Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
En aquesta casa del carrer de Bailèn, 37 va néixer el 13 de juny de 1946 l'escriptora Montserrat Roig. En el país que ocupava la família i en els patis de l'illa de l'Eixample que ocupa, l'escriptora hi va ambientar els clímaxs dels primers contes i novel·les. Tres fragments del llibre memorialístic Digues que m'estimes encara que sigui mentida, ens serviran per recrear els records d'infància i joventut i un text de les memòries de Josep Maria Benet i Jornet descriu la manera com van conèixer i esdevenir bons amics i la vocació mai reeixida de ser actriu.
Jo vaig néixer a la dreta de l'Eixample, quan al meu carrer encara hi havia llambordes, i els plàtans eren d'un verd lluent i esponjat. Avui agonitzen i creixen raquítics, esgrogueïts. Alguns ja són morts. Pels celoberts s'alçaven les olors de totes les cuines —col bullida, peix fregit, brou a l'hivern... Em vaig acostumar a les espieres modernistes, als sostres estucats, a la peça de ferro treballat per a treure el fang, als dracs de les baranes. Tota la Barcelona modernista en va plena, de dracs.
També em vaig avesar a la diversitat dels dibuixos dels ferros dels balcons. En Josep Pla els detestava. «Aquests ferros de barana us punxen el front com una corona d'espines, o us furguen en la boca de l'estómac amb una persistència maligna.» A mi m'agradava contemplar-los —ben aviat em vaig acostumar, a l'Eixample, a mirar cap amunt, i pensava que l'originalitat de cada ferro amagava una vida diferent de les altres més enllà del balcó. Darrera de cada porticó, hi havia una història per a narrar.
No recordo quan vaig començar a caminar. Crec recordar, en canvi, quan em van venir les paraules —potser m'ho invento: tot començament és una invenció. M'ho han dit i m'ho crec: primer vaig ser jo i després les paraules. Les paraules venien a mi, les conjurava com el nen d'Antaviana de Pere Calders. En conjurar-les, els objectes m'anaven prenent forma. Un dia, per exemple, vaig tancar els ulls i vaig dir: «soldat». I vaig sortir al balcó: al cap de poc temps, va passar per sota una desfilada de soldats. Jo feia la llum com el Déu del Gènesi. Creava. El llenguatge poètic consistia a fer aparèixer allò que no era real. I aleshores em veia tan poderosa com els adults.
Les paraules entraven en mi amb suavitat quan encara no sabia quina era la meva llengua. I creia que el món acabava d'inventar, amb mi, un guió. Tot era harmònic, la prohibició encara no existia. Wittgenstein, molts anys després, m'ho aclariria: entenem el significat d'una paraula quan la sentim o la pronunciem; de sobte, la comprenem. I, tanmateix, allò que comprenem d'aquesta manera és diferent de l'ús que s'estén amb el temps. Els soldats eren joguines que m'estaven prohibides, jo havia de jugar amb nines. Ignorava l'ús històric de cada paraula. Però després, en pensar-les, les vestia i, així, des de la màgia de les paraules arribava al concepte: l'àvia era l'amor. La nit, la por.
I m'havien prohibit jugar al carrer perquè això era cosa de nens ordinaris i maleducats. L'Eixample, als anys de la postguerra, era un barri de senyors que maldaven per mantenir-se incommovibles davant el canvi de les coses i el temps. Els fills dels senyors de l'Eixample havien fugit cap a la part alta de Barcelona, on hi havia dues cambres de bany, escala de servei, i algunes habitacions duien nom anglès: hall, office, living. A l'Eixample, s'hi van quedar els professionals, els qui no saberen surar després de la guerra, alguns rendistes i les vídues dels antics fabricants del tèxtil. Moltes d'aquestes senyores van haver de sobreviure —i encara ho fan— amb vitalicis mes aviat rònecs, les butxaques escurades però el senyoriu fins al canyet. Era un barri ple de senyores Miralpeix, un dels personatges que més estimo, i que no hi ha manera que se'm morí. Potser perquè el senyoriu, encara que vagi canviant de llenguatge i de formes, es etern.
Quan vaig conèixer la Montserrat era una adolescent preciosa que mantenia creences religiosos, que anava a missa i tot això, com jo mateix. Però havia evolucionat amb una voraç rapidesa. Em va deixar enrere, malgrat que ens portàvem cinc anys. Jo era un ganàpia, però la meva candidesa sobrepassava la seva amb escreix.
La seva família, que ja he citat abans, pertanyia a la mitjana burgesia il·lustrada, catòlica i prudentment catalanista. Burgesia de la dreta de l'Eixample barceloní. El seu pare i la seva mare eren unes persones magnífiques i equilibrades. Tenia un germà i una colla de germanes, ben diversos entre si i tots plegats més o menys desequilibrats. Els pares, en veure que començava a prendre decisions fora de la norma de l'època, van protestar i van intentar retenir-la, però de manera força prudent, i després van anar evolucionant sense esvarar-se gaire. Quan anys més tard la Montserrat va decidir dissoldre legalment el seu matrimoni per l'Església, ben trencat des de feia molt de temps (en tornaré a parlar), va ser el pare qui va portar l'assumpte de manera decidida, convençut que era allò el que convenia. I va aconseguir que l'Església dissolgués el vincle.
Volia ser actriu, ja ho he dit. Sempre ho va voler ser, però tenia una germana que, decididament, sí que n'era, i la seva àvia, amb escepticisme i fent servir el castellà, li havia deixat anar que «nunca segundas partes fueron buenas». No es convertiria mai, doncs, en actriu professional, encara que durant anys, amb freqüència sacsejada, més o menys com jo, va actuar a força muntatges de grups de teatre independent. De fet mai no va deixar d'«actuar». Alhora volia ser escriptora. I en això sí que se'n va sortir; es convertiria en una narradora de prestigi.
Altres indrets de Barcelona: