L'últim dia de classe la mestra els digué que anessin a la Seu...
Autor:
Lluís Calderer i Cortasa
Obra:
La Seu se'n va a córrer món
, 1984
L'últim dia de classe la mestra els digué que anessin a la Seu a dibuixar i pintar l'escena que els agradés més d'algun dels tres retaules medievals de l'església. Ell havia triat la seva des del primer moment: la botiga del Retaule de Sant Marc. I és que quan el van anar a veure tots els de la classe, en Miquel va fer-se amic del sabater.
Mentre baixava les escales, amb la carpeta sota el braç i la capsa dels colors a la mà, es recordava de fins a quin punt, aquell dia, havia quedat tan embadalit davant la pintura que els altres nens i la mestra se n'havien anat i ell encara se la mirava. De sobte, s'adonà que el sabater parpellejava i tot seguit va alçar els ulls de la sabata que té a la mà dreta per mirar en Miquel. I, somrient, li va dir:
- Qui ets?
- En Miquel.
- Tants anys que fa que sóc aquí i ningú no m'havia mirat d'aquesta manera!
- És que voldria ser el teu amic.
- Per què?
- Perquè tu ets molt antic i deus saber moltes coses.
- Ui, sí! Si vols, te les puc explicar.
- Ara no, que és molt tard. Tornaré un altre dia.
I aquell altre dia era avui. Val a dir que es tractava d'un dia especial, no només pel fet de les vacances i de poder escoltar històries d'una figura de retaule, sinó també perquè la boira no havia estat mai tan abundosa i espessa.
Més enllà de la punta del nas, en Miquel no veia res de res, i, així i tot, caminava, caminava pel fons d'aquella mar grisa, humida i feixuga. Sort que sabia molt bé per on passava. «M'hi jugo una bala d'acer que ja sóc a les escales del Jutjat». Encertada! «I ara trobaré la porta de l'església. Ai, no! Deixa'm caminar una mica més... Tampoc? Si que és estrany! Perquè estic segur que ja he caminat més del compte».
Quina no fou la sorpresa d'en Miquel quan s'adonà que el primer obstacle que li sortia al pas era la barana de pedra del parc que dóna a baix al riu! Com era possible, si no havia pas anat gens de tort? «He passat pel lloc on hi ha la Seu però sense ser-hi. Ai, ai! No m'ho crec». Tornà enrere tot palpant. No trobà res més sinó el buit, fins que va donar-se un cop de cap al tronc d'una morera. Mentre es fregava el front, pensà: «Costa molt, però ara m'ho ben crec».
Tot esverat, pujà per la baixada del Pòpul, travessà la Plaça, baixà per Sant Miquel i la plana de l'Om, cridant:
-La Seu no hi és! La Seu no hi és!!!
A les dotze del migdia, la boira s'havia esvaït. Feia aquell sol solet d'hivern que estimen tant els avis. Al parc no hi cabia ningú més. Centenars i centenars de manresans veien amb els seus propis ulls que l'espai ocupat per la catedral era llis i pla, i del vell edifici no en quedava ni una pedra. Tothom estava sorprès de tal manera que ningú no gosava dir res, ni tan sols pensar què podia haver passat.
Però, de sobte, un home molt alt i prim, tot assenyalant el cel cap a la banda de Collbaix, cridà:
-Mireu, mireu!
Tothom alçà el cap, i totes les boques restaren obertes com si fessin un badall dels més exagerats. Talment un zèppelin enorme i majestuós, la Seu s'allunyava volant enllà, enllà... De les boques dels badocs s'alçà un clam general:
-Seu! Seu!!!
Però ella, que tot i ser tan lluny encara els sentia, pensava: «Bé prou que m'ha vagat de seure». I continuà el seu vol fins a desaparèixer.
