Monument a les víctimes dels bombardejos de 1938 (Dreta de l'Eixample). Bombardeig

Autor: Ferran Soldevila i Zubiburu
Obra: Al llarg de la meva vida , 1972

La nit era infinitament estelada. Els esvorancs del carrer de Corts apareixien tètrics, sota la immensa dolçor del firmament. Un grill, un de sol, cantava entre les runes.

Al Rectorat, un senyor magre, olivaci, demanava a l'Argüelles:

—Continúe usted lo que ha empezado a contarme.

Era la relació del bombardeig del 18 de març.

—Miri que hi ha gent que no li agrada sentir aquestes coses.

L'home ha insistit. L'Argüelles anava a sortir de la Universitat prop de les dues; però va tornar a entrar-hi un moment per parlar amb algú. Aquell moment va salvar-lo. Si no el bombardeig 1'hauria atrapat al nivell de «La Publicitat», si fa no fa. Va agafar-lo prop de l'acabament de l'edifici universitari. En sentir el soroll vertiginós de la bomba que davallava, va llançar-se bocaterrosa, tot prement el barret contra el cap. Passada l'explosió va aixecar-se tot blanc de pols. Una mica enllà, jeia una dona gemegant. Altres ferits van començar a aixecar-se.

—S'alçaven —deia— tots blancs, amb una capa de blancor damunt la cara i els vestits. La sang corria damunt aquella blancor. Mai no m'havia adonat que la sang fos tan vermella.

Va començar el salvament. Per fortuna va passar un camió militar: allí podrien encabir-se quaranta o cinquanta ferits. Però l'Argüelles havia reconegut un ferit. Era un policia. Tenia la cara plena de sang. L'Argüelles va dir el seu nom. El ferit, en reconèixer-lo, va abraçar-se-li i va pujar al costat del xofer. Les ferides eren insignificants, al cap de pocs dies era al carrer; però estava tan espantat, que no feia sinó clamar que se l'enduguessin, que es dessagnava, que es moria. I, malgrat que l'Argüelles va dir al xofer que no marxés fins que el camió estigués ple, de sobte va arrencar i va allunyar-se ràpidament. No duia sinó uns quants ferits, en­tre ells una nena de vuit anys que deia:

—La mamà, la mamà es allà.

—Sí, nena, ja la portarem, la mamà.

Era morta.

Hi havia un home amb mig cos sota un arbre abatut. Calia separar l'arbre —un gran tronc. Homes van posar-se a la feina. El ferit mateix dirigia la maniobra.

—Semblava que no tingués res —diu l'Argüelles.

—Ánimo —crida va encoratjant els qui treballaven per salvar-lo.

Finalment van aconseguir treure'l.

—Em sembla que una cama va restar per allí. Al mig del carrer s'aixecava una flamarada, i, entre les flames, hi havia uns quants cossos.

—No ens hi podíem acostar: el foc ens ho impedia. Algun encara vaig veure com es bellugava.

Hi havia cossos completament vestits i d'altres completament nus. Hi havia cares completament blanques de pols i cares completament negres, carbonitzades. A vegades, en aixecar un cos, restava migpartit.

Un home, amb abric i barret, de dalt d'un pis estant, demanava auxili: hi havia estat projectat des del carrer. Altra gent, de l'interior dels pisos, esdevinguts exteriors, demanaven què havien de fer.

—Espereu, ja vindran els bombers. Un ferit —un mort?— en cos de camisa, és posat en una camilla.

—Aquesta americana deu ser seva —diu algú.

—Sí, em sembla que tant se val —diu un altre.

—Porteu l'americana —diu el ferit.

I aixeca el braç i reté l'americana. L'endemà va mo­rir.

Autor: Josep Janés i Olivé
Obra: Poesia 1934-1959 , 1979

A un infant mort en un bombardeig

Els teus braços immòbil són un vol de bandera,
i la rosa esfullada del teu cos és un crit
de sang, mes que un silenci... No serà primavera,
mai mes, en ta mirada, però al cor de la nit

feta d'ulls que s'apaguen a la llum, vers on clama
la veu nostra, la torxa del teu cos —que ja és llum
i ja és foc— durà l'alba d'un crit nu fet de flama
i de pètals sagnosos de martiri. Ni fum
ni silenci, ni boira velaran la nuesa
dels teus ulls, que es glaçaren en un gest sense adéu.
De quin somni et prengueren? De quin món de dolcesa?
Tot el cel que miraves era viu dintre teu

com és viu en el rostre i en els ulls dels que es donen
a la mar... Quines rutes t'esperaven, infant?
Davant teu ja són blanques totes elles, i es fonen
amb el somni d'un somni: el teu cel, on no hi ha

ales tristes i on l'alba no duu orgies de roses
que s'esfullen enceses i sagnants. I on reposes

Autor: Josep Benet i Morell
Obra: Memòries I , 1981

A quarts a onze, tornaren els avions de Mallorca i bombardejaren, especialment, el centre de la ciutat. Jo, a quarts de dotze, des de Sant Andreu hi havia anat a fer algunes diligències. Una vegada realitzades, a quarts de dues, vaig passar per un pis del carrer del Bruc, tocant a la Gran Via, a fer una breu visita a la tia Espe­ranza Fontanilles, una familiar llunyana, d'edat molt avança­da, que vivia amb una seva germana, que havia deixat el seu pis de la ronda de Sant Pere per viure amb ella i fer-se companyia en aquelles circumstàncies. Mentre parlava amb elles, sonaren altra vegada les sirenes d'alarma i aviat es comença­ren a sentir les explosions de les bombes i els disparaments dels canons antiaeris. Naturalment, les dues germanes, per la seva edat, no podien baixar a cap refugi. Per tant, ens quedàrem al pis, jo fent-los companyia. De sobte, se sentí una explosió tan enorme que semblà que feia tremolar la casa. L'explosió havia estat molt a la vora. Sense gairebé acomiadar-me d'elles, vaig baixar corrent les escales per veure què havia passat i, en ser al carrer, vaig veure que una enorme ex­plosió havia tingut lloc a la mateixa Gran Via, però passeig de Gracia enllà, d'on s'alçava una gran fumera i polseguera. Hi vaig córrer tan de pressa com vaig poder. Panteixant, vaig ar­ribar una mica més enllà del palauet que, posteriorment, fou el teatre Comèdia. L'espectacle era horrible: un tramvia havia estat tocat. Més endavant vaig saber que davant del cine Coliseum n'havia estat tocat un altre. A terra, es trobava estès el cobrador i, al seu entorn, la seva cartera de cobrament amb els bitllets i les monedes escampades, així com altres persones mortes o ferides, algunes d'aquestes queixant-se. Amb les primeres persones que arribaren, vàrem mirar d'atendre les víctimes. Les ambulàncies i els altres vehicles tardaren a arribar, la qual cosa indicava que el bombardeig havia causat víctimes en molts altres indrets de la ciutat. Mentre esperàvem la seva arribada, sentírem uns trets que petaven prop nostre. Sorpresos, miràrem d'on venien. No descobrírem res. Foren pocs. Era evident que havíem estat «paquejats». El paco només podia ser algú de l'anomenada Cinquena Columna, que volia contribuir a provocar la desmoralització dels barcelonins que pretenien aconseguir els bombardeigs franquistes. Finalment, arribà una camioneta i començàrem a pujar-hi els ferits. Després, em vaig retirar i vaig marxar a casa. Havia estat una altra experiència viscuda també inoblidable.