Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
L'estàtua de Rafael Casanova, conseller en cap durant el setge de Barcelona a la Guerra de Successió, va ser realitzada per Rossend Nobas el 1888 i ubicada a l'actual passeig de Lluís Companys. El 1914 va ser traslladada al lloc on és ara (aproximadament el punt en què Casanova va caure ferit el 1714) i s'hi va afegir el sòcol, amb relleus de Josep Llimona, i el pedestal, obra d'Alexandre Soler March. Segons Francesc Fontbona, el monument recull la tradició patètica de l'heroi romàntic amb una expressió facial molt semblant a la del famós Torero ferit que el mateix Nobas havia realitzat disset anys abans". Retirat després del 1939, va ser restituït amb l'arribada de la democràcia i, cada onze de setembre, el monument rep l'homenatge de les més importants entitats socials i polítiques del país. Situats al seu davant podem llegir un fragment del poema que Jacint Verdaguer va dedicar a la memòria del conseller en cap, un poema d'Àngel Guimerà i tres fragments de textos memorialístics de Joaquim Renart, Rossend Llates i Montserrat Roig que documenten la tradició de les ofrenes florals.
A la mort d'en Rafael de Casanova (Fragment)
Morir és viure.
Tres mesos feia ja que cada dia,
al despertar-se la ciutat comtal,
los camps que abans solien proveir-la
veia de baionetes eriçats:
lo mur de pedra, sa defensa, veia
dins d'un altre de ferro engabiat.
Morir deu sens remei la noble víctima
o donar-se al que en busca d'ella va.
Mes, això pla, donar-se! Era la roca
que del pèlag enmig aixeca el cap,
adormida a sos brams i de ses ones
al batre coratjós i acalorat.
Si tenia Berwick reguitzells d'homes
i boscos d'armes per a dar l'assalt,
tenia ella la invicta Coronela,
que si bé no era d'homes un grapat,
per un Berwick cada un valgut hauria
i valia per tots son capità,
son capità, l'il·lustre Casanova,
que en la Sala de Cent havia jurat
fer de la plaça una flamant Numància
abans que d'ella un sol rajol donar.
Un jorn de maleïda recordança
al peu de la muralla ressonà
l'espinguet d'un clarí que de Berwick
cridava l'host terrífica a l'assalt:
i dels morters tronants al terratrèmol,
d'obusos i canons enrogallats
a l'ardenta i mortífera alenada
que el camí anava d'aire netejant;
amb la fam que la presa los donava,
amb la feresa que sol dar la fam,
en esquadrons arrenglerats tirava-s'hi
d'Espanya i França lo poder plegat,
al peu de la muralla, per estendre'ls
a rengleres lo ferro català,
per fer de rampa als que al darrera seu
hala! hala! s'hi anaven abocant,
als crits de «Visca el Rei! A Barcelona!
Mori qui mori! A dalt i fora...! A dalt!»
Ja dalt varen pujar! Lo crit de «És nostra!»
sonà, per fi, en la cortadura real,
i pujar-se-n'hi veia Barcelona,
llestos com si els vinguera de pla a pla,
als soldats de Berwick, dalt a la cima
la bandera real fent tremolar. [...]
La nostra
Bandera, santa bandera
bandera dels catalans:
alcem-te a la davantera
sobre el pit i amb dues mans.
Dels braços d'en Casanova
els nostres t'han recollit,
i ara ets l'antiga i la nova,
que ets la terra i l'esperit.
Que et segueixi qui és de raça,
que s'aparti qui és dels bords.
Sota terra, a cada passa,
fins estremiràs els morts.
I puix ets la pàtria vera,
serà lo que Déu voldrà.
Avant i enlaire, bandera,
que la sang ja et seguirà!
Deslliura'ns de força estranya!
Si érem pocs, ja som legions!
Sant Jordi mata l'aranya
i destria les regions!
18 de febrer 1924
Diuen que ahir aparegué una bandera catalana amb una estrella solitària enganxada amb pedra i fil al cable aeri del ferrocarril de Sarrià, en el tros de carrer de Balmes i el carrer de la Diputació. El cable portava corrent i la provocativa bandera no es podia treure. Diuen també que ahir aparegué al cim de la bandera que porta l'estàtua del conseller Rafael Casanova una altra bandera catalana també amb l'estrella solitària i que la policia tingué feina i pressa per a treure-la d'allí i endur-se-la ben amagada.
Era el dia 11 de setembre del 1923 i, com cada any, una munió de gent s'havia congregat al voltant del monument al conseller Casanova, que, segons la llegenda romàntica, va morir al baluard de Sant Pere (davant d'on ara hi ha el Banc de la Propietat). En realitat, no va morir; però, això sí, va caure greument ferit mentre duia la bandera de Santa Eulàlia, durant l'últim assalt a la bretxa que hi havia fet l'artilleria del duc de Berwick, en aquella data de l'any 1714, com ningú no ignora. La gentada cada cop era més espessa i més cridanera. Uns grups de guàrdies de peu i de cavall i uns altres de la policia secreta, per sobrenom «matalassers», motiu justificat per raons òbvies, es veien a les voreres i cantonades, destinats, com cada any, a copar la massa en un moment precís i repartir quatre garrotades damunt les sofertes i provocatives esquenes d'algun company de causa —i molt sovint d'algun simple badoc, com aquell fill de Valladolid, arribat feia un parell de dies a Barcelona, que, encuriosit per tot aquell soroll i aquell aparat de força, s'hi va acostar massa i va ser detingut i tot per la policia. A la comissaria, li van prendre declaració com a «separatista». L'home obria uns ulls de pam, astorat, i anava dient sense entendre res de res de tota aquella facècia:
—¿Yo, separatista? ¡Si en mi província, que yo sepa, no hay ni uno solo!
Jo maldava per sortir de l'imminent aldarull que sempre s'armava quan uns de la «Unió Catalanista», solemnement, s'atansaven al monument per penjar-hi una corona commemorativa. No m'agradava gens de ser apallissat, o que em passés com al vallisoletà de la història. A més, com he dit més d'un cop, sempre he cregut que tot aquest joc de provocacions i «cames, ajudeu-me» és un procediment indigne i vil, que rebaixa el to del poble.
Quan jo estava gairebé fora del redol màgic, anant com de l'Arc de Triomf a la plaça d'Urquinaona, es van sentir els «tararí» d'ordenança. Va començar la càrrega, i dos de cavall em vingueren a l'encontre, i, no sé per què no vaig rebre ni a quin sant he de dur el ciri. L'un em passà per la dreta, l'altre per l'esquerra, i ja galopaven lluny de mi. Potser de tan sorprès, no vaig fer cap gest i vaig continuar caminant seguint el meu nas tot dret cap endavant. Aquesta absència de tot reflex defensiu probablement em va salvar d'un cop de sabre teòricament de pla, però que de vegades es desviava i queia de cantell.
Aquesta paraula, voraviu, em va venir un dia com de vegades m'arriba la remor perduda dels tramvies. Per a escriure, hem d'estar enamorats de la nostra llengua, només d'aquesta manera avancem pel laberint de les nostres geografies literàries. Les paraules són les nostres Ariadnes i no les podem abandonar com va fer Teseu amb el personatge mitològic.
Tan real, doncs, és la paraula «voraviu» com allò que ja no veiem amb els nostres ulls. De petita, jo «veia» l'estàtua de Rafael Casanova. Estava feta de les paraules del meu pare, quan m'explicava qui era aquest personatge en travessar la Ronda de Sant Pere. M'assenyalava el buit de la cantonada amb el carrer d'Alí Bey i jo veia l'estàtua. L'estàtua estava feta de paraules, d'unes paraules molt diferents d'aquelles que les monges em feien aprendre de cor. Quan em feien escriure mots ensucrats en una llengua que, aleshores, em semblava que elles havien inventat. El pare no era el papaíto querido, ni l'àvia l'abuelita. Tot allò que em feien escriure amb cal·ligrafia anglesa, i que jo no entenia ni un borrall, ha desaparegut. Però tampoc no recordo ben bé què em deia, el pare, de l'estàtua de Rafael Casanova i, si em retorna, ve com la remor del vent: en forma de sons que troben recer en la paraula «voraviu».
Altres indrets de Barcelona: