Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El vestíbul de la Universitat de Barcelona es divideix en tres naus de vuit trams, i és cobert amb voltes d'aresta sustentades per pilars neoromànics amb capitells decorats amb els escuts de les províncies espanyoles. Als murs laterals, s'hi troben cinc estàtues dels germans Agapit i Venanci Vallmitjana que representen Sant Isidor de Sevilla, Averrois, Alfons X el Savi, Ramon Llull i Joan Lluís Vives. Dos textos, de Carles Soldevila (Barcelona, 1892-1967) i Ferran Soldevila (Barcelona, 1894-1971), respectivament, hi poden ser llegits. El primer raporta el que va representar-li una vaga estudiantil de força durada i, alhora, com el professor Rubió li va fer descobrir Verlaine. El segon rememora com durant un dels bombardeigs de la Guerra Civil, l'autor buscà protecció al refugi de la universitat.
Però deixem de banda les generalitats. Acabats d'entrar a l'alma mater barcinonensis, ens vàrem veure embolicats en una vaga i vàrem apedregar les finestres de les aules que donaven al claustre. A la Plaça de la Universitat hi va haver avalots, cridòria, acudits burlescos o simplement desvergonyits i alguna càrrega de policia. Tot plegat va excedir un xic dels límits consuetudinaris i ens va valer un càstig col·lectiu: ens varen suprimir els exàmens del maig i només, per salvar el curs, ens fou permès de presentar-nos a la convocatòria del setembre sense dret a obtenir-hi sinó "aprovat" o "suspens".
La cosa no ens va fer gaire gràcia. Representava llevar a l'estiu la seva meravellosa independència, dedicar-hi algunes hores a repassar les assignatures i jugar-se el curs a una sola carta. Crec que va servir-nos d'escarment. En les gresques successives, la nostra promoció va donar senyals d'una certa prudència. [...]
El millor record de les meves primeries és el del doctor Rubió i Lluch, tot i que van ser ben poques les temporades que va ocupar la seva càtedra. Començava a tenir anys; patia dels ulls; confiava el pes del curs al doctor Parpal, que era l'auxiliar omnisapient i ubicu de la Facultat de Filosofia i Lletres en aquell temps. Però, en les poques lliçons que va donar, un dia, d'esquitllentes, va esmentar el nom del poeta Paul Verlaine. Verlaine? El nom em sonava; gaudia d'una memòria força feliç per a la literatura. Ja ho tinc! Feia poc, a la vitrina de can Bergé, una llibreria francesa de la Rambla del Mig, vora el Passatge Bacardí, en un dels meus itineraris, havia vist una portada groga que deia: "Paul Verlaine — Choix de Poesies — Avec un portrait de l'auteur par Eugène Carrière". Uns mesos després, trobant-me "en forma", el vaig comprar. El vaig llegir tot en poques hores.
Veient que restaven plantats a l'escala, he dit que me n'anava a la Universitat. Fet i fet allí estaria millor que enlloc. Quan travessava la plaça de la Universitat, s'han apagat els llums, llevat els blaus. Tot ha restat en una foscor fantàstica. Temia que algun vehicle no se'm tirés al damunt, però m'he adonat que tots estaven aturats. La sensació predominant era, tanmateix, la de les plantofes: que travessava en plantofes la plaça de la Universitat i que, en plantofes, anava a entrar en el Temple de la Ciència. Entrar? Les portes eren tancades. He trucat als vidres. Tot seguit han vingut. Però no encertaven a obrir. Jo mentrestant recordava el que havia llegit pocs dies abans: al cap de tres minuts de donada l'alarma, els avions podien ésser damunt la ciutat. Els tres minuts qui sap on eren. El fet que ningú més no acudís a la porta de la Universitat i que la porta ja fos tancada em feia creure que era un reressagat. Mirava el cel i esperava d'un moment a l'altre sentir un brunzit de motors i espetec de bombes... A la fi va girar la clau i jo mateix vaig haver d'obrir. Les feines aleshores van ésser per a sortir per l'altra banda del vestíbul: no trobaven la clau. En conjunt, els refugiats no érem sinó cinc. Entre ells una ex-deixebla de l'Escola de Bibliotecàries.
Altres indrets de Barcelona: