Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Fins al 1960, any en què fou cedit a la ciutat, el castell es va mantenir com a presó militar. El 1963, s'hi inaugurà el Museu de l'Exèrcit Espanyol. Arribada la Transició democràtica espanyola, durant molts anys hi hagué estira-i-arronses sobre les condicions de devolució del castell a Barcelona com a titular única. Al final d'abril del 2008, l'Ajuntament en va retirar una estàtua eqüestre del dictador Francisco Franco que hi era des del 1963, inaugurada pel llavors alcalde de Barcelona Josep Maria de Porcioles. Finalment, el 15 de juny, el Govern espanyol cedí el castell a la ciutat. El dia 20 d'abril de 2009 hi va començar a funcionar el Centre Internacional per la Pau del Castell de Montjuïc. Mirant cap al Pla del Llobregat, podem llegir un text de Josep Pla que rememora les moltes hores passades en aquesta part del castell, bo i contemplant el paisatge que s'hi divisa que, aleshores, era molt diferent.
Pujava una mica més. He passat moltes hores entre les pedres de l'extremitat de migdia i ponent del castell. Des d'aquell punt, es veia el pla del Llobregat, vaporitzat sobre les muntanyes de Garraf, esponjat en una boirina transparent, tocada d'escorrialles blavenques, malva i perla. A primer terme, el vessant baixava ràpid i sobtat, cobert de garrigues. L'altura donava un aire fi, saturat de l'olor dels fonolls secs i de les argelagues florides. Se sentia el pas del vent — un xiulet agut i llunyà — per les antenes de la telegrafia. Les boles negres del semàfor del castell pujaven i baixaven en la seva torreta. El pla del Llobregat era com un mapa fantasiós obert de bat a bat. Es veia passar un tren entre els camps, un tren diminut, professoral i seriós. Arribava de molt lluny l'escopetada d'un caçador: es veia el nuvolet blanc de la pólvora i la seva dissolució en l'aire estàtic després d'un moment de deliciosa indecisió. En els flancs de la muntanya, les criatures feien volar els estels. La cua de draps rogencs penjava nerviosament; el fil dibuixava, en l'aire, una corba madura i plena. L'estel s'allunyava lentament i semblava arrossegar, per les garrigues, una penjarella de criatures. Les puntes dels xiprers del cementiri s'esgrogueïen al sol de ponent.
Amb el capvespre, iniciava el retorn, l'estómac ple d'àcids, la boca seca. Hom es creuava amb alguna parella equívoca o algun home que cercava un sopluig incert. El camí vorejava els glacis, i les siluetes lineals dels sentinelles quedaven esfumades en el cel greixós i rogenc. Dels horts, les ramioles de vent perdut us portaven un crit llunyà, el soroll agre de la ferralla d'una sínia. I de sobte, en el cel de color de perla, la nota aguda de la corneta del castell, estrident, petulant, semblava que tancava el dia. El seu to punxegut de falset feia parpellejar les primeres estrelles.
Altres indrets de Barcelona: