina referències a la malaltia del seu fill, i escrivia cartes a especialistes d'arreu del món, per trobar-hi una solució.
Jo era el fill de la costurera i, de vegades, quan no tenia escola perquè eren vacances, per no deixar-me sol a casa ma mare se m'emportava. Cada dia anava a cosir a casa d'una senyora diferent. A mi ja m'estava bé, això d'anar a les cases de les senyores, mentre em deixessin una pila de revistes per llegir. A casa no hi havia mai revistes, cap ni una, i en canvi les senyores on cosia ma mare en tenien muntanyes. Revistes amb molt de text i moltes fotografies, en blanc i negre i algunes fins i tot en colors, uns colors esvaïts, fruit de la tecnologia de l'època. A part de revistes, en algunes cases també hi havia cocacola, que era un producte que a mi em semblava de luxe. A casa no n'havia vist mai. [...]
Els dijous, ma mare cosia sempre a casa de la senyora i el marit metge, que tenien un fill malalt. Em feien passar a l'habitació del nen, i jugàvem plegats. Al nen no l'havia vist mai fora de l'habitació. Mai al menjador, o a la sala. Quan jo arribava ell era al llit, en pijama. Sempre anava en pijama. Tenia molts pijames. Pijames de ratlles vermelles i blanques, blaves i blanques, del tot blaus, grisos amb rivets blancs. Potser era tan pàl·lid perquè no li tocava mai la claror del sol. A dos quarts de cinc ens portaven el berenar en una safata amb potes. Berenar per tots dos. Llet i galetes. El mateix que li portaven a ell m'ho portaven a mi. [...]
Jugava amb ell i era bo, entre altres coses perquè jo era bo amb gairebé tothom, sense que m'ho haguessin de dir. L'habitació del nen tenia tota una paret ocupada per una prestatgeria plena de jocs de taula i de joguines, des del sostre al terra i de banda a banda. Hi eren tots els jocs i les joguines davant dels quals m'havia embadalit als aparadors de les botigues, i que no tindria mai. De tots, el que més m'agradava era un joc de bàsquet, amb una pista de plàstic i cartró de cosa d'un metro de llargada i amb tot de palanques que, convenientment accionades quan la pilota queia en un dels deu forats que hi havia, permetien encistellar. A la tapadora de la caixa hi havia un dibuix de colors amb tres jugadors de bàsquet disputant-se una pilota; era una caixa preciosa. Hi jugàvem sovint, i no pas perquè jo ho imposés sinó perquè també era un dels jocs que ell preferia.
Durant uns quants dijous vaig continuar esperant amb neguit l'arribada de ma mare, perquè no perdia l'esperança que els pares del nen decidissin que convertir l'habitació en un santuari definitiu no era bo per ells mateixos, que el millor era oblidar-lo d'una vegada i començar una vida nova i, si no podien o no volien canviar de pis, almenys canviar la decoració de les habitacions, almenys la del fill, per no veure-la sempre tal com era quan ell encara vivia. I, si no arribaven a aquesta conclusió lògica, que com a mínim s'adonessin de la barbaritat que era malaguanyar tot aquell munt de joguines esplèndides. Però van anar passant les setmanes i els mesos. No sé què van fer de les joguines, però el cas és que de mi no se'n van recordar. Ho trobava un afront. ¿No era jo, tal com deien, l'únic nen que jugava amb ell? Vaig arribar a la conclusió que eren uns desagraïts, que m'havien afalagat quan els interessava que fes companyia al seu fill i que, ara que ja no els feia cap servei, s'oblidaven de mi. Si hi hagués hagut altres nens, cosins o familiars, hauria entès que no em regalessin cap joguina, però, no havent-n'hi, era ben clar que preferien que les joguines es fessin velles a la prestatgeria que no pas donar-me-les a mi i fer-me immensament feliç, el nen mes feliç del món, i és per tot això que vaig arribar a la conclusió que tenien ben merescut que se'ls hagués mort el fill.
L'accident (fragment)
Redueixo la marxa, tombo la cantonada, poso l'intermitent esquerre, canvio de carril i, com que preveig que el semàfor se'm posarà aviat vermell, pitjo l'accelerador per intentar travessar la Diagonal abans que se m'hi posi. Hauria pogut passar si no hagués estat perquè, a cosa de cinc metres del pas de vianants, les motoretes que vénen per la Diagonal arrenquen, segons abans que el semàfor els canviï de color i els vianants es llancin a la calçada, en dos ramats apressats i compactes que, de cada una de les voreres, surten cap a la contrària. Freno a un pam de la línia blanca i, immediatament, de darrere d'un cotxe aparcat se m'acosten dos homes d'una edat indefinida, prims, amb barba de dies, cabells molt llargs, nuats en una cua i, als braços, tatuatges que no m'aturo a desxifrar perquè el que intento, mentre enfonso el botó de seguretat de la porta, és que no m'omplin el parabrisa d'aquesta aigua marronosa que duen en un cubell de plàstic blau i que escampen amb esponges que han perdut el color. Els dic que no amb el cap i amb el dit, diverses vegades. Com que tot i així continuen endavant, bellugo totes dues mans amb grans gestos, perquè els quedi clar que no vull que em netegin els vidres, però insisteixen; n'hi ha un que fins i tot ha col·locat ja l'esponja a prop del parabrisa i l'acosta amb una lentitud amenaçadora. De l'esponja cauen —una, dues, tres...— gotes sobre la carrosseria, fins que, quan veig que pel pas hi travessa l'últim vianant i l'homenet verd del semàfor comença a titil·lar, clavo el peu dret a l'accelerador i, una vegada superats els dos netejaparabrises, que es fan enrere de cop —un d'ells descarrega el puny contra el maleter—, giro el volant cap a la dreta per esquivar un home que, ves per on, decideix passar ara, amb tan mala fortuna que —potser perquè, a més, controlo pel retrovisor si els netejaparabrises em segueixen— sento un xiscle i un xoc sec frontal. Sóc a temps de veure com una dona grassa i de cabells d'un blanc blavós desapareix sota el cotxe. Quan freno ja he notat el cos sota les rodes.
Altres indrets de Barcelona: