Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
L'estiu del 2004 es van enderrocar les darreres cases de Can Tunis, que fou una barriada de Barcelona situada entre Montjuïc, el mar i la desembocadura del riu Llobregat. L'espai ha quedat ocupat per les infraestructures industrials i portuàries.
El barri es trobava sobre terres pantanoses dessecades i recuperades per a l'agricultura al llarg del segle XVIII per la família Antúnez, propietària dels terrenys. Aquest fet i una incipient industrialització a partir de la segona meitat del XVIII configuraren la barriada. La família Antúnez, la Casa Antúnez, donà nom a la zona, Can Tunis, coneguda fins aleshores com la Marina de Sants. El 1917 s'hi creà el consorci de la Zona Franca i la barriada començà a rebre multitud d'immigrants. L'escriptor Francesc Candel va descriure l'ambient del barri i els canvis immigratoris que s'hi van succeir en diverses de les seves obres, alguns fragments de les quals ens poden servir de lectura. El lloc indicat pot ser l'Escola de Sant Ramon de Penyafort, un dels pocs edificis que freqüentà l'escriptor de jove i que resten com a testimoni del que havia estat el barri. També uns fragment de Jaume Fabre i Josep Maria Huertas Claveria ens ajudaran a acabar de configurar un fotografia de l'època.
Jo era molt petit quan vaig assistir a l'escola per primera vegada. Havíem anat a viure a les cases barates de Casa Antúnez i aquesta escola era a la colònia Bausili, una barriada veïna. El mestre es deia Don Isidro i la mestra Donya Júlia. Eren un matrimoni resident en aquestes mateixes Cases Barates, monàrquics i catòlics tots dos. Don Isidro portava ulleres sense muntura i mostatxo blanc i tibat. Els mètodes educatius eren el punter, les orelles de burro, la cartilla, cantar les taules de multiplicar, recitar el credo i el parenostre. Degué ser amb l'entrada de la República quan L'Ajuntament va obrir una escola a les Cases Barates, la de Sant Raimon de Penyafort. He parlat prou d'aquesta escola en diversos llibres i articles meus, car és, en realitat, la que compta per a mi com a primera escola i la recordo perfectament, i no l'altra.
La primera cosa d'aquesta primera escola que seduí a tothom fou la seva gratuïtat. La de la Colònia Bausili, que tothom anomenava «la dels caganers», inicia immediatament un descens en picat i acabà en bancarrota. L'argument dels nostres pares, comparant l'escola de Sant Raimon amb la dels caganers, era elemental: millor i gratis. [...]
L'escola de Sant Raimon de Penyafort era gran, amb moltes classes i amples finestrals. Tenia un enorme pati plantat d'arbres i unes parcel·les a manera d'hortets, i cada classe tenia cura d'una d'aquestes parcel·les, i es rivalitzava a veure qui assolia els millors resultats. La parcel·la de la classe dels grans causava esbalaïment i admiració, ja que hi arribaren a cultivar maduixes.
Una de les coses que ens cridà l'atenció de bell antuvi fou el fet que aquestes classes eren mixtes, nois i noies junts. Entre altres coses se'ns ensenyava dansa. La meva parella era una nena molt eixerida, amb els cabells arrissadets, que m'animava perquè no tingués vergonya. Tal vegada, amb aquests mètodes, hauria anat equilibrant i desterrant aquesta timidesa que he sentit sempre davant de les dones, i que és el regust de la meva educació religiosa catòlica. Però, després de la guerra, vam tornar a començar: res de tractes amb les noies: eren pecat.
En alguns d'aquests infants es nota una fe cega en els seus professors. Si fos possible d'assolir un sistema perfecte d'àmplia i orientadora ensenyança i que tots poguessin anar a escola —encara que les aules estan plenes de gom a gom, moltes de les criatures no hi van, sobretot perquè per aquest motiu no els admeten i els col·legis particulars resulten molt cars— el país estaria salvat. Perquè part d'aquesta generació — aquests infants de catorze anys que l'any que ve s'incorporen ja al món del treball— encara es farà malbé. I si la cosa no s'adoba, tots els qui vénen al darrera, igual.
Un hom recorda aquell: «¡Niños, sois la esperanza!», la frase de Vicente Medina, el poeta dels aires murcians, un home que també va haver d'emigrar — aquest a Amèrica— en cerca d'una terra que li fos més acollidora. I a propòsit d'aquests fills del suburbi, per als quals tenim una autèntica debilitat, pensem: quins cadells més esplèndids serien, si els poguessin alletar!
Perquè desbordats els genuïns catalans —és una manera de dir-ho, això de genuïns— per imperatius de tipus econòmic, afeblits potser per un excés d'interès materialista, la majoria s'ha eximit no encarant-se, a la pràctica, amb els greus problemes político-socials que han sorgit a Catalunya. Be podria ésser, comento amb un gran amic, que en el curs de les dues generacions venidores —potser en caldran més— la catalanitat passés a mans d'aquests «altres catalans». D'aquesta terra forta, noble i renovadora que es Catalunya dimana una saba tremenda de llibertat, i, alhora, una formidable atracció que es torna fanàtica afecció envers ella. Aquests altres catalans, ben polits ja exteriorment, alletats com hem dit abans pel país, es veuran cridats a una curiosa tasca: la revaloració de la novíssima Catalunya.
I Catalunya, s'haurà salvat un cop més.
El meu amic té raó.
La finalitat immediata amb què foren construïts els quatre grups de Cases Barates de l'any 1929 era donar allotjament als habitants de les barraques de Montjuïc, que es volia fer fora perquè no traguessin vistositat a l'Exposició Universal que se celebrava aquell any al recinte de la muntanya. Les dues mil cases barates construïdes el 1929 van ser insuficients per a allotjar tots els barraquistes. Molts, en arribar els requeriments municipals perquè desallotgessin les barraques, van cercar vivenda per Barcelona, on van poder. No era fàcil, perquè la saturació era considerable, a causa de l'allau immigratòria que van comportar els nous llocs de treball creats per l'Exposició: extensió de la xarxa del metro, urbanització de Montjuïc, edificis de l'Exposició...
No és cert, com han pretès alguns, que les Cases Barates resolguessin el problema general de vivenda creat a Barcelona per aquesta immigració massiva, i tampoc no ho és que resolgués les necessitats de vivenda de tots els barraquistes de Montjuïc. Dues mil cases són molt poques cases. Els quatre grups de Cases Barates van servir més de justificació que altra cosa. Que no diguessin que no es feia quelcom per a donar casa digna a la mà d'obra que la burgesia acollia de bon grat. Moltes barraques de Montjuïc no van caure malgrat l'Exposició, i per això va construir-se el mur que fins als nostres dies ha separat el recinte de la fira dels nuclis de barraques, entre l'Estadi i Can Valero. Es van mantenir en peu també d'altres nuclis de barraques escampats per la ciutat, al suburbi i al mateix Eixample, els més importants dels quals eren el Pequín, al Camp de la Bota, i el situat entre Floridablanca, Vilamarí i Entença.
El 15 de maig de 1929, deu dies abans que s'inaugurés l'Exposició, els habitants de barraques de la Font de la Mamella, deis Quatre Camins, del Cavall de Bronze i de Magòria, ais quals se'ls havia atorgat una vivenda a les Cases Barates, començaven a traslladar els seus estris domèstics i les barraques eren immediatament enderrocades. No van caure totes, ni de bon tros, perquè no hi havia prou cases per a tothom, i per això va fer-se el mur que fins fa ben poc ha separat el recinte de 1'Exposició deis nuclis de barraques. Hem parlat ja d'aquesta qüestió, amb més detall, al pròleg d'aquest capítol.
Abans d'ocupar les vivendes, els barraquistes van ser obligats a passar per la casa de desinfecció, instal·lada al carrer d'Arnès, avui ocupada per comerços. La vida d'un nou barri començava, i no pas sense tensions, perquè l'animadversió de la generalitat dels pobladors envers els que havien vingut de Magòria —fins entre el lumpen hi ha classes— es féu palesa ben aviat. Del 18 de juliol de 1936, al barri només li van arribar els ecos. Ens n'informen un vell cenetista, que encara viu al barri, i Francesc Candel.
—Recordó només —ens explica Candel— que el 19 de juliol era diumenge i vaig anar a missa amb normalitat. Hi vam anar tots els nois que pertanyíem a una mena de grup de colònies de la parròquia, perquè l'endemà havia 'anar a un campament de deu dies. El capellà va dir missa ràpidament. Estava molt nerviós i ens va fer fora de l'església tot just acabar, dient-nos que l'endemà no marxaríem d'excursió. Això ens contrarià molt. Tot seguit vam veure com s'aixecava una barricada a l'entrada de les Cases Barates, al passeig de la Zona Franca, que aleshores era un magnífic passeig amb centenars d'arbres, que posteriorment han estat talats. Va fer-se, crec, com a accés a l'hipòdrom de Montjuïc.
Altres indrets de Barcelona: