Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El primer Hotel Colón, inaugurat el 1902 a la de la Plaça de Catalunya amb el Passeig de Gràcia, va ser substituït, el 1918, per un nou edifici de set plantes d'alçada i 200 habitacions amb bany, obra d'Enric Sagnier. Els anys vint i trenta, el cafè Colón va ser seu de la penya els Jocs o del Colón, presidida pel poeta i editor Francesc Matheu. Ja en temps de la República i la Guerra Civil l'hotel va ser testimoni dels moments més tensos de la història d'aquells anys. Així, va ser seu de sindicats i partits polítics i durant l'aixecament militar feixista del 18 de juliol de 1936 refugi ocasional dels militars rebels fins que, assetjats per les forces lleials a la República, varen rendir-se i fets presoners. Durant la guerra, la seva façana va estar ocupada per pancartes i proclames comunistes, quan acollia la seu de les Joventuts Socialistes Unificades del PSUC i també de la UGT. El 1942, l'edifici s'enderrocà i en el seu lloc es va construir l'actual, seu del Banco Español de Crédito.
Des de qualsevol punt de la plaça de Catalunya que ens permeti tenir a la vista l'edifici podem llegir diferents textos que s'hi refereixen. Així, un text de Gaziel (Sant Feliu de Guíxols,1887- Barcelona, 1964) ens emmarca la penya que presidida l'editor i poeta Francesc Matheu. Una nota del Diari 1918 de J. V. Foix (Sarrià, Barcelona, 1893- 1987) ens descriu una trobada amb alguns dels joves avantguardistes de l'època. Per la seva banda, Josep Pla (Palafrugell, 1897-Llofriu, 1981), que freqüentà la penya amb una certa assiduïtat ens n'enumera els components més conspicus. Josep Maria de Sagarra(Barcelona, 1894-1961) situa a la terrassa del cafè un daltabaix sentimental amb Maria Lluïsa, protagonista de Vida privada, i una entretinguda. Sempronio, el meticulós cronista de la vida social de Barcelona durant dècades ens facilita amb el seu text una succinta història del cafè i enumera la diversitat de penyes de tot tipus que s'hi van acollir. Finalment, un fragment de Va ploure tot el dia, de Teresa Pàmies (Balaguer, 1919-Granada, 2012) evoca els dies que l'autora, com a dirigent de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya va passar en un despatx de l'edifici del Colón.
Al Café Cataluña, primer, i al Café Colón, després, tots a la plaça principal de Barcelona, s'hi aplegava una altra penya literària de geni també consagrada, més conservadora i més burgesa encara. Era la que presidia el poeta Francesc Matheu, gran animador literari que havia creat "La Ilustració Catalana", la primera revista gràfica del nostre país, i una biblioteca copiosa, tipogràficament exquisida, i desenrotllada amb perfecta regularitat, mercès a l'esforç heroic de l'editor i a la fidelitat que li servaven la burgesia pairal o floralesca, i els amics de la cultura catalana escampats per Mallorca, València i el Rosselló. Amb la seva testa bíblica i barbada, i el tracte senyorívol que el distingia, Matheu era un motor admirable de les lletres catalanes, tal com les entenia i practicava l'estament més sòlid i tradicional de la Renaixença, el mateix que havia de sostenir l'Orfeó Català.
Per la penya del Cataluña i del Colón, hi passaven tots els qui tenien, vells o joves, resolts els seus propis neguits, tant els econòmics com els literaris. L'art d'escriure hi era tingut com un ornament superior, una mena de plat de postres de la vida, que devia assaborir-se únicament després de satisfeta la necessitat fisiològica, la fam essencial. Potser no anaven errats d'osques. La figura més viva i autèntica d'aquesta penya era Narcís Oller, el primer dels novel·listes catalans moderns. Tenia tot l'aire d'un coronel que hagués estat retirat del servei abans de ser general; era petit, secardí i eixut, sempre enutjat contra alguna cosa, però d'una bonhomia certa i d'un fons cordial. El poeta pirinenc Joan Maria Guasch —passada ja la trentena— constituïa l'element fresc i jove d'aquell cenacle ple de respectabilitat.
28 de febrer de 1929
De tornada de Montjuïc, he anat al Colon, on entre d'altres coneguts hi havia En Lluís Muntanyà, sagaç i amb aire de gerent en miniatura, i En Díaz-Plaja, hàbil a afirmar els seus punts de vista sense que aquell amb el qual parla se n'adoni. Després d'aclarir amb En Sebastià Gasch, un docte en l'entusiasme, les constants de la pintura catalana, des d'En Sunyer a En Miró, i l'abís que sota un mateix denominador en tendència separa la pintura d'En Miró de la d'En Dalí, En Muntanyà ha al·ludit uns versos meus que ell considera que són una síntesi del medieval concret i de l'irreal contemporani. Jo he esmentat En Riba potser per conèixer-ne llur parer, i hem parlat de les Estances. Tots tres hem coincidit a reconèixer la importància dels problemes que amb tanta de generositat ha plantejat En Riba entre nosaltres per a resoldre'ls i fixar-los a favor dels qui, i som molts, ens acontentem amb una aproximació. Hem escatit si allò que era difícil en els poemes d'En Riba era el vers, la tècnica del vers, la dura disciplina a què sotmet l'expressió del concepte, o la descoberta de la bellesa, en rigorosa unitat, que prova d'incloure-hi. És a dir, si els versos d'En Riba eren bells per llur precisió formal o per llurs suggerències en projecció plàstica.
La tertúlia del Colón ha estat l'última gran tertúlia a què he assistit. Era una reunió antiga, i, quan m'hi vaig incorporar, en instaurar-se al cafè de la plaça de Catalunya del mateix nom, ja venia del vell Continental i abans del Petit-Pelayo. Els seus components foren Francesc Matheu, Narcís Oller, el poeta Guasch, Eduard de Toda, Santamaria, Enric de Fuentes, Alexandre Font, Lluís Porta, Ferran Agulló, Amadeu Vives, Guiter, monsieur Martel, un senyor alsacià que residia a Barcelona, mossèn Garriga, mossèn Navarro, Joaquim Cabot, Lluís Via, Bulart, Morera i Galícia i Manuel Vilà. La tertúlia es reunia de set a nou del vespre i era coneguda per la Penya dels Jocs — s'entén, dels Jocs Florals. Un dels seus membres més actius, el poeta Joan Maria Guasch, era tres vegades mestre en Gai Saber i, per tant anomenat "el Trimestre". Francesc Matheu fou l'anima dels Jocs durant la seva llarga i noble existència.
La fortuna de Bobby era de les més sòlides de Barcelona, i Maria Lluïsa es veia embarcada en un yacht farcit de tangos, de cocteleres i de gigolós espirituals, i ella repartint orquídies, somriures i fatalitats, penjada del braç d'un marit incommovible com el Pare Etern.
Bobby, engrescat com estava, li deia que sí de tot, fins que un dia començà a adonar-se de certes coses. En els diàlegs amb la seva consciència, Bobby volia justificar Maria Lluïsa i escanyar els dubtes. Però un vespre, a la terrassa del «Colon», s'esdevingué un petit escàndol, i entre les moltes persones que se n'assabentaren, n'hi hagué més d'una que anà a explicar el succeït a Bobby amb tots els pèls i senyals. Maria Lluïsa i dues amigues seves seien en una tauleta al moment fort de l'aperitiu. Quan les xicotes estaven més enriolades, comparegué a la taula de Maria Lluïsa una entretinguda conegudíssima de les que muntaven la guàrdia al bar i dirigí a Maria Lluïsa quatre insults fulminants. A més a més dels insults, intentà dur-li les ungles a la cara, i jurà que la mataria si no deixava estar a determinada persona. Segons es digué, entre els tècnics, la determinada persona de referències era un oficial de l'aeronàutica dels més ben pentinats i dels més addictes a l'alcohol. Maria Lluïsa tingué un considerable disgust, però no va quedar curta en el diàleg escandalós de la terrassa.
Pels anys noranta, l'Ajuntament decidí que la plaça de Catalunya havia d'ésser definitivament una plaça, netejant-la de les cases i les barraques que l'ofegaven i l'enlletgien. És clar, el «Gran Café del Siglo XIX» figura entre les víctimes de la urbanització. Però, oportunament, havia arribat d'Amèrica un altre català amb idees, el senyor Pou, que associat amb l'amo de la Gàbia prengué a cens uns terrenys de la cantonada del passeig de Gràcia propietat dels marquesos de Montsolís i, l'any 1897, hi bastiren un nou cafè, el Colón, que va tenir una extraordinària acceptació per la novetat del local i per la bonesa del servei.
El Cafè Colón, tan ben portat, féu una ràpida i brillant carrera. Li anaren aixecant pisos damunt, fins a convertir l'immoble en un hotel de dues-centes habitacions. Desfilaren per la seva gerència i la seva direcció prestigis de l'hoteleria com Perelló. Busquets, Miquel Regàs, Ribas... Durant l'Exposició Internacional del 1929, se'n féu càrrec una nova empresa, de la qual era ànima el magatzemista de colonials i col·leccionista d'art Lluís Plandiura. El complex reunia 1'hotel, el cafè, el bar americà, la brasserie i una denominada Taverna Andalusa, en realitat un cabaret distingit. Hom deia que es podia fer plena vida social barcelonina passant-se les vint-i-quatre hores del dia i de la nit ficat en el Colón.
Totes les penyes del cafè tenien nom: la dels metges, la dels artistes, la dels radicals, la dels agents de Canvi i Borsa, la de la magistratura, la dels cineastes, la dels noruecs... Una de les més respectables penyes era la del Gai Saber, amb els senyors Puget, Toda, Morera i Galicia, mestre Vives, Agulló, Cabot, mossèn Garriga, Matheu, servits pel cambrer Cabané, que més tard, amb la ploma, es convertí en divulgador de temes gastronòmics. La penya del propietari, Plandiura, la componien pintors i escultors que cada dissabte dinaven junts en un salonet del bar. A la brasserie, al voltant del poeta Josep Maria de Sagarra, mantenien tertúlia escriptors, periodistes i algun polític: Just Cabot, Josep Maria Planas, Màrius Gifreda, Rossend Llates, Duran i Reynals... De matinada, molts coincidien en el soterrani, en la Taverna Andalusa, on tocava l'orquestra Miuras de Sobré i ballava un grup de gitanes dirigit per Borrull.
Vas baixar a la plaça de Catalunya amb els fills i davant del Banco Español els vas dir: «Mireu, aquí, els anys 36-39 no hi havia un Banc, sinó el meu despatx, al tercer pis, aquella finestra a mà esquerra...» I els teus fills es van quedar tan frescs. «Bueno, i què?» —digué el Tonet—. Això ens volies ensenyar?» El petit va copsar el teu desencís i volgué arreglar-ho: «Doncs a mi m'agradaria viure a la plaça de Catalunya, és com si a París visquéssim a la Concorde, oi?»
Les històries de la teva guerra, del Colon, de la Dona Jove i de les nits als refugis del metro, les havien escoltades massa sovint els teus fills nascuts a l'exili. Et feies pesada. No és així, fent el «viatge sentimental» pels teus camps de batalla, com faries arrelar els fills a la terra que els oferies, si us plau per força. Van gaudir molt més rosegant cacaus voltats de coloms al centre de la plaça. Tu miraves el «teu» Colon i ells seguien les potes rosades dels coloms entre les closques dels cacaus. Tu evocaves el «teu» passat i ells, sense adonar-se'n, sense proposar-s'ho, arrelaven al cor mateix de la ciutat. El «teu» passat, no hi podia intervenir per a res. El «teu» passat, si de cas, podia esdevenir entrebanc i tu no volies o no sabies veure-ho. Si aquella plaça havia d'ésser la terra dels teus fills nascuts a la llar de desterrats, ho fóra no pas perquè al tercer pis de l'edifici del Banco Español hi haguessis tingut un dia el despatx de dirigent de la joventut socialista unificada. Si tu insisties a lligar-los als teus records, l'exili no s'acabaria mai ni per tu ni per ells. Renunciar als teus «ideals»? No dramatitzis. Ningú no t'ho demana. Tornar de genolls? Ningú no t'ho exigeix, però si vols que els fills arrelin de veritat, deixa'ls caminar sols per la ciutat, pels camins que vulguin i vagin descobrint i potser seran ells els que trobin allò que tu no hi vas trobar mai.
Altres indrets de Barcelona: