Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
La plaça Universitat entre 1910 i 1940 va estar centrada pel monument al Dr. Robert que avui es troba a la plaça de Tetuan. Acabada la guerra va ser desmuntat i emmagatzemat en unes dependencies municipals fins que, el 1985, amb l'arribada de la democràcia va ser restituït al lloc que ocupa actualment. Aquest monument, segons relata Valentí Castanys (Barcelona, 1898-1965) en un fragment de les seves memòries que podem llegir situats en qualsevol punt de la plaça, podia arribar a ser un refugi segur per als estudiants que, a principis del segle XX muntaven vagues i provocaven el desordre ciutadà. També podem llegir un fragment d'un conte de Robert Saladrigas (Barcelona, 1940) que rememora l'home dels coloms que durant molts anys actuava, entre d'altres llocs de la ciutat, en aquesta plaça.
Als meus temps d'estudiant la Universitat i l'Institut formaven un edifici, el mateix d'avui, però voltat totalment de cafès. Totes les botigues de la plaça de la Universitat, de la Ronda, dels carrers de Tallers, Gravina, Pelayo i Aribau es convertiren en cafès i sales de billar, d'una manera vertiginosa. Si el local era espaiós, a més de la taula de "set-i-mig" hi havia un billar de xapó, i, si el local era de proporcions reduïdes, amb la taula de joc ja n'hi havia prou.
Que n'hi havia, de trencacolls, al voltant d'aquella plaça de la Universitat! El centre docent i els estudiants vivíem sotmesos a un estat de setge en tota regla. El cercle de les temptacions s'anava estrenyent inexorablement. Temptacions molt ben calculades, fetes a mida, a l'abast de les modestes fortunes dels estudiants. A les taules de "set-i-mig" del carrer de Gravina o de Tallers es podia tenir la banca amb dotze pessetes. Ja em direu quin és l'estudiant de quinze o setze anys capaç de resistir la temptació de convertir-se en banquer per dotze pessetes.
—Tallo dotze pessetes!
—Fet!
A vegades, en lloc de fet, deien: "Va per a vós el pollastre!", i tothom s'entenia.
La gent jove d'avui no sap el que és empenyorar el barret, primerament perquè no existeixen les timbes i, segonament, perquè van amb el cap descobert.
Però aleshores les víctimes del joc empenyoraven el barret, es venien el rellotge, s'hipotecaven la capsa de compassos i rellogaven els llibres de text.
Quan jo estudiava, portava una llibreta a la butxaca amb anotacions del que devia i del que em devien, tant o més complicada que la d'un negociant d'avui, d'aquests que prenen pastilles per a dormir, per a estar desperts, per a tranquil·litzar-se i per a anar embolicant la troca.
La joventut d'avui no sap el que es bolcar un vagó del tren de Sarrià. És clar que el tren de Sarrià corria a flor de terra i el tenien mes a mà que no pas ara. La presència del tren de Sarrià corrent per entre les tanques del carrer de Balmes era una invitació al descarrilament I nosaltres ho aprofitàvem. El pretext més fútil ens servia per a tombar un vagó. A vegades, el tombàvem només per a provocar la suspensió de les classes i avançar una mica les vacances de Nadal.
Per a més facilitat dels oradors improvisats, els fanals tenien prestatge.
—Companys! — cridava un minyó del meu curs enfilat al fanal —. Els estudiants de París s'han declarat en vaga per a protestar de la puja dels tramvies. Què fem? ¿Ens solidaritzem o romanem impassibles com si fóssim mesells?
—Ens solidaritzem!
Amb aquestes paraules i una llambregada al calendari, compreníem que havia arribat el moment de precipitar el començament de les vacances. El tren de Sarrià, el teníem allí mateix. Només calia anar-hi. Per a decidir-nos, n'hi havia prou que un estudiant cridés:
—Fa quatre dies, aquest tren va esclafar una vella.
—Al tren! Al tren!
Mai no he sabut d'on sortien aquelles bigues, ni aquells taulons que feien d'alçaprem per a tombar el vagó segons el principi d'Arquímedes. Ni d'on sortien tants minyons que no eren estudiants, però que sentien una vocació irrefrenable a bolcar vagons de tren. I succeïa exactament el mateix que quan les formigues es proposen d'arrossegar un cuc terrer al seu reialme subterrani. Tothom treia torces de flaquesa i el vagó acabava essent tombat. L'únic que ens diferenciava de les formigues era l'aldarull. Les formigues treballen en silenci, i nosaltres ho fèiem enmig d'una cridòria eixordadora.
—La bòfia! La bòfia!
Com corríem, Mare de Déu! Al nostre país he vist córrer moltes vegades i per diversos motius, però com els estudiants d'aquell temps, ningú. El pànic col·lectiu no té aturador. Al primer toc de corneta ja em teníeu a mi i uns quants estudiants, entaforant-nos a les grutes de pedra picada del monument al Doctor Robert. L'arquitecte que va emplaçar el monument al bell mig de la plaça de la Universitat no sabrà mai els cops de sabre que va estalviar als estudiants que provocaven aquells aldarulls. El monument al Doctor Robert era un refugi providencial. Una vegada que vaig reaccionar una mica tard i, trobant-lo ple de gom a gom, no vaig trobar manera d'encabir-m'hi, vaig acabar donant voltes al tronc d'una palmera esquivant els cops de sabre que un policia m'etzibava sense contemplacions. Foren deu minuts que no oblidaré mai.
—Valentinet, tingues seny —em recomanava el meu avi matern cada vegada que s'assabentava de les bullangues ocorregudes a la Universitat.
Val a dir que les voltes a l'entorn de la palmera foren més alliçonadores que totes les advertències de l'avi matern.
L'home dels coloms (fragment)
Mai no se sabia on localitzar-lo perquè els seus passos no seguien itineraris premeditats ni lògics. Tot d'una es feia present al bell mig d'alguna plaça populosa o bé a qualsevol cruïlla cèntrica. L'home que vestia estrafolàriament sempre empenyia el seu no menys extravagant carretó. I sense més ni més ni mirar ningú, es disposava a oferir 1'espectacle.
L'home baixet tenia la barba blanca i així mateix els cabells blancs que s'esmunyien rebecs del barret de feltre tronat, destenyit a còpia d'anys de sol i doblecs de pols. Els seus ulls eren blavencs, menuts, ennuvolats de tant mirar enlaire i poques vegades les llambordes irregulars del terra. Duia un mostatxo sumptuós que recordava el cèlebre bigoti del canceller Bismarck. El front prominent i les galtes flàccides, colrades, apareixien masegades per les arrugues. L'home vestia sahariana i pantalons bombatxos d'explorador, les cames cenyides amb bandes.
Abans o després d'haver inspeccionat l'aspecte de l'horne, els ulls dels ciutadans neòfits, rabiosos de curiositat, es badaven una mica més per tal d'observar els detalls del carret amb rodes de bicicleta infantil. Damunt els eixos s'alçava la precària estructura de fusta, més alta que no pas l'home, amb petites cel·les enreixades, cada una de les quals era ocupada per un colom. Potser n'hi havia vuit, o deu, o una dotzena, d'aquelles gàbies. Dels dos tiradors del vehicle en penjaven una primera galleda amb aigua, una segona plena fins dalt de veces, i un estri rar que consistia en un mànec proveït de dos cèrcols de diàmetre diferent.
Tan bon punt l'individu i el seu carret s'aturaven a qualsevol paratge de la geografia urbana, es ficava un grapadet de veces a la boca, engrapava l'eina cilíndrica com si fos un domador d'animals salvatges, obria un parell de gàbies i s'allunyava unes desenes de metres tot fent saltets. Mentrestant somreia picardiós a la concurrència de grans i petits que, per regla general expectants, assistien a la improvisada escenificació.
Tothom intuïa que en obrir de bat a bat les portes de les gàbies, les bestioles captives traurien els caps i tot seguit, deleroses de recuperar la llibertat, alçarien el vol. Cal dir que qui més qui menys ho desitjava ni que només fos per veure com reaccionava l'homenet. Davant la sorpresa de tots, però, els coloms no es movien dels seus cataus fins que l'amo, des de la distància, emetia com una mena de xarrupeig amb els llavis. Llavors els animalons sortien rabents, s'enlairaven bategant les ales amb veritable fúria i dibuixaven veloces i acrobàtiques circumvolucions, sovint fregant les copes dels arbres. La gent solia aplaudir aquells exercicis de virtuosisme sense pensar que, ben mirat, eren connaturals a les facultats de l'espècie.
Tot d'un plegat l'home modulava un xiulet molt prim, a penes audible. A l'oïda sensible dels coloms devia sonar com una intimació categòrica que els produïa una sotragada. Davallaven en picat a l'encontre d'aquell que els cridava i ell, mantenint per damunt del seu cap el doble cèrcol, girava amb impensada agilitat sobre els talons com si interpretés uns passos de dansa i exclamava hop! hop! hop!, coincidint que els dos coloms es posaven un a cada anella. O bé, segons el to i la intensitat del xiulet, compartien la base del malmès barret de feltre. Llavors l'home repetia amb matís de victòria un estentori hop!, i aixecava els braços subratllant d'aquesta manera als ulls del públic la identificació absoluta entre ell i els seus ocells, que a causa de l'esforç tremolaven d'ales. Els nombrosos espectadors vibraven d'entusiasme.
Altres indrets de Barcelona: