Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Galeries Laietanes, situades a la Gran Via, 613, van ser fundades pel marxant i promotor artístic Santiago Segura el 1915 al costat d'una de les botigues barcelonines del Faianç Català, empresa creada el 1891, a Sabadell pel seu oncle, el ceramista Marià Burguès. Van ser un trampolí d'iniciatives culturals i un bon aparador de l'art noucentista. El seu celler, ubicat al soterrani, va ser un dels punts de trobada d'artistes i intel·lectuals del noucentisme, a la manera dels 4 Gats per als modernistes. L'interior era decorat amb pintures murals al tremp de Xavier Nogués amb entranyables figures de borratxets, llegendes i inscripcions, que suggerien l'humor universal de l'artista.
Després de 1939, sota la direcció de Josep Gudiol i Ricart, esdevingué un dels principals focus de nou desvetllament de l'art d'avantguarda i acollí el Saló d'Octubre. S'hi celebrà la primera exposició de Miró després de la guerra i l'exposició del Sant Crist de Dalí.
Avui l'espai està ocupat per un edifici nou de trinca, tanmateix situats al davant podem evocar les glòries passades amb un fragment de Catalans de 1918, de J. V. Foix en què destaca la presència al local com a treballador de la llibreria de Joan Salvat-Papasseit, entre 1919-1921, i tres fragments de les memòries de Jaume Passarell fixen el record de tres moments cronològicament diferents del local i el dels personatges destacats de les lletres i l'art que hi varen desfilar en un moment o altre.
Salvat-Papasseit. Març 1919 (Fragment)
Plovia a bots i barrals quan, a quarts d'una, entrava a les Laietanes per si hi havia En Salvat-Papasseit, que em sol guardar tot de revistes italianes i franceses d'avançada que rep amb enganyosa regularitat. M'he aturat un moment al llindar de la botiga per contemplar la Granvia sota la pluja perquè en modifica, amb avantatge, l'estètica. És en aquests moments, i a sol colgant, quan aquesta avinguda guanya en qualitats plàstiques i poètiques. I, sovint, romàntiques si s'escau d'aturar-s'hi una berlina de dos cavalls, com és ara aquest migdia, i en davalla una damisel·la tota de gases rosa. Quan En Salvat m'ha vist que plegava el paraigua, ha rigut, sorneguer, i m'ha dit burgès. Sosté que el paraigua és el símbol del règim capitalista i de la banca internacional. És l'aixopluc, diu ell, dels qui es gaudeixen amb la mullena d'altri: l'art i la literatura que la burgesia ha aconseguit de donar a la comunitat dels homes és una poesia i una pintura de paraigua, això és, d'aixopluc i amb barnilles. M'ha preguntat si m'era fàcil d'imaginar Jesús i els seus deixebles per terres de Galilea amb el paraigua parat i amb botes de goma; li he respost que m'ho era d'evocar sant Pau en bicicleta per les vies romanes. Li he dit que si els futuristes italians, als quals ingènuament i mig en secret admira, havien inventat cap adminicle impermeable, que tot substituint en la seva divina perfecció el paraigua l'avantatgés en emoció estètica. Ha afirmat, categòricament, que ell i els futuristes de tota jeia prefereixen mullar-se per tal com dignifiquen així llur condició proletària i progressista.
¿Qui se'n recorda d'aquell establiment que fou tan famós a Barcelona a començos de segle? Molt poca gent, segurament, llevat dels pintors ja granats i d'alguns amateurs de la pintura. Estava situat a la Gran Via, a tocar de Can Bastida i del Passeig de Gràcia, i fou l'exponent màxim d'uns neguits artístics que ja feia temps que fermentaven a casa nostra, on, de mica en mica, s'havien anat infiltrant. Venien de París i sacsejaren l'ambient resclosit que regnava en els medis artístics d'aquí. A les Galeries Laietanes hi varen trobar un refugi amic i allà es varen arrecerar. I allà s'aplegaren tots els artistes joves d'aleshores amplament protegits a sota del xamberg romàntic del seu animador i propietari Santiago Segura. [...]
Doncs bé, dues o tres cases mes enllà del xamfrà que fa el Passeig de Gràcia amb la Gran Via, a mà dreta, hi havia les Galeries Laietanes i el Faianç Català amb les seves dues portes, amples i envidriades i, entremig, clavat a la façana, ben vistent, un gran medalló de tipus modernista, i el rètol de l'establiment exornat amb unes motllures de ferro que hi feien de marc. El medalló, que era de rajols de ceràmica, contenia unes figures al·legòriques degudes al famós dibuixant Josep Lluís Pellicer.
Entrant-hi, gairebé al peu de la porta, hi havia la parada de llibres que regentava aquell àngel de Déu que es deia Salvat-Papasseit. Pobre Salvat! El vaig conèixer i ens férem molt amics al bar dit del Centro, que funcionava a la Rambla del mateix nom, i on tant ell com jo, i molts d'altres en els moments de pigrícia, hi trobàvem un refugi segur. Aleshores ell i el seu company fraternal Emili Eroles tenien el cap ple de teories revolucionàries de les més exaltades i les abocaven en un full setmanal retolat Un Enemic del Poble. Els veig, encara, ara, a través del meu record, en un racó d'aquell bar, com si els tingués davant, asseguts entorn d'una taula, remenant papers i tenint enfront un modest cafè amb llet. En aquella època, que era tan xiroia com la d'ara és amoïnada, a Barcelona encara hi havia bohemis. Es tracta d'un espècimen humà que s'ha perdut fa anys. Eren fets d'una barreja composta de dèries literàries o artístiques, combinades amb una insuficiència absoluta d'armilla. Pesaven molt mes, en ells, les dèries que no pas la moneda. Vivien al dia, més aviat malament que no pas bé. Passaven la maroma del problema dels aliments fent barrila. I qui havia fet avui també faria demà. El Bar del Centro era el seu port de salvació! I allà es refugiaven els dies que els temporals de butxaca no amainaven. Ells i d'altres, i jo igualment, formàvem part, un cert temps, del gremi esmentat.
A l'entrada, doncs, la llibreria d'en Salvat. Amarada de sol als matins. Al fons, en un racó de la sala, un despatxet minúscul i fosc on, tots els dies, de les tres de la tarda en amunt, s'hi celebrava una tertúlia de la qual eren assidus en López-Picó, el malaguanyat Joaquim Folguera, en J. V. Foix, en Carles Riba, a vegades en Josep Maria de Sucre, en Manolo Hugué quan baixava d'Arenys de Munt, on passava temporades llargues, i algun altre el nom del qual no recordo en aquest moment. En Salvat-Papasseit hi entrava de tant en tant. I algun que altre cop en Segura.
S'hi parlava de tot i força. Tot parlant, en López-Picó i en Folguera planejaven els números de La Revista, una publicació de caràcter literari, oberta de bat a bat a tots els corrents del món. El pas dels anys, en comptes de corcar-la, com ha succeït amb moltes de les coses que ara es publiquen i que passen, per bé que de moment, com a bones, encara l'ha revalorada.
En Manolo Hugué hi queia cada vegada que venia d'Arenys a Barcelona. Encara em sembla que l'hi veig entrar. Menut i l'aire viu. En el seu rostre rodó, de canonge, s'hi dibuixava un somriure murri. La boina encastada al cap i l'orella amatent. Duia un vestit de vellut de color verdós, una vara de tractant en bestiar farcida de claus de llautó, clavats al mànec, amb una corretja que li servia per a penjar-se'l al braç quan no caminava.
Altres indrets de Barcelona: