Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El 1974, el Barça celebrà els seus 75 anys d'existència amb l'estrena d'un nou himne cantat per un cor de 3.500 veus procedents de les corals i orfeons de Catalunya, amb lletra de Jaume Picas (Barcelona, 1921-1976) i Josep Maria Espinàs. És la primera lectura que proposem fer en qualsevol lloc de l'interior de l'estadi. El Camp Nou també ha estat escenari d'altres esdeveniments culturals remarcables, com ara: el concert «Som una nació» (1981) organitzat per la Crida a la Solidaritat, amb l'actuació de Lluís Llach, La Trinca, Marina Rossell i Al Tall; la missa multitudinària que hi va oficiar el papa Joan Pau II (1982) i els concerts, entre d'altres, de Lluís Llach (1985), Bruce Springsteen i Michael Jackson (1988), o el de Josep Carreras arran del centenari del club (1999). Per complementar la lectura de l'himne barcelonista, proposem també llegir una nota de dietari de Maurici Serrahima que descriu una anada al Nou Camp el 1949 i una manifestació de catalanitat i el poema de David Jou dedicat a rememorar una visita a l'estadi; la cançó "Botifarra de pagès", de La Trinca; dos fragments de Tenim un nom, de Vicenç Villatoro, novel·la dedicada a reviure una final de la Champions a París per mitjà del retrobament d'un pare periodista i el seu fill. I, finalment, un text autobiogràfic de Joan-Lluís Lluís amb la vivència eterminant d'assistir al recital multitudinari de Lluís Llach, el 6 de juliol de 1985.
Himne del Barça
Tot el camp
és un clam
som la gent Blau Grana.
Tan se val d'on venim
si del sud o del nord,
ara estem d'acord
estem d'acord:
una bandera ens agermana.
Blau Grana al vent
un crit valent
tenim un nom
el sap tothom:
Barça!, Barça!, Baaaarça!!!!
Jugadors,
seguidors,
tots units fem força
són molts d'anys plens d'afanys
són molts gols que hem cridat
i s'ha demostrat,
s'ha demostrat
que mai ningú no ens podrà tòrcer .
Blau Grana al vent
un crit valent
tenim un nom
el sap tothom:
Barça!, Barça!, Baaaarça!!!!
27 de novembre de 1949
Havent dinat, hem anat amb en Lluís a veure el partit que, dintre de la commemoració dels cinquanta anys del CF Barcelona han jugat contra el Palmeires, brasiler, que té una manera de jugar molt mecànica, però extremadament hàbil i desconcertant. Han empatat a dos. Havien dit que potser jugaria amb el Barcelona en Joan Millet, fill d'en Fèlix, que juga amb el Júnior, i és un jugador excepcional, però no ha resultat cert. A la fi, gran sardana, ballada per molts esbarts, tot al volt del camp. M'han contat que un espectador castellà s'estranyava de l'entusiasme, i que un veí li ha dit: «¿Vostè no hi veu res, al centre del camp?» El castellà no l'entenia, i l'altre ha insistit: «No hi veu cap signe?» I davant la negativa, el veí ha respost: «Així, no m'estranya que no entengui res...»
Visita al Camp Nou
Les llotges, la tribuna, les altes graderies,
la gespa llisa i màgica,
fins i tot buides i en silenci, no estan mai deshabitades:
hi bateguen presències sempre incandescents,
tel·lúriques, dominadores,
un públic invisible,
un joc que no s'acaba mai,
una expectativa que no es veu i que no cessa.
Aquest espai tan gran, absort en ell mateix,
assetjat per tots costats per l'ambició i l'altura,
és com una catedral i com un cràter:
aquí,
la multitud creu, desitja, espera, comparteix, reclama,
implora miracles contra tota esperança,
crida, s'exalta, esclata, s'encén en una arrel de foc
i fa saltar per l'aire la cendra de la vida quotidiana.
I tot ens ho diu, fins i tot el silenci,
com la catedral ens diu que el món desborda,
i el cràter ens parla de magma i violència:
aquí només som brases en la bufera de la història,
a punt d'encendre'ns en la lava de la fúria,
a punt de fondre'ns, ansiosos o joiosos,
en la passió per la glòria de l'equip.
Himne del Barça
Tot el camp
és un clam
som la gent blau-grana.
Tant se val d'on venim
si del sud o del nord
ara estem d'acord, estem d'acord,
una bandera ens agermana.
Blau-grana al vent
un crit valent
tenim un nom
el sap tothom:
Barça, Barça, Barça!
Jugadors
Seguidors
tots units fem força.
Són molts anys plens d'afanys,
són molts gols que hem cridat
i s'ha demostrat, s'ha demostrat,
que mai ningú no ens podrà tòrcer.
Blau-grana al vent
un crit valent
tenim un nom
el sap tothom:
Barça, Barça, Barça!
Per això es deu entendre que l'anunci del concert de Lluís Llach al Camp Nou em fes l'efecte d'una borrasca. Del Camp Nou, de fet, no en sabia res, ni tan sols que era un camp de futbol. Per això, aquell 6 de juliol de 1985, en irrompre a les grades vaig sentir un mareig tan gran. Ignorava que es pogués agombolar tanta gent per contemplar vint-i-dos senyors massa ben pagats disputar-se una pilota i ignorava encara més que un agombolament tan monstruós pogués ser induït per un concert de cançó catalana. La borrasca era molt més impetuosa del que havia suposat. I va ser-me també molt més definitiva.
Quan vaig entrar a l'estadi, era un jove catalanista que somiava bastant. Quan vaig sortir-ne, unes hores més tard, era un jove independentista que encara no sabia que somiaria molt més.
Seria massa fàcil, crec, atribuir el meu pas a l'independentisme només al xoc emocional produït per un concert d'una magnitud sense equivalent. És clar que com desenes de milers d'altres vaig surar, aquella nit, damunt d'un núvol de mots, notes, espelmes enceses i onades de sentiments diversos. Però recordo que, de tant en tant, quan contemplava aquella multitud de llums i gent, pensava que el concert era molt més que un concert. Llach, aquella nit, era un pretext i, molt probablement, Llach havia estat el primer a adonar-se'n. El pretext per reunir-se, reivindicar, reclamar, estimar-se i saber-se fort, fecund i pacífic. Cadascun dels que van ser-hi podria posar, aquí, els verbs, adverbis i adjectius que volgués. El disc que va sortir uns mesos més tard és, des d'aquest punt de vista, decebedor: sembla que els enginyers de so van escarrassar-se a esborrar tant com van poder l'energia del públic, per transformar les cançons que, aquella nit, eren alhora música, veu, incendi i tempesta, en temes normals que poguessin ser emesos per les ràdios. Les fotos del disc permeten molt millor comprendre quin va ser l'abast d'aquell esdeveniment.
I jo, doncs, puntet minúscul i inidentificable a les fotos, vaig adonar-me que el concert al qual assistia era la creació col·lectiva d'un poble. I que aquesta creació col·lectiva, enorme i inèdita, constituïa una mena de resum d'aquest poble: era a l'encop proclama i signatura. La conclusió inevitable d'aquesta evidència va ser de comprendre que aquest poble estava demostrant per la seva força creadora col·lectiva que mereixia ser molt més que una regió. Mereixia ser lliure, per poder donar a veure al món tot el que duia entranyes endins.
Tenia vint-i-dos anys acabats de fer i malgrat el xoc d'aquella nit encara havia d'aconseguir copsar moltes coses i resoldre molts dubtes. Perquè a vint-i-dos anys encara no estava segur de formar part a dreta llei d'aquest poble.
Altres indrets de Barcelona: