Jardins de Ferran Soldevila (Les Corts)

Autor: Ferran Soldevila i Zubiburu
Obra: Al llarg de la meva vida , 1972

B., 20 abril

Han estat cinc anys d'un treball constant i copiós; però, durant aquests dos darrers mesos, ha esdevingut febrós, obsessionant. A estones em pregunto com he pogut resistir-ho. Ha estat per a mi una nova prova de la gran resistència que tinc per al treball intel·lectual. Ho ha complicat tot el fet de no poder-me entendre jo, directament, amb la impremta. No han mancat alguns disgustos d'altra mena, com és ara la constatació que en... no sols ha recollit en el seu llibre recent un conjunt de ressonàncies de la meva obra inèdita —de la qual ha pogut disposar amb aquiescència meva, i això ho faria disculpable— sinó que n'ha afusellat el paràgraf final del capítol vint-i-dos. Ja havia observat un fenomen semblant en una ressenya d'una conferencia seva, i vaig pensar que no valia la pena de dir-li'n res; però no creia que la seva desaprensió anés tan lluny. Ara com ara, contra el seu costum, no m'ha enviat el llibre.

En Cambó ha volgut que la Historia de Catalunya aparegués per la Diada del llibre. No sé fins a quin punt és un encert.

 

B., 22 abril.

Pensava passar-me un mes sense tornar a posar les mans en la Història de Catalunya; però ara, alliberat del neguit, ¿haig de deixar escolar-se un temps preciós? No sabria pas fer-ho. He començat la darrera revisió del capítol vint-i-dos, primer del volum segon. Ara treballo amb calma i amb goig.

 

B., 23 abril.

Cap al tard he sortit. M'he pesat: 56.200. He augmentat sis-cents grams en una setmana. Havia baixat fins a 54,400, resultat del darrer esforç per fer la Història. Llibreria Catalònia. Molta gent. M'acosto a en López Llausàs. Em presenta com l'autor del dia. S'ha venut molt, malgrat la pluja. Candel amb noies de l'Institut Escola de Madrid. Conversa amb en Foix sobre la Re­vista de Catalunya.

Autor: Ferran Soldevila i Zubiburu
Obra: Antologia poètica , 1993

Barcelona, ciutat soferta (fragment)

 

Des que vaig obrir els ulls a la teva llum pia

en un pis de l'antic carrer de Barberà

t'he vista créixer tant i amb tanta gallardia,

que, si no ho hagués vist pas pas, dia a dia,

ara amb prou feines si et coneixeria

de la vellesa en el llindar.[...]

 

T'he vista créixer tant i et veig tan jove encara,

que ara que el jorn per mi comença a declinar

i els solcs van treballant la meva cara,

i ja no em sembla immens l'espai de l'endemà,

sento al fons del meu cor una dolor senzilla

per tot el que de tu en l'avenir perilla;

i meditant que un jorn me n'aniré de tu

per aquell fosc camí que a l'infinit ens duu

i dormiré prop teu dins la fúnebre illa

al davant de la mar i sota el cel clement

mentre tu vius i vius multiplicadament,

gairebé més que mare em sembles filla

i et guaito i et somric paternalment. [...]

 

I tanmateix la fe no mor dins de nosaltres

perquè és més fort l'amor que tot l'odi pervers

i malgrat l'urc dels uns i l'abandó dels altres,

sabem que venceràs tot fat advers.

 

Que estrenyin és en va, com dins unes tenalles,

tes ànsies de creixença i d'horitzons més grans:

com vas trencar el cinyell esquerp de les muralles,

trencaràs el cinyell dels nuclis suburbans.

 

I llavors aire i llum, terra i mar, pla i muntanya

s'oferiran a tu, dòcils al teu anhel;

i si del teu terrer arreles dins l'entranya,

pels somnis floriràs a la claror del cel.

 

Al lluny s'esblaimaran les boires de l'angúnia,

resplendirà d'amor la teva faç,

els espectres cauran de l'odi i la rancúnia,

que el temps i els homes passen, però tu restaràs.