Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El pis de Jordi Rubió i Balaguer es trobava en l'antic edifici situat en el xamfrà de mar d'Enric Granados /Mallorca, a la banda de l'esquerra baixant cap a la universitat. Avui l'edifici ha estat substituït per una casa nova tocant al carrer Mallorca. Al menjador del pis, s'hi van impartir classes clandestines dels Estudis Universitaris Catalans entre 1942 i 1961. Diversos textos ens poden servir de lectura en aquest punt per recrear un lloc literaris ja desaparegut: primer, una silueta epigramàtica de Tomàs Roig i Llop; segon, el poema Indesinenter que Salvador Espriu li dedicà (Sant Coloma de Farners, 1913-Barcelona, 1985); tercer, un condensat text de Joaquim Molas (Barcelona, 1930) que sintetitza la vàlua intel·lectual i humana del mestre, remarcant també el pes de la nissaga familiar; i quart, un fragment de memòries d'Isidre Molas (1940) que descriu com eren les classes clandestines en el menjador del pis del Dr. Rubió.
Tirant a alt. Rostre rodó, amorosit pel somriure que els torterols de la pipa aureola. Paraula concreta, tallada, de fonètica incisiva, que aflora amb les mans a l'espatlla.
Impulsador inoblidable de la Biblioteca de Catalunya. Ferm caminant pels senders medievals; humanista octogenari, en plena joventut, i gloriosa síntesi, en continuïtat vitalíssima, de tres generacions de patriotes rigorosament intel·lectuals al servei dels millors destins de l'ànima catalana.
Els qui, al final dels anys 40, vam entrar a la Universitat de Barcelona, ens vam trobar amb un artefacte desarticulat i provincià que encara mostrava la pell viva de dues guerres i que, només de tant en tant, et donava el que, amb justícia, podies demanar-li. Vicens Vives, per exemple. O, dins el camp de la filologia romànica, Riquer i Badia. De fet, el que un tenia dret a demanar, ho havia de buscar, no sé si dir que de manera salvatge, fora del seu recinte. Alguns, gràcies a la mà de companys més ben connectats, vam tenir la sort d'anar a parar a una mena de cova platònica: els Estudis Universitaris Catalans. I, en els Estudis, vam conèixer el Dr. Rubió. Amb quina enyorança recordo les seves classes al voltant d'una taula de menjador! I, sobretot, amb quina enyorança recordo les llargues converses que, sense formalitats i a l'hora de despedir-nos, sosteníem al replà de casa seva! Per a nosaltres, tot just sortits de l'ou, Rubió era un autèntic mite, alhora pròxim i llunyà. Rubió, en efecte, més que un individu, era un llinatge, un llinatge que, ell tot sol, omplia el sac de la història contemporània del país. Joan Francesc Rubió i Lluch, el besavi, havia estat un dels impressors i llibreters de vell que havia poblat el mapa de la Barcelona trasbalsada per la tropa napoleònica i per una incipient industrialització. Joaquim Rubió i Ors, l'avi, havia estat el primer teoritzador d'un moviment, el de la Renaixença, que havia remogut amb força les aigües del nostre cos social. El pare, Antoni Rubió i Lluch, havia estat el gran organitzador dels estudis de literatura catalana. I ell, Jordi Rubió i Balaguer, era, en síntesi, 1) el membre excepcional d'una generació excepcional, la formada per Nicolau, Abadal, Pijoan, Eugeni d'Ors o Josep Carner; 2) el creador de la primera biblioteca pública de Barcelona, més exactament, de la Biblioteca Nacional de Catalunya; 3) el professional de la cultura que una política determinada, la dominant, havia exclòs de la nòmina dels vivents; 4) un professor eficaç; i suggestiu que, en les seves lliçons, posava un accent nou, penetrant, un mestre al qual discutíem per sistema i que, al seu torn, ens discutia amb la serenitat de qui, per talent i treball, disposava d'un repertori de recursos que ens resultava inabastable i, en fi, 5) un tipus que barrejava l'orgull, anava a dir que diabòlic, de la ciència amb un tracte directe, afable, que, amb tot, deixava moltes zones d'ombra, de reserva. (Riba, que, si no m'equivoco, havia coincidit amb ell, de jove, en terres germàniques, em solia dir que era com una enorme, pesada calaixera, que, a mesura que li obries calaixos, anava tancant els que suposaves, ja, definitivament oberts.)
Érem pocs. Quan arribaves, i mentre l'esperàvem, et feien passar al menjador; al lloc on s'asseia, al costat de les piles de llibres que ens ensenyava, ja hi havia col·locat el guió de la classe, escrit amb aquella lletra remenuda que feia, no li cabia tot en una pàgina però gairebé; tenia una bellesa de composició, d'equilibri, que després jo vaig imitar formalment... Vaig anar-hi tres anys. Vam començar amb la influència de la Revolució Francesa a Catalunya, durant la Guerra Gran, i va acabar amb Piferrer; va passar tres anys explicant només aquest període. Cada dia em sorprenia amb una cosa nova. Per exemple, una classe sobre els impressors, o sobre els traductors; comentaris del fons i de la forma dels llibres que s'havien publicat: és a dir, no explicava literatura, explicava tot el procés de construcció de la cultura divulgada. Sempre ben vestit, es posava l'americana per entrar a classe, a casa seva! I a les deu entrava la seva dona, obria la porta, es quedava quieta en un racó, sense dir res, i ell acabava la classe, ens acomiadava i ens donava la mà un per un.
Indesinenter
Homenatge al Dr. Jordi Rubió
Nosaltres sabíem
d'un únic senyor
i vèiem com
esdevenia
gos.
Envilit pel ventre,
per l'afalac al ventre,
per la por,
s'ajup sota el fuet
amb foll oblit
de la raó
que té.
Arnat, menjat
de plagues,
aquest trist
número de baratilli,
saldo al circ
de la mort,
sense parar llepava
l'aspra mà
que l'ha fermat
des de tant temps
al fang.
Li hauria estat
senzill de fer
del seu silenci mur
impenetrable, altíssim:
va triar
la gran vergonya mansa
dels lladrucs.
Mai no hem pogut,
però, desesperar
del vell vençut
i elevem en la nit
un cant a crits,
car les paraules vessen
de sentit.
L'aigua, la terra,
l'aire, el foc
són seus,
si s'arrisca d'un cop
a ser qui és.
Caldrà que digui
de seguida prou,
que vulgui ara
caminar de nou,
alçat, sense repòs,
per sempre més
home salvat en poble,
contra el vent.
Salvat en poble,
ja l'amo de tot,
no gos mesell,
sinó l'únic senyor.
A la manera
de Salom de Sinera.
Altres indrets de Barcelona: