Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
A tocar d'aquest monument bastit en memòria de mossèn Amadeu Oller, podem llegir un text memorialístic de Joan Colomines que documenta la importància dels diversos mossens d'aquesta parròquia en la lluita clandestina del país en plena postguerra i l'esforç d'atendre les classes més necessitades.
Mossèn Vidal Aunós, rector de la parròquia de Sant Medir de la Bordeta, de Barcelona, on s'imprimien tots els pamflets polítics del país, em proposà publicar Poemes com un annex a Pedres vivents, que a la vegada ja era un annex de la Hoja dominical. Em semblà massa. En canvi, vaig acceptar donar pas a una nova empresa dins la mateixa parròquia, que en definitiva fou el premi Amadeu Oller per a poetes inèdits joves, menors de trenta anys, que encara avui s'atorga.
El premi Amadeu Oller ha estat, per a mi, una de les aventures més dramàtiques, divertides i angoixants que he compartit. Dramàtica, pels concursants, jovenalla que a l'inici no sabia ni escriure. A la parròquia hi ha tot l'arxiu que algun dia algú hauria d'estudiar. Ara és molt diferent com escriuen aquests joves poetes. Divertida, pel jurat, sobretot per Joan Oliver, i per les discussions metafisicoteològiques mantingudes amb el convidat de luxe, mossèn Joan Batlles i Alerm, llavors, a l'època del cardenal Narcís Jubany, vicari episcopal de l'Arquebisbat de Barcelona. I angoixant, perquè sovint el dia de la festa del premi teníem un membre del jurat a la garjola, i a vegades tres.
L'any 1974, l'engarjolat fou l'autor premiat: Francesc Codina, de Vic, de 19 anys. Vam coincidir a la Model. Al pati de la presó li vai comunicar la notícia que el seu llibre Cops de cap a la lluna havia resultat guanyador. Codina s'emocionà. Els interns que ens rodejaven aplaudiren. En aquells moments, els presos comuns ens consideraven. Ens deien «los del cuello blanco». Els deixàvem llibres, compartíem el menjar que ens duien, i no permetíem que fessin les fei-nes domèstiques que ens corresponien.
El premi també era divertit per als vicaris de la parròquia, clenxinats i progressistes. Per al senyor Planas, impecable i atent. Per a Antoni Fortuny, actiu i creador. Per a mossèn Vidal, assenyat i bondadós, que en ple debat del premi, i en assabentar-se, per televisió, que havia estat declarat l'estat d'excepció, va dir: «Tanquem la tele, i aquí no ha passat res». La successió de mossens de Sant Medir formen un notable conjunt arquitectònic: Amadeu Oller o l'Església de barri. J. M. Vidal o l'Església comunitària. Josep Bigordà o l'Església de la renovació. Francesc Vilamala o l'Església dels marginats. [...]
Tinc una extensa correspondència amb els nois i les noies que participaren al concurs. Si havien destacat els felicitava i, si no, els encoratjava. Això establí un sistema de comunicació molt fluid, que s'incrementà quan es decidí que l'any que no hi hagués guanyador, i hi hagués material suficient, s'editaria una antologia de participants. Era una manera de presentar públicament un panorama de la poesia jove. I d'estimular. Cada antologia contenia un estudi sobre la situació de la poesia en el moment de la seva publicació, la llista dels llibres publicats per la parròquia: premis, accèssits i les antologies, i a més contenia una bibliografia de llibres publicats en aquell període. Era una ajuda per a la joventut que el jurat creia que calia fer.
Altres indrets de Barcelona: