Casa d'Apel·les Mestres (Dreta de l'Eixample)

Em recordo com si fos ara que, la primera vegada que vaig anar a casa l'Apel·les, ell va dir-me que tenia vint-i-nou anys, i jo no en tenia sinó disset. Era al fort de la seva fama d'il·lustrador de llibres, però fruïa del do d'ubiqüitat, perquè sense parar de dibuixar conversava amb algú de nosaltres de coses interessants. Portava, per a estar per casa, boina i babutxes. Era ja aleshores un treballador for­midable, i jo diria que totes les obres que anava publicant ja les tenia escrites i il·lustrades. De vegades organitzava lectures de poesies seves, a les quals lectures, a més de nosaltres, assistien En Francesc Matheu, 1'Oller i l'Yxart; i 1'Apel·les, tot llegint, s'adonava de l'efecte que produïa particularment a En Matheu, que, per aquells temps, havent publicat La copa, era el poeta que tenia més crit i l'opinió del qual interessava a l'elegant dibuixant. Ara En Mestres és un dels poetes i prosistes més prolífics. D'entre les seves obres es pot fer una selecció que restarà ben durable: no volem dir quines col·leccions ens agraden més. En Mestres d'aleshores, com també el d'ara, era molt divertit: la seva broma seriosa era nova per a nosaltres. Sovint fèiem excursions matinals els dies de festa, i ens hi acompanyava un gravador, En Casals, que era un dels homes més tranquils que he tractat. Usualment sortíem tots tres: l'Apel·les, En Casals i jo. Rèiem de tot i de tothom, tot observant. Pels Quatre-Camins ens adreçàvem cap a Vallvidrera, i esmorzàvem platxeriosament a Can Baldiró d'aquell temps. Ara tot s'és canviat: ni Quatre-Camins ni hostals; i la jovialitat també s'ha perdut.

Una conversa íntima amb Apel·les Mestres és un tònic per als treballadors intel·lectuals i per als lluitadors idealistes. Els anys no han pogut destruir la joia interior ni el clarivident optimisme del dibuixant-poeta. Sentint-lo parlar animadament, veient-lo passar hores seguides a peu dret mentre consum un cigarret darrera l'altre, no li faríeu pas, de bon tros, els setanta-quatre anys. Ell n'està satisfet, d'aquesta resistència, «l'estiu passat», ens explicava, «vaig muntar a Sant Jeroni amb un amic, força més jove que jo; ell s'havia d'aturar sovint, cansat; jo anava amunt sense adonar-me de la pujada.» La seva veu, en contar-ho, prenia un to d'alegria infantil.

Apel·les Mestres no està d'acord amb algunes tendències artístiques i literàries dels últims decennis, i tanmateix en parla sense acritud. Davant la qüestió de l'ortografia catalana, amb tot i la seva adhesió a certes grafies vuitcentistes, diu coses discretes, enraonades i serenes, ben apartades del fanatisme de certs «anti-normistes». Per no haver-se lligat gaire estretament amb les tendències predominants en altres èpoques, l'obra d'Apel·les Mes­tres es manté ben viva. I preveiem que les noves generacions li donaran tot el gran valor que realment té.

En una frase ràpida llançada en la conversa, Apel·les Mestres es planyia del fet que molts joves s'hagin apartat dels homes de la vella generació. Apel·les Mestres feia aquest retret amb un to més cordial que rancuniós. I quan nosaltres li citàvem les recents iniciatives per a fer conèixer els mèrits i l'obra de les generacions vuitcentistes, el nostre interlocutor se'n sentia content i afalagat.

B., 2 maig 1972

Ahir, 1 de maig, cap a tres quarts de dotze del matí, va ser enterrat en Gabriel Ferrater al cementiri nou de Sant Cugat. L'havia vist per darrer cop el dimecres, 26 d'abril, a la facultat. Jo sortia de classe, i si recordo bé, estava parlant amb uns estudiants a la porta de secretaria quan ell hi va entrar per demanar un canvi d'aula. La que li havien assignat, per al curs de llengua francesa que acabava de començar, era petita. I, a més, no tenia pissarra. Estava normal. I, com de costum, ens vam intercanviar un parell de bromes carnerianes. Segons han dit els amos, el dijous, va estar al Mesón bevent i parlant amb un grup d'estudiants fins a ben entrada la tarda. El divendres en Sullà i en Murgades em van comentar que en Ferrater i l'Alberto Blecua no havien anat a classe. I que no n'havien fet cas. El gremi estava de mitja vaga -a la tarda, fins i tot hi va haver algun enfrontament amb la policia a la plaça del monestir-, i tot plegat anava més aviat a la deriva. D'altra banda, en Ferrater solia faltar de tant en tant. No tenia despertador i es llevava quan la llum del dia, filtrant-se per les escletxes de la persiana, el despertava. Si plovia, doncs, o simplement si el dia era gris, no es despertava a temps. O si la resseca del dia anterior durava més del compte. El diumenge, a mig matí, em va trucar en Sullà donant-me la notícia. Una companya seva de curs, parenta més o menys llunyana d'en Gabriel, l'acabava de trucar: en Ferrater havia mort. No sabia res més. Forta impressió. Ell avisarà els estudiants, jo, els amics i col·legues de la facultat. Com que és un pont llarg, el de l'l de maig, no trobo ningú. O pràcticament ningú. A la tarda, en Carbonell i l'Hortènsia van a Sant Cugat. No sabem si la Marta ho sap i la nostra preocupació és localitzar-la. Els Carbonell van de la casa d'en Ferrater, que troben naturalment buida i tancada, al Mesón, i del Mesón a l'ajuntament. I reconstrueixen els fets, que després completen quan aconsegueixen de connectar amb la Marta. Segons el comandant de la guàrdia civil, el forense calcula que, en ser descobert el cadàver, feia, ja, unes quaranta-vuit hores que era mort. El dissabte, cap al final de la tarda, la Marta, de camí a Terrassa, va anar, com solia, a veure'l. Tenia un duplicat de la clau. I va entrar. El va trobar colgat al llit, en un principi, ja, de descomposició. Pel que sembla, doncs, va morir el dijous, poc temps després d'haver deixat els estudiants. Es va posar una bossa de plàstic al cap i la va lligar amb una cinta. Va morir d'asfíxia. Així ho ha dit el comandant, que ha afegit: "tenia el rostre contret, com a morat". L'enterrament ha estat contingut, d'una profunda tristesa, augmentada per un ambient de descampat mig en obres. Poca gent, just uns pocs familiars, els amics i alguns estudiants, els que hem pogut avisar, i com a autoritats, en Riquer i l'Udina. Recordo: en Castellet i la Isabel, en José Agustín, en Sacristàn, l'Horta, en Rodon, en Vallverdú, en Gimferrer, en Benet i Jornet, la Montse Roig, l'Antoni Comas, en Carbonell i l'Hortènsia, en Joan Solà, l'Alfred Badia, en Joan Argente, els tres Blecua, la vídua Valentí, en Fontana, l'Eva i la Blanca Serra, en Sergi i en Pancho. I, entre els estudiants, en Sullà, en Murgades, la Lola Badia, en Lamuela, en Graells, la Mila i en Gadea. La Marta, desolada. M'ha dit, en un inici de crisi nerviosa: "Què farem sense ell? Tots el necessitàvem. Ara més que mai". Un capellà, suposo que de Sant Cugat, ha repetit, davant de la camioneta funerària, instal·lada a la porta del dipòsit, les formules de rigor, unes fórmules, però, que no s'adeien massa a la manera de ser d'en Gabriel. La mare i la germana, en Joan no havia arribat a temps del Canadà, demanaven amb l'oficiant: "pietat pel difunt". (Després, he comentat l'escena amb els estudiants que han baixat amb mi en el cotxe, en Sullà, en Murgades i en Graells). L'Udina ha demanat als funcionaris de dur el fèretre a pes de braços des del dipòsit fins al nínxol, però, donades les circumstàncies, només ha estat possible de fer-ho en el tros de carreró que separa la petita plaça, on l'ha deixat la camioneta, i el nínxol, on l'han enterrat. Gran tensió, mentre han durat les operacions. De fet, tot l'acte ha estat tens, d'una profunda desolació. Érem pocs, i formàvem una veritable pinya. No hi ha hagut parlaments oficials (l'Udina, en un moment donat, ho va mig insinuar, però en Riquer i jo, per respecte al que havia estat en Gabriel, i al que representa, li hem tret del cap).

Apel·les Mestres vivia en una torreta amb jar­dí, un petit jardí, un pretext de jardí, al Passatge Permanyer. Al terrat, continuació del jardí, hi tenia testos amb flors. Hi abundaven les hortènsies, com a Saint Jean de Luz. (A Biarritz, tal vegada per influència de la catastròfica emperadriu Eugenia, muller del catastròfic Napoleó III, hi regnen les camèlies.)

Un dia Apel·les Mestres t'ensenyà una aranya grossa i peluda, que el poeta criava com altres crien canari. Et semblà francament repugnant que hi hagués qui pogués tenir cura amb tant d'amor d'una aranya, misteri que possiblement un psicoanalista deixeble de Freud hauria pogut explicar. Avui ja no ho trobes estrany, car has descobert un animal mes repugnant que l'aranya: l'home.

Apel·les Mestres, alt, magre i recte com un fus, escrivia i dibuixava dret i no assegut com la majoria. La seva cambra de treball o estudi tenia una finestra oberta al jardí. Apel·les Mestres, francòfil, havia escrit uns versos abrandats: No passaran, eslògan que veuràs reprès quan la guerra d'Espanya, però l'enemic passà com passaria després a Espanya. Es veu que els soldats sempre tenen la mania de fer quedar malament els poe­tes. [...]

Apel·les Mestres, a més de lluir davant teu l'art de domesticar aranyes, et dedicà un exemplar del poema Liliana, però et digué que li n'havies de pagar la meitat del preu: set pessetes i cinquanta cèntims. No te'l podia donar del tot i te'l donava a mitges. Aquell gest en un artista que estimaves et féu un efecte deplorable, et semblà més digne d'un comerciant que d'un artista; d'un comerciant que et digués:

—A vós, com que sou amic, us faré un preu d'amic.

Sabies que Apel·les Mestres no era pobre i el seu gest, que no gosaves de qualificar de gasiveria, et semblà tan absurd i estrafolari —tan absurd i estrafolari com el de voler domesticar una aranya —que mai no has sabut explicar-te'l. O tal vegada has defugit obstinadament l'explicació per no rebaixar el poeta.

18 de juliol de 1936

Apel·les Mestres ha passat avui un dels seus pitjors dies. La seva vida s'està acabant. No s'ha pogut fer res per aturar les hemorràgies nasals que fa tres dies que no paren. Els doctors Ventosa i López ja ens han dit que era la fi. Pobre Apel·les! A més, interromputs els telèfons i totes les comunicacions amb els pobles de fora, no sabíem com avisar els seus nebots de Montmeló. Finalment ha arribat en Tizià. Ha estat una tarda molt dolenta, tot l'ambient era de tragèdia. En Dionís ha vingut a donar-li una injecció de tant se val i el pobre senyor Apel·les no   ha perdut aquell esperit que segur que sabrà aguantar fins al darrer moment de vida. S'acomiadava de la gent amb sang freda i humor: "Voleu res per a sant Pere?" - ha dit a no sé qui. "Estic ballant el zapateado final" -ha comentat al doctor López. "Sóc un home que s'està dessagnant i no se li pot fer res" -ha dit a l'amic Elies. I en un moment que s'ha abandonat i ha perdut el control, ha dit a la Tina i a les noies: "Feu de mi el que vulgueu." Ell que havia estat sempre un home prudent i que no havia volgut mai que li veiessin ni una ombra de nuesa. Pobre Apel·les! Ha vingut a veure'l el poeta Garriga per portar-li material per a la seva col·lecció i encara ha trobat mots d'humor. Hi érem tots els amics íntims: en Lliurat, en Via, en Marinello, en Massià, en Maicas i jo, a més de les nostres noies i la Theresina.

El pacient era al sofà del salonet, tot fet un mar de sang, talment un home escorxat, i encara moriria sense haver fet un dia de llit. A entrada de fosc i a pes de braços, l'hi vam portar. En passar pel rebedor i a la llum del crepuscle, amb un rostre verd groguenc i uns ulls que li sortien de les conques, el vaig veure mort. Realment anava cap a la fi, però era un home tan extraordinari que podia enganyar fins el més pessimista.

Es palpava no se què d'anguniós. Però vora la una de la nit, veient que no agreujava i a precs d'en Tizià, vam marxar a casa a descansar un xic, convençuts que la feina fóra l'endemà diumenge. Ara, qui dormiria aquella nit?

19-20-21 de juliol 1936

A les tres de la matinada, després d'una hora d'insomni al llit, van trucar a la porta. Era el vigilant del passatge Permanyer que venia a avisar-me. La Theresina i jo hi vam córrer tot seguit. A la cantonada del carrer Claris, un grup d'homes i el vigilant comentaven alguna cosa. No es veia ningú pel carrer, però tot era molt anormal. el poeta acabava de finar. Havia mort sense dolor. S'incorporà, es posà a peu dret i digué que volia caminar. Després es tombà al llit i emprengué la ruta eterna. El seu rostre era tranquil.[...]

Aquella casa de l'artista, que en temps normal havia estat un formiguer de visites, restava ara en la més absoluta solitud. Vaig fer alguns dibuixos del mestre que, d'hora en hora, anava agafant unes faccions més suaus i més dolces. El seu rostre bru destacava de la blancor de la mortalla. Una branca d'olivera li creuava el pit. Era la vertadera imatge del patriarca.

3 de maig de 1926

Ahir, primer diumenge de maig, era la festa dels Jocs Florals tradicionals. No se'n feren oficialment, com és natural, però sí en família, a casa de l'Apel·les Mestres, ja que enguany era president del Consistori.

La gaia festa es va celebrar en la intimitat, a casa del poeta, amb la sola assistència dels senyors del Consell, el Jurat i els autors premiats. El senyor Apel·les me n'ha explicat tots els detalls.

Podrem dir, doncs, que aquella sala de casa de l'Apel·les que ens és tan volgut ha esdevingut història, seria deure del Consell posar-hi una placa que ho recordés. De Jocs Florals, al Saló de Llotja o al Palau de la Música Catalana n'hi ha hagut molts. A la llar íntima del poeta president potser hauran estat els únics. La mateixa reina de la festa, si hi ha perdut en solemnitat, queda compensada, en canvi, per l'originalitat de l'acte, tan nou i tan únic. No haurà rebut personalment l'homenatge del poble ni el batlle de la ciutat li haurà ofert el braç, però l'esperit catalanesc de tot el poble haurà estat amb ella dins la sala del passatge de Permanyer, llar del poeta.

Obtingué la flor natural el poeta Joan Arús, de Sabadell, qui nomenà reina de la festa sa gentil esposa. La viola i l'englantina les obtingué, com ja diguérem, mossèn Ramon Garriga, que ha conquerit, a la vegada, el mestratge en Gai Saber. El senyor Apel·les, en nomenar-lo mestre, li dóna l'abraçada reglamentària. Mossèn Garriga li féu un petó i l'Apel·les li respongué amb una clatellada amical que segellà una amistat duradora.

Una conversa íntima amb Apel·les Mestres és un tònic per als treballadors intel·lectuals i per als lluitadors idealistes. Els anys no han pogut destruir la joia interior ni el clarivident optimisme del dibuixant-poeta. Sentint-lo parlar animadament, veient-lo passar hores seguides a peu dret mentre consum un cigarret darrera l'altre, no li faríeu pas, de bon tros, els setanta-quatre anys. Ell n'està satisfet, d'aquesta resistència, «l'estiu passat», ens explicava, «vaig muntar a Sant Jeroni amb un amic, força més jove que jo; ell s'havia d'aturar sovint, cansat; jo anava amunt sense adonar-me de la pujada.» La seva veu, en contar-ho, prenia un to d'alegria infantil.

Apel·les Mestres no està d'acord amb algunes tendències artístiques i literàries dels últims decennis, i tanmateix en parla sense acritud. Davant la qüestió de l'ortografia catalana, amb tot i la seva adhesió a certes grafies vuitcentistes, diu coses discretes, enraonades i serenes, ben apartades del fanatisme de certs «anti-normistes». Per no haver-se lligat gaire estretament amb les tendències predominants en altres èpoques, l'obra d'Apel·les Mes­tres es manté ben viva. I preveiem que les noves generacions li donaran tot el gran valor que realment té.

En una frase ràpida llançada en la conversa, Apel·les Mestres es planyia del fet que molts joves s'hagin apartat dels homes de la vella generació. Apel·les Mestres feia aquest retret amb un to més cordial que rancuniós. I quan nosaltres li citàvem les recents iniciatives per a fer conèixer els mèrits i l'obra de les generacions vuitcentistes, el nostre interlocutor se'n sentia content i afalagat.

3 de maig 1926

Ahir, primer diumenge de maig, era la festa dels Jocs Florals tradicionals. No se'n feren oficialment, com és natural, però sí en família, a casa de l'Apel·les Mestres, ja que enguany era president del Consistori.

La gaia festa es va celebrar en la intimitat, a casa del poeta, amb la sola assistència dels senyors del Consell, el Jurat i els autors premiats. El senyor Apel·les me n'ha explicat tots els detalls.

Podrem dir, doncs, que aquella sala de casa de l'Apel·les que ens és tan volgut ha esdevingut història, seria deure del Consell posar-hi una placa que ho recordés. De Jocs Florals, al Saló de Llotja o al Palau de la Música Catalana n'hi ha hagut molts. A la llar íntima del poeta president potser hauran estat els únics. La mateixa reina de la festa, si hi ha perdut en solemnitat, queda compensada, en canvi, per l'originalitat de l'acte, tan nou i tan únic. No haurà rebut personalment l'homenatge del poble ni el batlle de la ciutat li haurà ofert el braç, però l'esperit catalanesc de tot el poble haurà estat amb ella dins la sala del passatge de Permanyer, llar del poeta.

Obtingué la flor natural el poeta Joan Arús, de Sabadell, qui nomenà reina de la festa sa gentil esposa. La viola i l'englantina les obtingué, com ja diguérem, mossèn Ramon Garriga, que ha conquerit, a la vegada, el mestratge en Gai Saber. El senyor Apel·les, en nomenar-lo mestre, li dóna l'abraçada reglamentària. Mossèn Garriga li féu un petó i l'Apel·les li respongué amb una clatellada amical que segellà una amistat duradora.

18 de juliol de 1936

Apel·les Mestres ha passat avui un dels seus pitjors dies. La seva vida s'està acabant. No s'ha pogut fer res per aturar les hemorràgies nasals que fa tres dies que no paren. Els doctors Ventosa i López ja ens han dit que era la fi. Pobre Apel·les! A més, interromputs els telèfons i totes les comunicacions amb els pobles de fora, no sabíem com avisar els seus nebots de Montmeló. Finalment ha arribat en Tizià. Ha estat una tarda molt dolenta, tot l'ambient era de tragèdia. En Dionís ha vingut a donar-li una injecció de tant se val i el pobre senyor Apel·les no   ha perdut aquell esperit que segur que sabrà aguantar fins al darrer moment de vida. S'acomiadava de la gent amb sang freda i humor: "Voleu res per a sant Pere?" - ha dit a no sé qui. "Estic ballant el zapateado final" -ha comentat al doctor López. "Sóc un home que s'està dessagnant i no se li pot fer res" -ha dit a l'amic Elies. I en un moment que s'ha abandonat i ha perdut el control, ha dit a la Tina i a les noies: "Feu de mi el que vulgueu." Ell que havia estat sempre un home prudent i que no havia volgut mai que li veiessin ni una ombra de nuesa. Pobre Apel·les! Ha vingut a veure'l el poeta Garriga per portar-li material per a la seva col·lecció i encara ha trobat mots d'humor. Hi érem tots els amics íntims: en Lliurat, en Via, en Marinello, en Massià, en Maicas i jo, a més de les nostres noies i la Theresina.

El pacient era al sofà del salonet, tot fet un mar de sang, talment un home escorxat, i encara moriria sense haver fet un dia de llit. A entrada de fosc i a pes de braços, l'hi vam portar. En passar pel rebedor i a la llum del crepuscle, amb un rostre verd groguenc i uns ulls que li sortien de les conques, el vaig veure mort. Realment anava cap a la fi, però era un home tan extraordinari que podia enganyar fins el més pessimista.

Es palpava no se què d'anguniós. Però vora la una de la nit, veient que no agreujava i a precs d'en Tizià, vam marxar a casa a descansar un xic, convençuts que la feina fóra l'endemà diumenge. Ara, qui dormiria aquella nit?

19-20-21 de juliol 1936

A les tres de la matinada, després d'una hora d'insomni al llit, van trucar a la porta. Era el vigilant del passatge Permanyer que venia a avisar-me. La Theresina i jo hi vam córrer tot seguit. A la cantonada del carrer Claris, un grup d'homes i el vigilant comentaven alguna cosa. No es veia ningú pel carrer, però tot era molt anormal. el poeta acabava de finar. Havia mort sense dolor. S'incorporà, es posà a peu dret i digué que volia caminar. Després es tombà al llit i emprengué la ruta eterna. El seu rostre era tranquil.[...]

Aquella casa de l'artista, que en temps normal havia estat un formiguer de visites, restava ara en la més absoluta solitud. Vaig fer alguns dibuixos del mestre que, d'hora en hora, anava agafant unes faccions més suaus i més dolces. El seu rostre bru destacava de la blancor de la mortalla. Una branca d'olivera li creuava el pit. Era la vertadera imatge del patriarca.

Una tarda d'estiu, en aquella hora crepuscular en què l'horitzó d'aram derritit  sembla vibrar a la gran xiscladissa d'orenetes, va compareixe'm al jardí l'Enric Granados, amb els ulls brillants de febre –de febre creadora.

"Voldria –va dir-me de bones a primeres- que m'escrigués el llibre per una òpera; un drama líric... com diré! de pocs personatges, casi sense acció; un idil·li... un duo... tot passió, tot naturalesa!..."

No sé perquè tot escoltant-lo va acudir-me a la memòria una llegenda bretona que havia llegit feia molts anys, i tal com vaig recordar-la, vaig contar-li.

"Això és lo que volia!, va respondre'm entusiasmat. Ja veig fet el llibre."

I tal com vaig esbossar-li aquella tarda, vaig escriure-li al sendemà.

Heus-aquí la història d'aquesta obra, que ni és poema, ni és drama, ni és original, ni és còpia, i que si algun mèrit té és l'haver servit de pretext a n'en Granados per escriure una de ses pàgines musicals més inspirades.