Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
La Rambla de Catalunya, continuació natural de la Rambla, és una via paral·lela al Passeig de Gràcia. I com aquest va tenir la funció, a partir de l'enderrocament de les muralles i de l'inici de l'Eixample, la d'unir ciutat medieval amb les antigues viles de Sarrià i Gràcia. És un bulevard bàsicament comercial i de serveis on abunden les botigues de moda, bars, cinemes, i la via que té més edificis modernistes de la ciutat. Situats en el seu tram central podem llegir el poema descriptiu que li va dedicar David Jou (Sitges, 1953) i un fragment d'un conte de Sergi Pàmies (París, 1960) que s'ambienta en aquest indret i que acaba just quan podem imaginar-nos la continuació de la història.
Rambla de Catalunya
Sota els til·lers, sota els para-sols, sota els fanals,
en la llum,
en la primera nit de les vacances,
acabat un curs més,
amb un gelat o una cervesa freda
i el futur amb les ales desplegades.
Ciutat camuflada de brisa i de bonança,
de torrents de cotxes i de fulles il·luminades,
aviat et deixaré un parell de mesos,
cap al mar, cap al bosc, cap a la novetat.
I sembla que el món no pesi.
...
Comença un nou curs, una nova tardor.
Sota els til·lers, sota els para-sols, sota els fanals,
aquest retrobament amb la ciutat,
aquest sentir-se reconciliat
amb els aparadors, el tràfec, els cinemes,
la màniga llarga.
Un te calent, una menta amb poliol,
els records de l'estiu.
La ciutat sembla un recer contra la foscor creixent.
El món sembla mes íntim.
La vida dolça (fragment)
Assegut en un banc de la rambla, compto les dones amb les quals m'agradaria anar-me'n al llit. No és la primera vegada que m'entretinc d'aquesta manera, però mai no havia anotat en una llibreta el resultat de les meves observacions. Cada dona que sí, un palet. Durant la primera hora, en compto trenta-quatre. No sé si són poques o massa, ni sóc capaç de treure'n cap conclusió estadística. Entre les seleccionades n'hi ha de rosses i de morenes, amb molt i amb poc pit, grasses i primes. La primavera, concentrada en el sol que espetega entre les fulles dels plàtans, propicia l'ús d'una roba determinant a l'hora d'afegir, o no, un palet a la llista. Nerviosament, m'alliso el bigoti. Me'1 vaig començar a deixar quan l'evidència de la calvície ja no podia dissimular-se ni amb moviments estratègics de pinta ni amb tractaments de venda per correu. Tot i això, sóc conscient que no m'afavoreix gaire i que, a primera vista, cap dona no m'inclouria en la categoria d'homes amb qui anar-se'n al llit. Per esborrar aquesta convicció, afegeixo un palet a la llista, ara dedicat a una patinadora que em passa pel davant. Me la imagino al dormitori d'un bungalou, no durant l'acte sexual sinó en acabat, exhausta, amb els patins encara posats—i les rodes rodant— mentre jo fumo recolzat contra el marc de la porta. M'amoïna que el desig que m'envaeix no sigui tant de sexe pròpiament dit com de pròleg i d'epíleg. Aquest pensament, però, és interromput per l'aparició d'una dona que baixa per la rambla. La manera de caminar, decidida, no solament fa ressaltar la perfecció de les cames sinó també un caràcter probablement intrèpid. La coordinació entre les passes i el balanceig dels cabells fa joc amb la seda de la brusa i l'ordre natural de l'univers. M'aixeco. Com qui no vol la cosa, procuro situar-me a la seva trajectòria i miro de caçar-ne l'aroma. Inspiro amb força, com quan, a la perfumeria familiar, jugàvem a identificar les mostres amb els ulls embenats. «Per a un físic així, rialler i desimbolt, cal una aroma intensa però que no enfarfegui», recomano mentalment imitant el posat expert que, després d'olorar-se el canell, feia servir la mare. La dona passa. Em sembla reconèixer la fragància del Dolce vita, de Christian Dior. Intimidadora, diagnostico. Sense repensar-m'hi, la segueixo per confirmar la hipòtesi. Em fa l'efecte que és del tot conscient de l'admiració que desperta, encara que, a diferència d'altres dones, no manifesta cap enuig per les mirades d'exaltació que provoca. Al contrari: acull els afalacs visuals i verbals amb una naturalitat que encara l'embelleix més. Les mirades no són només masculines. Entre les noies que la miren també n'hi ha que mereixen ser palet a la llista, i això provoca que, durant una estona, el bolígraf, la llibreta i jo no donem a l'abast. Quan arriba al primer semàfor, la dona s'atura. M'hi acosto prou 'per confirmar la marca de perfum i és aleshores quan ella em mira, somriu i pregunta: «Gasull? ».
Altres indrets de Barcelona: