Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
L'editorial i llibreria L'Avenç, fundada per Jaume Massó i Torrents, conjuntament amb dos amics d'infància, Josep Meifrèn i Ramon Casas, va tenir tres seus: Cucurulla, 3, Ronda de la Universitat, 20 i Rambla de Catalunya, 24. Devia el seu nom a la revista que començaren a publicar el 1881 amb el títol de L'Avens. Estigué activa fins al 1915, en què s'integrà a la Casa de la Caritat per la intervenció d'Enric Prat de la Riba, i publicà més de cinc-cents volums, una xifra espectacular per a l'època, i dotze col·leccions editorials. Destacà la "Biblioteca Popular de L'Avenç" amb 143 volums, que incorporaren a l'àmbit de la cultura en català moltes traduccions d'autors clàssics i contemporanis, textos d'autors catalans de la nova generació, el llibre escolar, els estudis agrícoles, les edicions crítiques...
Situats al davant de l'edifici de la Rambla de Catalunya, 24, podem llegir diversos textos que ens serviran per reconstruir la memòria del que representà l'empresa i alguns personatges que freqüentaren els diversos locals. Els dos primers, del mateix fundador, Jaume Massó i Torrents (Barcelona, 1863-1943) sobre els fulletons i llibres que s'oferien amb la revista, la figura de Brossa, el tancament de la revista i el funcionament de la llibreria i la impremta. El dos següents de Josep Maria de Sagarra (Barcelona, 1894-1961) tracten de la penya que hi funcionà i del senyor Quim ànima de la casa. Finalment, un darrer text de Massó rebla el clau sobre la importància d'aquest personatge.
A part de L'Avenç, vàrem emprendre força publicacions. En el primer Avenç, de petit format, ja havia donat una comèdia titulada Divendres, d'En Conrad Roure. En 1889 i 1890 vaig donar com a fulletó els Cants íntims, de l'Apel·les Mestres; el meu primer assaig de bibliografia, l'Anuari bibliogràfic català de 1888 (l'any de l'Exposició Universal), i l'Atlas dels Viatges d'Ali-Bey, desconeguts en català. Després de la unió amb En Casas, les obres editades varen sovintejar: Montalba, novel·la d'En Bosch de la Trinxeria; Trescant per les serres, narracions aparegudes de primer a L'Avenç, d'En Pons i Massaveu; la crònica d'En Turell; les edicions precioses de La intrusa i Espectres. Aquestes dues darreres em recorden les festes modernistes de Sitges i la moguda representació de l'obra de l'Ibsen al teatre Olimpo. Tant parlaven de modernisme els articles d'En Cortada i d'En Brossa, que no tenia res d'estrany que vinguessin alguns clients de bona fe a la llibreria perquè els servíssim un tractat de modernisme, els quals sovint se n'anaven creguts que ens negàvem a vendre'ls-el.
En Brossa, durant els anys 1892 i 1893 (darrer de L'Avenç), va donar el to a la nostra revista: hi va publicar articles com La joventut catalana d'ara, que era vibrant d'emoció i d'esperit crític, però abundant de frases contradictòries i llampants. Els seus articles eren sempre importants i ben construïts. Algunes vegades (poques) tenien bon començament, pel mig s'emmalaltien i fluixejaven en acabar. Recordo que en el darrer temps (1893), en què el desig de rebentada el corprenia, en va fer una de tan crua contra En Frederic Soler, que no li deixava gairebé res sencer. En Pitarra va venir a la redacció tan desolat, que En Casas i jo vàrem acordar suspendre L'Avenç en finir l'any, fent acabar llavors els Espectres i els textos. A la fi ens vàrem acomiadar dels nostres lectors amb un A reveure fortament vibrant i amb alguns atreviments, dels quals conec massa íntimament la mà. Nosaltres no gosàvem trencar tota esperança, però en el nostre fur intern no teníem cap intenció de fer reviure L'Avenç, sinó que ja el consideràvem mort per sempre.
Mentrestant, si bé la llibreria no anava tan bé com era de desitjar, a la impremta treballàvem de valent, fins al punt d'haver-hi mesos que no podíem donar l'abast a la feina: catàlegs, impressions per al comerç i la industria. Comptàvem amb grans clients. A mi sempre m'ha agradat la bella tipografia, i m'havia adonat que en altres països no seguien la norma del Jarro de Médicis a les portades: vaig trencar tots els motllos, i vaig observar amb satisfacció que allò tenia èxit, perquè altres impremtes ens escarnien. Havíem excel·lit en tota mena de participacions: de naixença, de casament i de mort. Si, per exemple, venia un senyor per a una participació de casament i ens la portava redactada en castellà, jo li mostrava un àlbum de treballs d'aquesta mena redactats en català. Li deia que si persistia a fer-ho en castellà no hi feia res, però li aconsellava que no hi gastés gaire: ara que en català podia fer-ho a tres tintes perquè era una llengua més noble. Davant d'aquests arguments, l'individu que volia casar-se es decidia per la redacció en català. Una altra cosa: teníem models perfectament nous de redacció per a sortir-nos dels patrons establerts per la rutina
Del braç de Pep Massó vaig penetrar en la primera penya literària, que fou la famosíssima de "L'Avenç".
Entre els meus joves lectors, ¿hi ha algú que tingui una idea vaga del que va representar aquella penya en la vida intel·lectual del país? És possible que sí, perquè en pretèrits papers quedà constància de la seva realitat; però asseguraria que avui dia som ben pocs els qui podem donar fe dels pèls i senyals, dels sospirs, de les rialles, del tabac i del perfum d'aquella penya.
Què era "L'Avenç"? Doncs era una llibreria, una casa editorial, una impremta, un cenacle d'artistes i d'homes de lletres, i era a més una mentalitat, una modalitat i una manera d'agafar entre el dit gros i l'índex el propi univers, per olorar-lo, tafanejar-lo i definir-lo amb una vehement, irresponsable i desinteressada passió.
Dins la bibliografia catalana, "L'Avenç" representa el primer esforç per a una noble impressió. Des dels seus principis va tenir una unitat ortogràfica inspirada en la ciència gramatical del qui aleshores encara era un jove professor de química a Bilbao, i es deia Pompeu Fabra. L'ortografia de "L'Avenc" va influir força en la confecció de les normes ortogràfiques de l'Institut d'Estudis.
Quan jo vaig conèixer el local i els homes del seu cenacle, "L'Avenç" ja portava mitja dotzena d'anys gloriosos. La flor d'aquells anys fou la revista "Pel & Ploma", que vingué darrera de "Els Quatre Gats" i de "L'Avenç".
L'eficàcia d'aquell establiment, la proclamaven els cent i tants volums de la seva "Biblioteca Popular", de cobertes vermelles, que per dos rals donà la millor literatura catalana d'aleshores i un devessall de traduccions, algunes molt apreciables.
Els rars amics encara plens de vida (tants són els que hem perdut!) es recordaran que a la rebotiga teníem els retrats dels companys que havien passat per L'Avenç. Tots els conservo; així com, del fet de l'homenatge, en tinc reunits, sense excepció, tots els elements. El pas del nostre associat Sr. Ponsa ens va llegar un administrador, ja vell, que era anomenat per nosaltres el senyor Quim (de cognom es deia Servat). Va passar alguns anys ordenant papers i enganxant retalls. D'això va venir que conservo tantes coses ordenades (essent ja, com era, prou afectat a guardar papers): talment, que podria escriure unes memòries de L'Avenç. El Sr. Quim va ésser el propulsor i organitzador de L'Eco de la Treballada, que va anar sortint durant dos anys (1912 i 1913), principalment redactat pels aprenents de la impremta. Un dia va dir-nos que l'endemà no vindria perquè no es trobava massa bé. Al cap de tres dies l'acompanyàvem al cementiri. Pobre Sr. Quim! Mai no havia mancat a la seva obligació ni mai no s'havia queixat!
"L'Avenç" tenia el seu domicili al número 24 de la Rambla de Catalunya. La part destinada a llibreria no era massa espaiosa, però sí més gran que les llibreries d'aleshores. La pintaren amb tonalitats clares i alegres i li donaren un vernís confortable, sense caure, però, en les beneiteries artístiques del moment. A continuació de la llibreria es dilatava un gran espai destinat a magatzem i impremta, i entre una cosa i altra, i elevat per tres graons, hi havia un breu local on pontificava la penya crepuscular, trepidant i ociosa.
En la part del magatzem, situada sobre una altíssima tarima, dominant un horitzó de maquinària, i els primers plans formats per muntanyes de llibres, paper i objectes d'escriptori, s'endevinava la silueta extàtica d'un mussol amb bigotis blancs i casquet de seda negra.
Aquest mussol era el senyor Quim, i en realitat representava 1'ànima, la ciència i el control de tot el negoci.
Altres indrets de Barcelona: