Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Els diferents serveis assistencials dins l'edifici principal de l'Hospital Clínic es designen generalment per "Escales" o "Pavellons", i per "Plantes". El centre està estructurat en forma d'una gran 'U' amb la base ubicada al carrer de Villarroel i les ales al llarg del carrer de Provença (ala sud) i el carrer de Còrsega (ala nord). Del vestíbul principal estant, els pavellons 2, 4, 6, 8, 10 i 12 (parells) estan situats a mà dreta i els pavellons 1, 3, 5, 7, 9 i 11 (senars) es troben a mà esquerra a tot el llarg del passadís principal. A la Planta baixa (Planta 1) i a la Planta 3 hi ha un gran passadís que connecta tots els pavellons. Al soterrani (Planta 0) hi ha la zona de serveis, que comunica també tots els pavellons.
En el pavelló de la tercera planta, Vicenç Villatoro (Terrassa, 1957) hi ambienta l'acció de Moon River, la història d'una malalta de càncer. Hi podem llegir fragments de la novel·la que en descriuen l'ambient i el poema "Càncer".
A la llarga galeria blanca de la tercera planta del Clínic tothom esperava alguna cosa. Era un matí de diumenge de finals d'estiu. Jo hi havia anat ben d'hora, perquè suposava que a primera hora del matí d'un dia de festa no hi hauria cues a Urgències. No tenia cap pressa ni res més a fer, ara sospito que em volia deixar lliscar pel temps mòrbid d'un hospital, com m'hauria agradat també lliurar-me al tedi d'un balneari o d'un sanatori. Duia un llibre sota el braç, recordo ben bé que era El món d'ahir, les memòries que va escriure Stefan Zweig quan ja sabia que tot el seu món s'havia enfonsat, que ja no existia. M'havia de servir per protegir-me del tedi de les esperes, de les converses no desitjades i per poder seure l'estona que calgués en un dels bancs de fusta pintada de blanc de la galeria sense que ningú em demanés per la meva malaltia, per tal de poder-me explicar immediatament la seva.
Diria que la vaig veure per primer cop al fons d'un dels passadissos que donen a la galeria interior, rere unes portes batents i silencioses, però no n'estic segur del tot. La memòria inventa, i es pensa que reconstrueix. En qualsevol cas, si és que vaig arribar a veure-la llavors, només la vaig endevinar. La devia mirar: el calfred de la bellesa que fuig, un cos de dona, uns cabells bruns, uns ulls negres, tota envoltada de blancor. Només un flaix. Va ser després quan vaig saber-la, en sortir d'Urgències i buscar un lloc per estar-me a la galeria, a esperar. Vaig anar a seure en un dels bancs de més al fons, en un lloc solitari i ple de llum, i em vaig posar a llegir, no gaire atent. Sense voler, sentia totes les converses, però no alçava els ulls perquè no m'hi involucressin. Entre la palla de moltes frases inofensives s'hi podia escolar, de tant en tant, com una agulla d'acer, la imatge precisa dels meus malsons.
La galeria s'havia anat omplint. Algú, despistat, podia arribar a pensar que era un lloc de passeig i de visita. Oblidar que era el lloc dels malalts i de les malalties. Gent que camina amunt i avall per un passadís blanc, sota motllures de guix, sobre rajoles cridaneres, d'un verd o d'un blau fosc impossible, farmacèutic, ortopèdic, que no existeix en cap pedra de la naturalesa, jaspiades de taques clares. Gent que s'asseu en bancs de fusta com els dels parcs, però que no és a cap parc, i camina en cercles a l'espera d'alguna cosa o envolta algú amb batí i un tub que entra pels esparadraps del coll. Homes i dones que es miren amb desig, la bellesa dels cossos, el joc de seducció d'un uniforme. Això no s'atura mai, enlloc. Ni als passadissos ni als quiròfans. Potser al contrari: carpe diem; aprofita els dies, perquè saps que s'acaben i no tots seran bons. Hi ha gent que escolta les converses dels altres. Gent que s'aguanta la mirada. Fins i tot una dona que camina, com si fos una prova esportiva, entre dos cons de plàstic palplantats enmig del passadís, mentre una infermera li controla de tant en tant el pols, pista de curses atlètiques, pista d'experiments i de proves.
Gairebé mai no hi ha ningú tot sol, fora dels pavellons, a les galeries. Ni aquell dia ni els altres que hi he tornat. Es mouen pel passadís bombolles familiars, de dos en dos, de cinc en cinc, i en cadascuna hi ha una història, algunes que riuen, algunes que senten les rialles del costat com una profanació o una blasfèmia. De vegades dues bombolles entren en contacte, es fonen per un moment, intercanvien emocions i esperances, però després cadascuna se'n va pel seu cantó, paint les novetats, adaptant-les a la seva història i la seva necessitat. Res no hi és rutinari.
Càncer
Sense ni tan sols saber-ho,
hostatgem dins nostre una tèrbola voluntat oculta
que ordena en secret
que creixin fins a destruir-nos
determinades parts de nosaltres mateixos.
Les màscares dels diables són ingènues.
El mal és invisible.
El carboplatí pot provocar tristesa.
Els corticoides et tornen optimista.
El món és el mateix,
igualment amable o hostil,
els dimarts o els divendres.
Canvia la mirada.
Se'm fa estrany de pensar que quan t'abraço
també ho abraço.
És tu i és a dins teu.
Un tros de tu que lluita contra tu.
És a dir, contra nosaltres.
Però, en el fons seria un consol
que aquesta ansietat
la decepció d'un món
sense esquelet ni destí,
fos només un efecte secundari
del clorhidrat d'oxicodona,
perfectament descrit en el prospecte.
I de sobte t'adones,
com si et ferissin,
de totes les vegades que al llarg del dia,
en les converses més banals,
fent servir els verbs en les formes de futur
com si tinguéssim tot el temps del món,
com si haguéssim de ser eterns.
Pateixes per tot el mal del món,
pel dolor dels desconeguts,
et saltes la secció de successos del diari
i la pàgina de les esqueles.
El mal i la mort han deixat de ser paraules abstractes,
literatura.
Ara, arreu on te'ls trobes,
són el mirall dels teus temors.
Si vius, creuré.
El glaç de la raó només s'esquerda
a l'escalf del misteri
o del miracle.
Altres indrets de Barcelona: