Antic edifici de Harry Walker (La Maternitat i Sant Ramon)

Autor: Terenci Moix
Obra: El sadismo de nuestra infancia (tr)

Cristina (fragment)

 

Hi havia, evidentment, un punt del nostre tot just aprenentatge de mascle en el qual ens retrobàvem en una assumpció que no devia res als nostres pares, que havien fet la guerra, i sí als diversos contactes i a les diverses lectures que, cadascú per la seva banda, havíem pogut emprendre. Vaig recordar la meva pròpia experiència, als catorze anys, quan treballava a les oficines d'auto accessoris Harry Walker i, un cop per setmana, els més joves de l'empresa havíem d'assistir a classes d'Educació Política —és a dir, de Falange— que s'impartien a la sucursal del carrer Aribau, a la sortida de l'horari laboral i mai en hores de feina. Algú s'estranyarà  que un any després —a punt d'acabar-se la dècada— escrivís en el meu diari d'aleshores la revelació que significà per a mi descobrir, davant el palau del Bisbe, una manifestació d'obres que es disposava a sol·licitar el recolzament de Sa Senyoria per a unes reivindicacions que pretenien exigir a les seves empreses?

Autor: Quim Monzó i Gómez
Obra: Vuitanta-sis contes , 2008

No n'estigui tan segur (fragment)

 

Amb una claredat absoluta, i encara que els llavis del senyor A ja havien deixat de moure's, l'I, a més, va sentir: «Es posarà content. Altres es passen la vida demanant augment de sou i aquest ho ha aconseguit de seguida. Els mesells sempre fan via.» L'I sentia clarament la veu del cap de personal, i no l'esverava veure-li la boca immòbil perquè, de feia dies, li passava sovint; no hi donava importància: creia que era una fantasia, com si, davant de cada cara que el mirava, jugués sense proposar-s'ho a endevinar què pensava. L'I no sabia ben bé quan havia començat tot allò. No feia gaires anys, sempre que anava en metro es distreia imaginant els pensaments de la cara silenciosa que li tocava al seient del da­vant. Que, últimament, els pensaments que llegia en els cervells de les persones concordessin sempre (tret de casos d'hipocresia socialment convinguda) amb les paraules que deien a continuació, no havia fet encara que s'adonés que ja no era ell qui provocava el joc, sinó que, inevitablement i sense proposar-s'ho, sentia els pensaments de qui tenia davant. Aquell mateix matí havia sentit com un client entrava a la botiga pensant de demanar «els pantalons negres que hi ha a l'aparador de la dreta». I, efectivament, el client havia demanat «els pantalons ne­gres que hi ha l'aparador de la dreta». La boca del senyor A s'havia tornat a obrir.

—Vull que sàpiga que l'empresa ha considerat convenient apujar-li el sou.

L'I es va quedar parat. Havia tornat a passar: sen­se que res ho presagiés, havia sabut que li anaven a apujar el sou. El senyor A pensava que l'I havia quedat mut per la sorpresa que li havia produït l'augment de sou, quan, en realitat, el mutisme era resultat d'haver-ho sabut abans que ell l'hi hagués anunciat.

«¿Per què no diu res, aquest sòmines?», pensava el senyor A.

—Moltes gràcies—va fer l'I.

—Hem considerat que, un cop superades les di­ficultats econòmiques que va patir l'empresa l'any passat, vostè es mereixia, per l'interès demostrat en tot moment, que li apugéssim el sou, ni que fos mínimament. I dic mínimament perquè, si bé les difi­cultats ja estan superades, la crisi encara hi és, i no es preveu que la puguem arraconar, amb l'esforç de tots, fins d'aquí a uns anys.

L'I va fer cara d'alegria, perquè considerava que era la cara que s'esperava que fes. No era home de gaires paraules i no sabia què dir. Va tornar a donar les gràcies.

—Res més, doncs. L'empresa espera molt de vostè. Confiem que aquest augment no sigui sinó un nou al·licient perquè s'apliqui més i més al treball de cada dia. Vostè és jove, i en aquesta empresa pot arribar lluny.