Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Els jardins de les Tres Xemeneies ocupen part de l'espai on estava situada l'antiga central elèctrica de Barcelona Traction, Light and Power Company, Limited, popularment coneguda com La Canadenca, per la importància que hi tenia el capital canadenc. Al començament del segle XX va ser una de les pioneres del país en la producció d'energia elèctrica i se la recorda per la vaga que hi va haver entre els mesos de febrer i març del 1919, que va constituir una gran fita del moviment obrer català. En qualsevol punt dels jardins i tenint a la vista les tres xemeneies, podem llegir un fragment de l'oda que Joan Maragall va dedicar a Barcelona, en la qual fa referència a la rambla dels Pobres, el Paral·lel, a la industrialització i a l'expansió de la classe obrera; dos fragments de Sota a Montjuïc, de Juli Vallmitjana, que documenten descarnadament en quin estat vivia la classe obrera que treballava en les fàbriques d'aquesta zona, i el "Poema de la vaga", de Josep Gimeno i Navarro, autor nascut al Raval i especialment sensible a la lluita obrera.
Oda nova a Barcelona (Fragment)
Tens aquesta Rambla que és una hermosura...
i tens la dolçura dels teus arravals,
on, tan prop de tes vies sonores
i al mig de les boires del fum i ses marques,
camps de blat en la pau dels patriarques
maduren lentament els fruits anyals.
I allí, a quatre passes, febrosa de sobres,
més ample que l'altra, la Rambla dels pobres
tremola en la fosca ses llums infernals.
Pro ni el baf ni la pols de tos llots i desferres,
ni els pals i filferres
que t'armen a sobre la gran teranyina,
ni el fumar de tes mil xemeneies,
ni el flam de les teies
que mou la discòrdia i abranden l'incendi,
són bastants a posar vilipendi
an aquest cel que tens tan dolç i blau
que tot s'ho empassa i resol i canvia,
i ho torna en oblit i consol i alegria:
mil cops la perdesses,
mil cops més tornaria a tu la pau.
De l'Arsenal se sentien els forts cops de malls dels rebladors i el terratrèmol dels martinents; de la fàbrica d'àcids n'eixia un fum espès i esgrogueït; en el mar ja es veien barques pescadores amb les veles esteses que voleiaven mancades de vent, i les mosques brunzinaven, arrapant-se a la pell humida. A poc a poc la comitiva entrà a la taverna, on els tenien l'esmorzar preparat en una glorieta de canyes guarnida d'enredaderes mig seques.
El sol era ja més alt que la torra de la Capitania del port; per la part del Prat s'hi estenia una boirina rosada com la preparació d'un dia xafogós; per la carretera se sentien cruixir els carros de les pedreres i dels vaquers que van a buscar herba als prats del riu.
Se trobaren una d'aquelles nits que ni el Plistis ni el Terregada tenien els vint cèntims, i, no anant a dormir l'un, tampoc va anar-hi l'altre. Com passarien la nit? Anaren a rondar pel Paralelo, per si podien fer alguna cosa, i aixís mateix ho feren, anant-se'n a passejar per entremig de la bafarada del fum d'oli de les bunyoleries. Els dos anaven amb les mans a les butxaques, mirant a terra, buscant les puntes de cigarro. Tothom se divertia davant dels teatres, la gent s'empenyia per entrar-hi, i l'orgue del Soriano sonava ses trompetes estridentes i ploraneres; en els cafès no hi havia una taula lliure per poder-hi prendre res. Tot era bullici, tothom duia algun quartet; més ells dos, els rondaires de nit, tristos i indiferents, camina que caminaràs cap a la fosca dels dipòsits de carbó, emmantellats per la fumerada espessa de les fàbriques d'electricitat. .
La Bilbaina i la Rampelluda, que anaven a guanyar alguns cèntims, els escometeren i parlaren una estona dels temps passats, quan elles se feien amb lo bo i millor de cada casa i quan també havien arruïnat an alguns milionaris embadalits amb la seva bellesa.
Poema de la vaga
Vindré allà, a la migdiada,
quan patina el sol bullent
per les teules de la fàbrica.
Quan l'asfalt respira el baf
de les dotze i la gent passa
amunt i avall, neguitosa,
per no fer tard a la tarda.
Vindrà allà, a la migdiada,
el cap cot, per la vergonya
d'ésser tu la qui treballes.
Mes la rialla dels teus ulls
farà que et miri a la cara,
i tu em taparàs la boca
quan et digui: «Aquesta vaga...»
I el cistell m'estiraràs,
rient, d'una revolada,
i ens posarem a dinar
a l'ombra amable dels plàtans,
mentre el sol va relliscant
per les teules de la fàbrica.
Després, altra volta sol.
faré via cap a casa,
per la llarga carretera
que hauran regat les brigades,
el cistell buit sota el brac
i pensant: «Aquesta vaga...»
M'eixordaran les sirenes
de les dues de la tarda
i ploraré pel camí
pensant que ets tu qui treballes.
Quan torni demà, i demà,
si encara dura la vaga...
Amor de la meva sang:
ofega'm d'una abraçada!
Altres indrets de Barcelona: