Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
L'avinguda del Paral·lel va ser un indret d'oci i d'espectacles des del final del segle XIX i fins ben entrats els anys setanta del segle XX. El seu traçat, entre les Drassanes i la plaça d'Espanya, coincideix amb el d'un paral·lel terrestre: el paral·lel 41º22'34", nord; d'aquí el seu nom. En un tros de carrer no superior als 200 metres de llargada per uns 50 metres d'amplada, s'hi van arribar a concentrar infinitat de teatres, cabarets i altres sales d'espectacles. El Paral·lel barceloní va ser equivalent en importància a la que va tenir el barri de Montmartre de París. Avui dia, vindria a ser semblant al West End londinenc o al Broadway novaiorquès.
En un punt on tinguem al davant la perspectiva dels teatres encara en activitat, podem llegir diversos textos que ens ajudaran a reviure l'ambient d'aquesta via ciutadana en els seus moments d'esplendor. Joan Oller i Rabassa (Barcelona, 1882-1971) hi localitzà un episodi de la novel·la Quan mataven pels carrers. Josep Pla, a Primera volada, explica el perquè del seu desinterès pel Paral·lel quan era un jove estudiant. Un text d'Artur Bladé i Desumvila (Benissanet, 1907 – Barcelona, 1995) ens explica l'origen del nom, una taverna, i l'ambient que s'hi vivia. I, finalment, l'«Himne al Paral·lel», que clou el musical Flor de nit, de Manuel Vázquez Montalbán (Barcelona, 1939 – Bangkok, 2003), és un cant d'exaltació de l'època daurada del Paral·lel i la primera incursió d'aquest escriptor en una obra en català. La trama està ambientada en un cabaret de l'avinguda del Paral·lel durant la Barcelona dels anys trenta del segle passat. Se centra en el triangle amorós format per l'anarquista Quimet, per una noia obrera amb grans aspiracions, la Rosa, i per un intel·lectual de l'alta burgesia, en Reynals. Com a rerefons s'expliquen els ràpids canvis de poder polític, socials i la història de Barcelona (Catalunya i Espanya) durant aquests anys.
A principis del darrer decenni del segle passat, el famós astrònom Comas i Solà tenia una cuinera, jove i decidida, que el deixà, de bé a bé, per casar-se. Un cop casada, ella i el seu home decidiren de llogar una taverna que hi havia al suburbi del qual parlàvem. Però demanaven cinc-centes pessetes pel traspàs i no les tenien. Ella, aleshores, anà a veure l'home bondadós que havia estat el seu amo i li explicà el cas. L'astrònom li regalà els cent duros, amb una condició però: que la taverna s'havia de dir El Paralelo. La dona, és clar, acceptà encantada i sense saber que el nom imposat no era un caprici, sinó una dada científica. En efecte, pel punt on era la taverna, i potser al llarg de tot el carrer, hi «passa» el cercle paral·lel de la Terra corresponent als 41 graus de latitud nord, tal com fou establert, l'any 1794, pels científics francesos Mechain i Delambre, els quals van mesurar, com és sabut, l'arc de meridià de Dunkerque a Barcelona. El Paralelo, taverna, va fer-se popular i, a poc a poc, per extensió, el nom serví per a designar tot aquell carrer encara amb poques cases i on predominaven els barracots, els corrals i els patis que servien de refugi a gitanos i a captaires. Hi abundaven també els xarlatans, nombrosos en aquell temps, que venien oli de balena i de llangardaix per a cremades i mals de la pell, ungüents per als ulls de poll i depuratius prodigiosos. Allí va començar a fer-se un nom el Noi de Tona, cèlebre arrencaqueixals. S'hi veien, ja no caldria dir-ho, carromatos de saltimbanquis i titellaires, de pitonisses i tiradors de cartes, de fenòmens i monstres dissecats, de menjadors de foc i «reis de la força». La propaganda es feia a crits, tal com cal. Com que el carrer no era empedrat, a l'estiu era ple de pols i a l'hivern esdevenia un fanguissar.
Fins dimecres al matí un noi no li passà un avís que, a les vuit del vespre, fos al quiosc de begudes del Marquès del Duero, davant el carrer de Sant Pau. Impacient, eixí molt abans de casa, i es deixà caure, en tardejar, a l'ampla avinguda.
Per fer temps es barrejà amb la gernació obrera que omplia el gran carrer. Un batibull de carros envaïa l'ampla calçada amb un eixordador i pesat sotraguejar. Les bèsties fatigades, xopes de suor, anaven a les quadres amb la resignació de l'esclavatge, capcotes i feixugues. Els carreters, en cos de camisa o samarreta, sense res al cap, asseguts dalt dels carros amb posats de fatiga, destacaven, com viva expressió del treball corporal, bast i ferreny, llurs siluetes estrafolàries sobre el ponent encès. Per les quatre línies de l'avinguda, els tramvies pujaven i baixaven, plens de gom a gom, de gent obrera que, neguitejada pel constant suar, romania a les plataformes, espitregada o en cos de camisa, prenent l'aire. Una polsina enrogida pel ponent surava arreu com una boira finíssima, i aquella atmosfera rogenca era tallada per l'enlluernadora resplendor dels cables de les línies aèries dels tramvies, que, ferits pel sol de posta, lluïen com el fil d'una daga. Els estaferms que sostenien aquells fils de llum semblaven barres de foc en esclatar-hi el ponent.
Entre la riada de carros navegaven immenses tosses de camions carregats a curull: sacs, gàbies, caixes... Ací sonava una botzina, allà campanejava frenèticament un tramvia, i entre aquell enrenou que tufejava a greix i a suor s'escorria, de tant en tant, silenciós i lleuger, l'auto burgès, amb l'amo dintre, sense que ningú hi fes atenció.
El port, les fàbriques i els obradors de la Barcelona vella, de Sants, d'Hostafrancs, de la Bordeta, del Poble Sec i de la França Xica abocaven a l'ampla artèria la gentada treballadora que, retinguda durant el dia, corria adelerada ara als seus quefers o a la seva dèria o al seu vici. Entre els obrers es barrejaven gitanos de les barriades de Montjuïc amb llurs cares de bronze i els cabells de sutge; trinxeraires descalços que collien burilles i duien manyocs de coto afanats, amagats sota la camisa; paperaires amb sacs a l'esquena... Treball, misèria, vici, aventura, tot passava, barrejat, per aquella immensa avinguda!
En aquella època el Paral·lel tenia mala fama, i quan la paraula saltava, en la conversació de les persones serioses, sempre hi havia algú que feia una rialleta de conill d'una estolidesa estrictament pornogràfica. Si jo hagués freqüentat aquesta part de Barcelona, no tindria cap inconvenient a declarar-ho. El cert és que no el vaig freqüentar mai per una raó: per falta de quartos. Era el lloc de Barcelona en què l'avidesa crematística era practicada d'una manera més sistemàtica. A les senyoretes que s'hi dedicaven a les passions de l'amor, se'ls havia de pagar àdhuc la respiració, cosa notòriament exagerada. Però potser si hagués disposat d'algun quartet tampoc no hauria freqüentat aquell indret, perquè sempre em semblà que el Paral·lel era la quinta essència del desordre barceloní cru i descarnat, i el desordre, passat un cert límit, el trobo intolerable.
Principalment, el Paral·lel el vaig conèixer com a lloc de pas, perquè d'estudiant vaig ésser molt afeccionat als paisatges secs de la muntanya de Montjuïc i a les meravelloses panoràmiques que es veuen des de la muntanya, que jo crec — modestament — que són les millors que ofereix el terme de Barcelona. A còpia de passar pel Paral·lel, em semblà que el barri — pres en general — era una barreja de misèria i de procacitat, però que al mateix temps la gent formal i familiar hi era en gran abundància. Ara, el que es veia més, fins a semblar que ho dominava tot, era la misèria i la procacitat, que era, realment, considerable i totalment sofisticada.
Himne al Paral·lel
Reynals
Hi ha carrers que tenen pressa,
hi ha carrers que tenen sol,
hi ha carrers que tenen lluna,
hi ha carrers que ho tenen tot.
El Paral·lel... El Paral·lel... ( bis )
Bis companyia
El Paral·lel... que té de tot...
Reynals
Vinc de la ciutat fortalesa,
plena de noms i cognoms,
a aquesta ciutat sotmesa,
que surt quan s'amaga el sol.
Lladre de vida i paraules
sóc un viatger de primera,
per un carrer de frontera
lladre de lladres i flors.
Aquest carrer no té pressa,
de dia és un decorat,
de nit sota la lluna encesa
esdevé el cel dels bergants,
cupletistes, transformistes,
traficants de bona mort,
anarquistes i rendistes,
jugadors de mal d'amor.
Tota la companyia
Hi ha carrers que tenen pressa,
hi ha carrers que tenen sol, (bis)
hi ha carrers que tenen lluna,
hi ha carrers que ho tenen tot.
El Paral·lel... El Paral·lel... (bis)
El Paral·lel... que té de tot...
Reynals
Això, això és el Paral·lel!
Una ratlla tendra sobre el món,
els rics al nord, pobres al sud
un mercat pels gossos de la nit!
Tota la companyia
El Paral·lel... El Paral·lel... (bis)
El Paral·lel... que té de tot...
Vinc de la ciutat fortalesa,
plena de noms i cognoms,
a aquesta ciutat sotmesa,
que surt quan s'amaga el sol.
Lladre de vida i paraules
sóc un viatger de primera,
per un carrer de frontera
lladre de lladres i flors.
Aquest carrer no té pressa,
de dia és un decorat,
de nit sota la lluna encesa
esdevé el cel dels bergants,
cupletistes, transformistes,
traficants de bona mort,
anarquistes i rendistes,
jugadors de mal
d'amor, d'amor, d'amor,
d'amor, d'amor, d'amor.
Hi ha carrers que tenen pressa,
hi ha carrers que tenen sol, (bis)
hi ha carrers que tenen lluna,
hi ha carrers que ho tenen tot.
El Paral·lel... El Paral·lel... (bis)
El Paral·lel... que té de tot...
Altres indrets de Barcelona: