Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El cos central de l'edifici de la residència, en la planta baixa i els dos pisos, connecta sis corredors d'habitacions, tres per banda. Situats en les del primer pis que donen al distribuïdor de la biblioteca podem llegir el record que Gafim, que compartia habitació amb Rosselló, té del dia que va descobrir que tenia atacs d'epilèpsia.
Una vegada, a la cambra que compartíem —era el curs 31-32— va pegar foc a una «Vanguardia» i es va excitar moltíssim amb la flamarada i la fumarada que armà. Quan vaig entrar em vaig posar a apagar el foc mentre En Tomeu reia i pegava bots, talment un sioux. Parlàrem d'això (teníem la mania d'analitzar-ho tot), i En Tomeu, molt preocupat i després de passar revista a la sèrie de petits «incendis» que havia provocat quasi inconscientment, va arribar a la conclusió que era un piròman. Jo vaig tractar de consolar-lo. Però ell estava ben convençut que aquella afició al foc no era del tot normal.
Més tard, llegint alguns dels seus versos piròfils, he pensat en aquella ja llunyana escena dins la cambra d'estudiants, i en certes converses. La idea del foc era, en Rosselló-Pòrcel, un poc obsessiva.
Un dia —primavera de 1932— tornant jo de Palma, on havia passat les vacances de Pasqua, vaig trobar En Tomeu al llit, encara adormit, puix el vaixell arribava aleshores més de matí que no ara. El sereno de la Residència em duia la maleta i entra amb mi dins la cambra. Damunt el comodí hi havia un tassó d'aigua i una cullereta de cafè. Vaig agafar una cullerada d'aigua del vas i, per broma, vaig tirar un parell de gotes damunt el front del meu company. En lloc de despertar-se i dir-me «brètol», «xuetonarro», «pirata», «verro d'Eivissa», i tots aquells epítets que em solia adjudicar i que a mi m'agradaven tant perquè a través d'ells En Tomeu, home molt tímid, m'expressava tota la seva tendra afecció, en lloc de despertar-se indignat i tumultuosament, que era el que jo esperava, En Tomeu es posà a fer carusses i espolsades i estemeneigs molt estranys. La seva cara tornà morada, i tant el sereno, un tal Antonio, com jo, ens espantàrem. «Aquest xicot se'n va, senyor Fuster!», va dir l'Antonio. Jo li vaig posar la cullereta entre les dents perquè no es mossegàs la llengua i l'Antonio va anar a demanar auxili.
L'atac epilèptic durà un minut, potser no tant, que a mi em semblà una hora. Tenia el convenciment que 1'hi havia provocat jo amb la meva facècia de l'aigua, i els remordiments encara em duren...
En Tomeu i jo érem ateus. Ell era comunista i jo nudista. Anàvem a segon any de Facultat i, naturalment, teníem idees.
Aleshores vivíem dins una mateixa cambra a la Residència d'Estudiants de Can Batlló, al carrer d'Urgell, en el que oficialment es deia "Recinte de la Universitat Industrial", guardat, a la nit, per una parella de mossos d'esquadra amb espardenyes i mosquetó. Tant un com l'altre freqüentàvem la Universitat; ell, per anar a classe de Filosofia i Lletres, i jo per fer tertúlia i política. El Rector de la Universitat i catedràtic de Dret Romà, condeixeble del meu pare i barbut, tenia, en lloc de la llista, una fatídica llibreteta negra, xarolada, on apuntava les notes. Al costat del meu nom hi havia una sola paraula: "Mítin". Bé, això de la política era a estones perdudes, quan ens avorríem...
En Tomeu m'estimava molt, i jo a ell. Discutíem i ens barallàvem amb vehemència i constància, però el contrast entre les nostres respectives personalitats era tan gran que preservava la neutra boníssima amistat. A ell, enmig de les seves preocupacions intel·lectuals i acadèmiques — que eren moltes i bones — li agradava veure'm fer gimnàsia i cucaveles; a mi m'agradava escoltar-lo, contemplar els seus granissons de la cara i tots els seus tics d'estudiant estudiós. No era popular entre els companys de Residència, i jo sempre el treia per un cabell, sobretot quan de mallorquins es tractava. N'hi havia que l'odiaven perquè no anava a missa, perquè portava ulleres, perquè guanyava matricules d'honor i perquè tenia granissons a la cara; precisament totes aquelles coses que en ell m'encisaven.
En una paraula: en Tomeu m'havia vist — em veia cada dia un parell de vegades — en pèl, be fent gimnàsia, anant i venint de les dutxes o, simplement, fent nudisme científic. Jo, en canvi, mai no el vaig veure desvestit. Aquesta i no altra era la diferència fonamental entre nosaltres. Perquè tots dos, no cal dir-ho, érem intel·ligentíssims.
Altres indrets de Barcelona: