Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
És un dels mercats més antics d'Europa encara avui en actiu. Per una banda, l'origen dels Encants l'hem de cercar a l'Edat Mitjana, set o vuit segles enrere. Consistien en subhastes públiques d'objectes embargats, els encants, per l'autoritat. Se celebrava tres vegades per setmana i passà per l'antic convent de Sant Sebastià, darrera la Llotja, plaça Antoni López i la plaça de Sant Jaume. Per la seva banda, la Fira de Bellcaire va néixer durant l'ocupació francesa, el 1808, era un mercat dominical d'andròmines i roba usada instal·lat al capdamunt de la Rambla. El seu nom al·ludia irònicament a la prestigiosa fira de Bellcaire de Llenguadoc. Tingué diferents localitzacions (L'Esplanada, ronda de Sant pau, ronda de sant Antoni...) A la fi, els Encants i la Fira de Bellcaire coincidiren, el 1888, als voltants del mercat de Sant Antoni totes dues amb el nom dels Encants Vells per a diferenciar-los, més endavant amb els Encants Nous, instal·lats el 1931 en una galeria comercial. El 1928 van ser traslladats al Camp dels Sidral, batejada com la plaça de les Glòries.
El setembre de 2013 van ser inaugurades les noves instal·lacions. situats en qualsevol dels punts d'aquest nou espai podem llegir dos textos que fan referència a diferents moments de la seva història. El primer, de Santiago Rusiñol (Barcelona, 1861-Aranjuez, 1931) ens en descriu l'ambient quan estaven situats al voltant del mercat de Sant Antoni. El segon, una nota de dietari de Manuel de Pedrolo ( L'Aranyó, 1918-Barcelona, 1990) documenta la instal·lació de venedors sense permís en els accessos del mercat.
Centenars més d'objectes exciten la curiositat, motiven l'horror o desperten la simpatia. Llargues fileres de calçat en les que les mitges soles s'han anat sobreposant com en la terra les capes geològiques; gàbies abandonades, d'on volaren els aucells, i que esperen per tancar a la presó dels seus ferros altres pobres presoners; trenes ventureres, mústigues i passades, com tretes de les parets d'una ermita on van anar com ex-voto; el segell d'una societat de crèdit que el descrèdit va portar a la bancarrota, tirant, a la vegada que el segell, una multitud de parroquians a la fira; mil objectes més, units per la desgràcia, que formarien immensos catàlegs de dolors, una arpa sense cordes, uns gemelos sense vidres, capses de joies ensenyant per sa oberta boca el motllo de lo que van contenir, calendaris d'anys endarrerits, i altres objectes més que no recorda la memòria i que entren l'amargura en el cor del que s'atreveix a remoure el fons d'aquella escuma, d'aquella escuma negra que llença la humanitat en els temporals de la vida.
Aquesta és la trista fira. Fira de dol a pesar de celebrar-se en dies de festa; fira de tarda ennuvolada a pesar del sol de la nostra terra que l'il·lumina; de desterro i abandono a pesar del bullici que l'inunda en onades de colors. És l'herba del savi de Calderón que escup la misèria en les ciutats, i que, miserables deixes, serveixen encara d'abric a sers més pobres encara que acuden en aquell últim refugi com qui va a la terra de promissió de sa pobresa, com qui s'aferra a l'última esperança, abans que la desesperació s'apoderi del seu cor i entri l'abatiment a l'ànima caiguda.
Els objectes exposats a la intempèrie esperen sa planeta, pendent d'aquella última visita; d'aquella exhibició ambulant depèn el camí que tindran d'anar seguint; allí es regateja sa sort fins a l'últim cèntim; però la fatalitat està escrita en sa pàtina; i, siga la que vulgui la mà que ajudi a aixecar-los,' no han de formar-se il·lusions del pervindre amargant que els espera, ja que es segur que en el curs de llur duració sols veuran nous dolors i noves misèries, eixugaran mes llàgrimes i sentiran mes queixes, passaran altra volta per les cases de préstams, abrigaran cossos malalts i assistiran a darreres angúnies, per a tornar, a l'últim, xopats de desinfectants i plens de noves ferides, a mostrar el seu dolor sota el sol esplendent en les humides aceres de la fira de Bellcaire.
Dia 24 [d'octubre de 1988]
Aprofitant el veïnatge de la fira de Bellcaire, a la sortida del metro de la placa de les Glòries solen instal·lar-se unes quantes parades, a terra, que venen petits objectes, rampoines, revistes, algun llibre. Inevitablement, la guàrdia urbana persegueix aquestes activitats. Certament que són venedors sense permís, però costa de fer-se càrrec que l'Ajuntament, i els municipals, no facin els ulls grossos quan aquesta gent no perjudiquen ningú. A la nostra societat es tracta sempre de «tenir els papers en regla», de pagar, de sotmetre't als controls burocràtics, la qual cosa potser seria raonable si aquesta societat funcionés. Però no funciona quan genera misèria i marginació i empeny els desposseïts a delinquir mentre els grans delinqüents acumulen els milions que donen poder, prestigi...
Potser, en el cas concret d'aquesta plaça, es tracta de mantenir la «dignitat» dels jardins, però be es toleren aquestes colles de vells, o no tan vells, que àdhuc s'han fabricat uns petits taulers i els instal·len sobre els respatllers dels bancs dobles per tal de poder jugar més còmodament a cartes, no cal dir que sempre ben envoltats de badocs que comenten les incidències de la partida. Espero, encuriosit, el moment en què se'ls cobri un impost, qui sap si l'equivalent de la consumició que haurien de fer en un cafè. O potser, a la impensada, un bon dia se'ls perseguirà per fer una competència il·legal, puix que es juguen diners, a l'administració, que cada cop viu més del joc!
Altres indrets de Barcelona: