Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El primitiu Apol·lo fou construït el 1901 i, de manera ininterrompuda fins a l'actualitat, ha ofert espectacles de varietats, de música i de teatre, sobretot en castellà. Els empresaris foren els germans Soriano (també empresaris del Pabellón Soriano), Joan Socias i Joan Mestres Calvet. Es va inaugurar el 19 d'octubre de 1904. El teatre de text també hi tenia lloc: el 25 de febrer de 1928 s'hi va estrenar la versió revisada de La dama enamorada de Joan Puig i Ferreter; el 1946, hi va tenir lloc la primera representació teatral en català autoritzada de la postguerra (sense tenir en compte les de teatre d'aficionats): va ser El ferrer de tall, de Frederic Soler, a càrrec de la companyia de Jaume Borràs.
A la vora del teatre hi havia la Bodega Apolo (popular lloc de trobada de preus barats que presentava actuacions de velles glòries de l'escena) i un petit parc d'atraccions: Atraccions Apolo. L'any 1991 es va vendre el terreny i es van enderrocar totes les instal·lacions. S'hi van construir un aparcament i un hotel (Tryp Apolo), però van reservar part del terreny i la planta baixa de l'edifici per construir-hi un nou teatre, que és el que continua funcionant.
Situats al davant, podem llegir textos de Lluís Capdevila, el qual, després de remarcar l'especificitat del Paral·lel, en descriu els fluxos i refluxos humans durant el dia i la nit, i, de Sebastià Gasch, profund coneixedor de les nits de Barcelona, un text que desgrana com anava el tema de les artistes que actuaven en els diferents cafès-concerts.
No, no: no té res a veure el nostre Paral·lel amb Montmartre. Montmartre és insolent i ric: és el barri més ric de París el que rendeix més. Montmartre és per als senyors, per als aventurers, per als prínceps destronats, per als nord-americans.
El Paral·lel és per als obrers i dels obrers. Montmartre és un barri que riu i viu de tombar-se al llit, cara al sostre. El Paral·lel és un barri que treballa, sua i va brut. Nosaltres, però, veiem en aquest barri nostre poblat per gent humil una dignitat que no hem vist al barri parisenc.
No, no: el Paral·lel no és alegre. Certament hi ha quatre o cinc teatres, tres o quatre music-halls, i tavernes, moltes tavernes. Però tot té un llastimós aspecte de barraca, d'encanyissat, de paper pintat, de fira. Tot està cobert de pols, d'una pols negra de carbó, a les proximitats del port, i de pols de carretera, quan l'ampla via mor a la plaça d'Espanya.
El color del Paral·lel és el de la pols. La seva olor, l'olor d'oli fregit. Amb aquestes característiques comprendreu que no pot ésser un empori de refinades voluptats. [...]
L'obrer és el qui amb més gran proporció ocupa aquesta ampla via de la nostra ciutat. L'ocupa a totes hores, n'és l'amo i senyor. Al matí, amb els primers somriures del matí –quan el sol, amb una generositat de déu posa or a la pols del carrer– camí del port o anant i venint de Sants, enfilant les rondes o els carrers costeruts que menen a Montjuïc, omplint tramvies i autoòmnibus. Al migdia tornant a casa per un parell d'hores els que tenen la feina prop del barri, o dinant, els qui viuen lluny, en un banc, al sol d'hivern que en aquesta hora té color de brou de gallina, o l'ombra raquítica d'un arbre a l'estiu, en companyia de la dona o de la filla.
En vesprejar, a grans colles, tornant del moll amb el rostre i les mans i el vestit negres de carbó; rient amb l'alegria de sentir-se lliures; dient aspres i encesos madrigals a les noies boniques. De nit, el Paral·lel ja no pertany a l'obrer: l'obrer dorm. De nit hi ha una concurrència més pintoresca: còmics, Tanguistes, les mares de les tanguistes, els amics de les tanguistes, algun empresari, algun autor, algun periodista, algun corredor de joies. Tota aquesta gent forma tertúlies a la porta dels bars i s'està fins que es fa clar, menjant arròs a la valenciana, planejant negocis fantàstics i barallant-se els uns amb els altres com a gats.
El primer raig de sol escombra tota aquesta gent. L'obrer torna a ésser l'amo.
Els cafès-concert del Paral·lel, impròpiament anomenats music halls per la gent, vingueren del mar, de Marsella i d'Alger, i el mar portà llur nom fins als països mes llunyans. Els mariners suecs o americans que arribaven a aquestes platges preguntaven així que desembarcaven pel Novelty i pel Pompeya, per l'Apolo i pel Royal, pel Sevilla i pel Moulin... N'havien sentit parlar en els carrers humits d'Estavanger i en les terres de la reina Carlota.
El públic que els omplia de gom a gom no es distingia pel seu refinament. Eren mariners de vaixells carboners o fustaires, tripulacions de cabotatge, descarregadors del moll i colles d'estudiants i de barrilaires que armaven uns escàndols imponents.
En el cafè-concert no es podia prescindir de la taula de joc, que s'anomenava «pastera», ni del foyer. Eren els dos puntals de la casa. En el foyer es destapaven aquelles fabuloses ampolles de xampany, que costaven dos duros sense propina, i a la «pastera» escuraven les butxaques de la parròquia fins al darrer cèntim. Les raquetes del «trenta i quaranta» i del bacarà s'hi esmerçaven conscienciosament.
En els períodes de tolerància —proximitat d'eleccions o altres esdeveniments polítics — als cafès-concert del Paral·lel es practicava el strip-tease integral i avant la lettre. I es practicava de la manera més crua i descarada que hom es pugui imaginar. Les dones es quedaven en pèl i les actituds deshonestes que adoptaven vorejaven el grotesc. Tots els estrangers que hom acompanyava en aquests barracots sinistres coincidien a afirmar que mai, ni a Marsella ni a Hamburg, ni a Nàpols o a Tunis, no havien vist un espectacle tan brutalment canallesc com aquell. Ni tan impersonal, ni tan rutinari, ni tan mecànic, es podia afegir.
Totes les «artistes», en efecte, feien el mateix. Fabricades en sèrie per les acadèmies de cant i ball del carrer Nou, totes estaven tallades segons el mateix patró. Sortia la primera dona. «¡El primer toro!», bramava un noiet cruel assegut al primer rengle. «¡Al corral!», vociferava el seu veí. I sortia la segona dona. I la tercera. I la quarta... I així successivament fins a una trentena llarga.
La «biosa» (degeneració curiosa d'habilleuse) els posava al damunt quatre drapets estrictes i les empenyia bruscament, gairebé brutalment, cap a l'escenari. I aquesta, i aquella i la de més enllà executaven els mateixos gestos que les precedents i les següents. Aquests: com si s'espolsessin una mosca del rostre pretenien indicar que el reflector els ofuscava la vista. Com que la seva afonia era crònica, intentava fer-s'ho perdonar tocant-se el coll amb la mà esquerra. «Aquesta nit estic malament de veu», semblaven insinuar. I, totalment, d'una manera inconscient i amb desgana, recitaven sense escoltar-se-la la cançó picaresca, tot portant el compàs amb els genolls. No fallava mai. Totes feien el mateix.
Això, pel que feia a les vint o trenta teloneras, naturalment. Perquè hi havia també les «estrelles». I aquestes es dedicaven al cultiu intensiu de la rumba. En aquells anys, als cafès-concert del Paral·lel hi havia rumbes per donar i per vendre. Fins i tot alguns cronistes afirmaven que a Barcelona es va ballar i cantar la rumba per primera vegada. Molt abans que a l'illa de Cuba, afegien. Així, al costat d'uns noms que aleshores resumien la glòria de la rumba —Granito de Sal, Bella Dorita, Condesita Zoé, Lola Montiel—, que ballaven rumbes voluptuoses amb crides urgents als serenos de Cuba, i vestides amb poc més que el somriure d'una dent d'or, hi havia quantitats industrials de rumbistes que donaven peu, o el que fos, perquè es fiquessin amb elles.
A desgrat de tot això, els cafès-concert del Paral·lel eren una cosa única al món, tenien molt de caràcter, l'encís, fins i tot la poesia, gosaríem dir, d'allò autènticament popular. La seva fama va travessar les fronteres i sortien amb molta freqüència als reportatges i llibres de Paul Morand, Mac Orlan, Joseph Kessel, René Bizet, l'acció dels quals passava a Barcelona.
Altres indrets de Barcelona: