Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Els claustres, centres articulats de cada una de les dues facultats, són organitzats en dos pisos porxats, i un tercer pis que crea una terrassa sense cobrir. Els claustres tenen una llargada de 11 i 7 arcades, els capitells de les quals, tots diferents, són de regust medieval.
El pati de Lletres, a l'ala esquerra (banda Llobregat, la que dóna al carrer d'Aribau) de l'edifici, en els inicis de la universitat i durant anys va acollir a la planta baixa la Facultat de Dret i, al primer pis, el que s'anomenava Filosofia i Lletres (després dividida en Filosofia, Geografia i Història, Filologia, etc.) i també l'Escola d'Arquitectura.
Hi podem llegir fragments de textos de Joan Maragall, Ferran Soldevila i Montserrat Roig evocant experiències de tres generacions d'estudiants ben diferents.
Aquí comença lo temps ditxós de ma joventut. L'endemà dematí (set d'octubre de mil vuit-cents setanta-nou) en companyia d'un condeixeble de col·legi vaig fer los primers passos per a matricular-me. Tremolant jo d'emoció vàrem entrar en lo vestíbul de la Universitat i vaig dir somrient amb tot candor a mon company: «Entro per primera vegada en lo temple de la sabiduria». Ell va mig riure d'un modo que em féu pensar: «Aquest desgraciat no estima la ciència en tot lo que ella val». L'endemà vaig començar a assistir a les classes. A l'entrar en lo claustre de Dret una ratxada de benestar va commoure tot lo meu ser: aquell pati rectangular rodejat de porxos bizantins de moderna construcció, sota dels quals discorria conversant, fumant, discutint o estudiant aquella multitud de joves com jo, aquell «rum rum», soroll indefinit propi de tots los llocs de gran concurrència d'homes, sobrepujat a vegades per una exclamació o rialla més forta que les altres, aquell formar-se i desfer-se grupos i canvis continus de saludos, de cops, de pullas entre los estudiants que s'encreuaven, aquells «bedels» amb vestits galonejats comunicant ordres, obrint i tancant portes, bromejant amb los escolars, i lo veure travessar dos o tres catedràtics amb la toga i birret amb borla vermella enraonant amb tota gravetat, tot anant cadascú a la seva aula, seguits a l'entrar-hi d'un apinyat grupo de jovent qual falta se deixava conèixer de seguida en lo número dels que seguien passejant-se esperant lo seu professor...; tot això fou per mi com una terra de promissió, com si entrés en una pàtria després d'una ausència casi immemorial, i respirant àvidament aquella atmosfera de joventut i intel·ligència, sol, i tot commogut, anava avançant tímidament i amb dificultat entre aquells grupos bulliciosos, pensant que dintre molt pocs dies jo també en formaria part i que també riuria i cridaria rodejat dels companys que mon cor jove necessitava.
Pati de Dret. La bomba ha destrossat unes quantes llambordes i ha fet un sot no gaire gran ni gaire profund. Algunes columnes i la paret estan aclivellades per la metralla i pels trossos de llamborda. Per aquella banda, ni ajaient-se a terra no s'hauria pogut salvar ningú. En canvi, dins les aules, hom no hauria rebut sinó ferides causades pels vidres. En una taula hi ha un cairell de vidre, clavat, dret. No cal dir que tots els papers que havien posat aquests darrers dies, treballant-hi hores i hores, substitució dels vidres, han estat esbotzats. Però aquí la víctima vivent és un xiprer. El van plantar, amb uns quants més, en reformar el pati. Havia crescut força i molt bé. L'esclat de la bomba l'ha tallat, millor dit, l'ha esqueixat. Resta abatut, però lligat al ferro que de petit el feia créixer dret, i que ara sembla una picota —i l'arbre un sentenciat que hi hagués mort.
Molts anys després, i sense recordar per res el conte, tornaria al personatge de l'innocent de qui els altres es rifen a La veu melodiosa. però l'escenari ja no seria el bar d'aquesta facultat. El protagonista descobreix la realitat al pati de la facultat de lletres, on hi havia un estany brutíssim. Enmig d'uns nenúfars decandits, suraven papers de diaris, burilles i trossos de plàstic. Per què tornava al personatge de l'innocent, l'individu que és rebutjat de les tribus, educat en la fe i la nostàlgia del seu avi, incapacitat aquest per a viure dins el món real? No ho sé..., i potser no sóc jo qui pot explicar les meves obsessions i els meus fantasmes.
A La veu melodiosa, se m'aparegueren dos personatges com se m'apareixen sovint els personatges de les novel·les: sense jo demanar-los-ho. Puc confegir amb multitud de notes i esquemes els personatges principals, però n'hi ha d'altres que burxen i burxen fins que no prenen la paraula. ¿Retalls perduts d'aquesta memòria, d'aquest oblit? Potser. Així, en aquesta novel·la, venien a veure'm els sacerdots de la tribu aleshores il·lusionada, els estudiants que volien una altra mena de món. Però aquests dos sacerdots prenien la forma material de dues persones concretes que havien quedat també oblidades davant l'estany dels nenúfars: en Josep Elias, el poeta que moriria de càncer fa pocs anys, i un estudiant alt i bru, tan esvelt com un tuareg, que al cap d'un temps se suïcidaria.
Altres indrets de Barcelona: