Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
L'edifici que alberga la taverna de can Margarit és dels pocs que es conserven del barri que freqüentà Josep Pla. Per això, situats al davant o a l'interior del local, podem llegir un fragment d'El quadern gris que reviu l'aire humà que tenia el barri centrat en la bellesa d'una noia, i un text de Jaume Fabre i Josep Maria Huertas Claveria que recupera el passat suburbial i de barraques que tancava el barri en el camí d'accés a Montjuïc.
6 de febrer. —Montjuïc. En els primers anys d'estudiant a Barcelona, superada a penes l'adolescència, vaig ésser molt aficionat a passejar per la muntanya de Montjuïc. Coneixia tots els carrers i carrerons del Poble-sec que moren en els flancs de la muntanya. El Poble-sec era una aglomeració humana com les que m'han dit que hi ha a la baixa Itàlia. Hi havia tanta roba a assecar en finestres i balcons, tantes criatures cridant pels carrers, tants grups d'homes i dones a les portes de les cases, tants pianos de maneta, que imagino la baixa Itàlia. Hi havia tantes cançons i una tal vociferació entre balcó i balcó, que travessar aquell món era com rebre a l'esquena un xàfec de garrotades. El mes de maig, la llum era blanca i petulant i semblava evaporar la humilitat i la intimitat de les coses: tot quedava vulgar, cru, canalla. Recordo, però, que sempre que hi vaig passar hi vaig veure una noia de dotze o tretze anys, amb uns grans ulls negres immòbils, vestida de drapets, escabellada, asseguda a la voravia, distreta i indiferent a tot el que la voltava. Menjava cacauets i cantussejava hores i hores les cançons sentimentals de la misèria del barri.
D'un temps mig rural no en resta sinó una mena de mas interior en l'antiga taverna Can Margarit, ara de moda, al carrer de la Concòrdia, on hi ha a més alguns casalots que surten de l'alineació corrent del carrer.
Per arribar a la muntanya hi ha carrers que no tenen cap sortida o si la tenen és en forma d'escala que grimpa per on potser hi havia algun camí. L'escala del carrer del Poeta Cabanyes era vorejada a ambdues bandes per barraques, que constituïen el nucli barraquista més important del barri, amb 58 construccions.
En total eren, el 1971, 220 barraques segons xifres oficials, i 281 segons altres fonts, sempre més donades a reflectir la veritat que l'autoritat competent. L'arrelament de barraques al Poble Sec arrenca, com diem en el capítol de Montjuïc, de la construcció de vivendes d'aquesta mena el 1870 per part dels molers que treballaven a les pedreres i aprofitaren els inicis d'urbanització al barri. El 1914 hi vivien 5.000 barraquistes. La història d'aquestes barraques, com la de moltes altres, és un seguit d'incomoditats, manca d'higiene, promiscuïtat, i, en aquest cas concret, de por a la combinació de tempesta i esllavissades de terres a Montjuïc. (El 1969, nou persones quedaren sense casa a resultes d'una tempesta, i els fou concedit un pis a FUVA del Prat de Llobregat.)
Aquell any 1914, que registrava tan elevat cens de barraquistes, l'alcalde d'aleshores comunicava que passaven de 5.000 els veïns que vivien en barracons, majoritàriament de fusta, «en completa promiscuidad de sexos, vicios, y de enfermedades», i prometia a més la seva destrucció «immediata». Carreras Candi denunciava obertament que «la pobresa hi resulta matèria lucrable per alguns propietaris de Montjuïc».
Altres indrets de Barcelona: