Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
La Cúpula Venus va ser una sala d'espectacles teatrals i musicals, propera al gènere de cabaret, ubicada en el núm. 27 de la Rambla de Barcelona (dins mateix del Teatre Principal) que va funcionar com a tal entre els anys 1978 i 1986. Durant aquest període hi van desfilar artistes diversos i, en especial, Christa Leem, musa inspiradora del poeta Joan Brossa de qui va estrenar diverses peces. Podem llegir-ne dues dedicades a l'estrip-tease. La segona va ser interpretada per Leem, l'any 1977, al programa televisiu "Mirador" dedicat a l'autor. Era el primer strip-tease emès per televisió i la censura el va deixar malparat. També ens podem servir de lectura d'un fragment de La nit de les papallones, de Jordi Coca que homenatja la figura de l'estripteasista al seu pas per la Cúpula Venus molt al final de la seva carrera.
Fons verdós. Per la dreta entra una stripteasista en vestit de carrer. De cada peça que es va traient, en cauen cartes de bastos. En tombar-se per sortir es veu que duu a l'esquena una carta de joc vista de dors.[1]
En concret no sé com van anar les coses, però al setembre del 1982 la Carla va reaparèixer a la Cúpula Venus. El somni de l'Estrada s'havia realitzat: aquella noia menuda tenia un espectacle per a ella sola. I és veritat que va enlluernar gairebé tothom. Només aparèixer a escena, sota els reflectors, amb el tanga de color carn, amb una mica de pólvores daurades al cos, descalça, la gent va enfollir. Ella tremolava, se la veia trasbalsada i era evident que estava insegura i agraïda. Però també ho era que els espectadors l'esperaven, que la seva absència havia estès l'opinió que la Carla era especial, sorprenent, i que aportava aires nous al vell music-hall. No sé fins a quin punt allò estava preparat per l'Estrada, però es va produir un esclat. La van aplaudir drets, manifestant-li l'alegria de tornar-la a veure i oferint-li una mena de desgreuge. I després tothom va callar. Durant l'actuació només es van sentir algun xiulet d'entusiasme o aplaudiments esporàdics i massa generosos. I en acabar, la follia, l'ovació més sincera, els xiscles, els udols i els bravos que a El Molino mai no li havien dedicat. Tothom deia amb fervor que era la millor Carla, que havia recuperat la força inicial, que triava bé les músiques, que era un encert tornar a la Vanoni i a les altres peces que li agradaven, que finalment es veia que El Molino no era el millor lloc per a ella...
Jo no n'estava tan segur. La vaig observar amb respecte, però amb una certa reserva perquè tot el que ens oferia ja ho havia fet abans: es despullava únicament de la roba interior, jugava amb uns pantalons d'home, retia un homenatge clar a la Shirley MacLaine sense voluntat d'assemblar-s'hi, que certament era la millor manera de fer-ho, o després d'un fosc recollia amb lentitud extrema la roba que era a terra, es gronxava, tancava els ulls, es passava les mans pels cabells una altra vegada... Estava bé, però en realitat reprenia idees dels números anteriors i a mi em semblava que no tenia la força sincera d'abans d'El Patriarca. Li faltava alè, s'imitava a ella mateixa i jo no li veia l'ànima.
I pel que feia a la recepció de la premsa va passar el mateix: grans elogis, entrevistes, festes de reconeixement, una menció que l'enaltia com la millor artista de music-hall, joves periodistes que es retrataven amb ella trepitjant unes plomes... Cada nit la Cúpula s'omplia d'entusiastes que l'aplaudien quan s'escabellava i rodolava per terra, cosa que el dia abans no havia fet, o quan apareixia beguda i es quedava mirant els espectadors i esclatava a riure... Perquè era veritat que tothom la seguia, que tenia el públic als seus peus i la premsa anava plena de fotografies seves en les situacions més diverses: amb uns grans auriculars, travessant un carrer pel pas zebra tot imitant els Beatles, en un escenari buit i sota un canó de llum blanca, acostant-se a un micròfon de pinya dels antics... Però també ho era que al cap de poques setmanes d'actuar, la Carla ja sortia amb un dels músics que l'acompanyava i que, un cop acabada la funció, passaven pel Lord Black o per qualsevol altre local de moda. Se la veia contenta, somreia, semblava feliç, però jo desconfiava, i l'Estrada també, perquè era evident que bevia.
«Ja veurem quant dura», va comentar l'Estrada.
I certament va durar el temps just de deixar-se arrossegar pel pitjor. Aquell músic era més jove que ella i junts es pensaven que tocaven el cel, però en realitat el terra es va obrir sota els seus peus, i la Carla es va enganxar de seguida a la coca d'una manera desesperada. No parava quieta ni un moment, actuava, tornava a prendre gintònics, reia, fumava porros i tabac ros, s'havia accelerat més que mai i segons els dies estava irritada i tèrbola.
Diuen que aleshores no va prendre cavall. Potser no. Però tenia la mirada perduda, no dormia, tenia un alè espantós, feia ulleres, anava deixada, es discutia amb tothom, cridava, va caure i es va trencar una dent, tenia el cos ple de blaus, vomitava sovint, de vegades actuava amb febre i no recordava els passos d'alguns números, o havia d'interrompre la funció perquè es quedava en blanc... La Julia va recular. No podia més, va entendre que allò era el final i que no hi havia res a fer.
«És inútil», em va comentar per telèfon.
Havíem arribat on era evident que anàvem, i jo tampoc no em veia amb forces per intervenir-hi. A més, l'Estrada ja no la representava. L'amic de la Carla, el músic, li duia els afers i, naturalment, quan es va acabar l'espectacle de la Cúpula va aconseguir que actués durant una temporada en diverses poblacions. De vegades apareixia a la televisió fent striptease, voltava per Catalunya, era a totes les festes, va intervenir en una altra pel·lícula tot i que el seu paper consistia només en una escena de llit i en un petit diàleg que acabava en promeses de fidelitat eterna. I sempre hi havia algú comentant les meravelles de la Carla, perquè era amiga de tothom, tothom tenia una anècdota per explicar, tothom la coneixia. Però nosaltres, els qui la seguíem des de feia anys, esperàvem el pitjor d'un moment a l'altre.
El 1983 va morir l'Ocaña. El 1985 la Carla va fer un segon espectacle a la Cúpula, però tot plegat era desolador i patètic. De fet, l'Estrada es va veure forçat a acceptar-la perquè ella el va sotmetre a tota mena de pressions. Li va dir que era un porc si no l'agafava, que havien parlat de fer dos espectacles i no un... Però li faltava aquella dent que temps abans s'havia trencat. Va prometre que aniria al dentista abans de l'estrena, i després va confessar que no tenia diners. No va assajar, es movia sense força, no seguia la música, algun dia van haver de suspendre... L'Estrada va reduir el nombre de representacions, va pagar a la Carla tan generosament com li va ser possible i van tenir una última conversa. Tot va ser tens, i quan ell li recordava el que tantes persones havien fet per ella, la Carla va respondre amb agror.
«Joderme. Eso habéis hecho».
PIM-PAM PUM
I
Des de la foscor absoluta l'escenari s'il·lumina. Fons blau. Cap a la dreta, una tauleta de nit. Tibat, al mig de l'escena, un personatge, alt, de frac, amb barret de copa i els guants a la mà. Pausa. Entra per la dreta una senyora, tibada, en vestit de nit fosc i, del calaix de la tauleta de nit, en treu una banda vermella, que col·loca amb tota solemnitat al gran dignatari. La gran dignatària se'n torna igualment tibada. El personatge continua immòbil. La llum va agafant un to vermellós fins al color roig intens; després es va apagant gradualment fins a restar a les fosques.
II
L'escenari s'il·lumina. Fons groc. Immòbil al mig de l'escena, un clergue amb barret de teula i manteu. De sobte es despulla lentament. És una dona, una stripteasista que fa el seu número d'una manera rutinària, més aviat vulgar, tot ondulant els costats. Sota la sotana duu roba interior femenina de color violeta, amb les mitges negres. Quan s'ha despullat del tot resta immòbil i s'apaguen els llums.
III
L'escenari s'il·lumina. Fons rosat. Al mig, un militar immòbil amb el pit ple de creus i medalles i amb la mà esquerra recolzada al sabre. Pausa. De sobte li van caient les condecoracions una per una. En caure-li l'última, baixa el
TELÓ
Altres indrets de Barcelona: