Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Queda situada darrere del luxós Hotel W Barcelona, projectat per Ricard Bofill, inaugurat l'any 2009 i conegut popularment com l'Hotel Vela. Segons el projecte original havia de ser molt més alt (160 m), però l'Ajuntament va obligar a reduir l'alçària a poc més de la meitat. La seva ubicació, en un espigó del port que era l'antiga escullera, li dóna un original perfil que l'ha convertit en un punt de referència de l'skyline barceloní. Des de la plaça podem veure el que queda de l'escullera, i tot mirant-la podem llegir un text de Jaume Passarell (Badalona, 1890 – Barcelona, 1975) que recrea un viatge amb golondrina, als anys trenta del segle passat, fins a l'escullera, la vida que hi bategava, sobretot la varietat dels pescadors de canya; un altre de Teresa Pàmies (Barcelona, 1919 – Granada, 2012) que parla del dia que la Conxita la va dur a descobrir què era de veritat el mar, ella que era criada terra endins; un passatge d'Ulisses a alta mar, de Baltasar Porcel (Andratx, 1937– Barcelona, 2009) que s'hi localitza, i, finalment, la valoració negativa de l'hotel que David Cirici (Barcelona, 1954), en I el món gira, posa en boca de l'alcalde de Barcelona que va facilitar la construcció de l'hotel.
L'estiueig a Barcelona. Diumenge a l'escullera (Fragment)
Hora, de sis a set. Tots els blocs, totes les roques, el passeig de dalt i la vorera de baix són plens de gent. Els de baix, o pesquen o s’atipen. Els de la vorera de baix, o mengen o festegen. Els del passeig de dalt es dediquen a la contemplació. De mica en mica el cel es va enfosquint i cap a la banda del moll i de la Barceloneta s’encenen els llums. Una filera interminable de canyes, arrenglerades, fa la sentinella a la punta dels blocs. El formigueig de gent va espesseint-se a mida que es fa fosc. Els pescadors, però, segueixen pescant, tirant el fil a l’aigua, o aguantant la canya, impàvids. Una passejada per aquells llocs, i en aquella hora, resulta cu-riosa. Aquí hi ha tota una família; l’home, la dona i les criatures que pesquen. Allà, damunt d’uns caixons de fusta, sostinguts per uns muntants, també de fusta, que s’aguanten damunt del bloc per mitjà d’una capa de ciment, sosté les anques un pescador abstret. De caixons d’aquests n’hi ha, a les puntes de les pedres, una rastellera inacabable. Damunt un altre bloc hom ha col·locat un seient de fusta, pintat de blau, fermat amb ciment i rajoles. En un altre, hom ha construït una escala de maó per a pujar-hi, i a dalt del bloc ha posat un rètol que diu: Interceptado el paso. Mes enllà, entre les pedres i la paret del passeig, hi ha un toldo de sacs, i a sota una família, voltada de maletes, de baguls, d’estris de pescar, i un gat domèstic ajagut damunt d’una pila de roba. Sembla que hi visquin. D’aquella estesa de cassoles i de fiambreres que hi ha per da-munt de les pedres, en munta enlaire la ferum de la carn amb tomàtec, barrejada amb l’olor de bacallà fregit. A la vorera del passeig els venedors de gasoses i cerveses, de cacauets, us avisen amb veu enrogallada que podeu fer beguda. Una boira, prima, us amara les robes d’humitat. I amb la boira va baixant el teló de la foscor del vespre. Dalt de Montjuic parpellegen els llums. Tot caminant, a poc a poc, us trobeu a la punta de l’Escullera, davant d’una finestreta. Es l’hora de tornar a ciutat. Allargueu els cèntims, us donen un tiquet i baixeu les escales que us porten a la gaviota. Un cec que fa grinyolar un acordió enorme us barra el pas. Des d’una barca hom us ofereix peix a dos rals i a pesseta, segons el tamany. Munteu a la gaviota, aquesta fa sonar el corn, i comença a ca-minar en direcció a l’estació marítima. Sorteja les muscleres i els vaixells, i tot d’una us trobeu davant del monument a Colom. La ciutat és voltada d’una foscor clapada de llum. En l’aigua untuosa del moll parpellegen vacil·lants les llums verdes, vermelles, blaves i grogues; les llums de tots colors dels vaixells ancorats, que ballen una dansa confusa i estrafolària sobre l’aigua. Quan, després de pujar l’escala, sou a peu pla, heu de passar pel mig d’una multitud atapeïda de gent endiumenjada, pel costat dels fotògrafs ambulants i pel mig dels grups compactes que escolten als xarlatans. Sentiu baf de carn humana. Aquell perfum de salabror marina, tanmateix agradable, que dúieu enganxada a la punta del nas, s’esvaeix. Ja som a ciutat. La Rambla de Santa Mònica us aclapara. I tanmateix, d’aquella passejada per l’Escullera, de la contemplació d’aquells homes, empeltats de pescador i de filòsof, d’aquelles famílies atipant-se, a penes si en queda res al nostre record. Tot ho ha engolit, ho ha esborrat la ciutat amb el seu tragí, amb la seva pressa, amb el seu moviment i la seva vida trepidants.
Al mar, t'hi va acompanyar la Conxita, germana petita de la Maria. Hi baixàreu a peu, Rambla avall, i com que la Conxita era bonica i ben feta els homes li deien coses que a tu t'enrojolaven. Ella ja hi era avesada i no en feia cas. Quan fóreu a l'estàtua de Colon, la Conxita et va dir: «Aquí el tens, el mar», i els vaixells amb prou feines te'l deixaven veure. No te l'havies imaginat, aquell mar, i el desencís va estranyar a la Conxita. «Doncs, què et pensaves, maca?» I tu li vas dir que el mar de les cançons que cantàveu a l'Orfeó balaguerí era un mar bellugadís, que cantava i plorava, que feia olor de peix i de sal, que acaronava els peus i les galtes. I la Conxita et va dur al rompeolas i allí sí que el vas veure i el vas sentir i fruir, el mar de les cançons de l'Orfeó balaguerí. Allò era mar: aquella immensitat davant teu, d'esquena a la ciutat bruta i saragatera. El mar era aquella força, aquell bram...
No feia ni dues setmanes que s'havia fet instal·lar una bicicleta estàtica al costat de la de la seva dona. Volia aprimar-se una mica de cara a la campanya electoral. El primer dia no havia pedalejat ni deu minuts. Ara ja feia mitja hora. Mitja hora pujant colls i travessant planes sense moure's de lloc i mentre contemplava la ciutat. Volava amb bicicleta per damunt de Barcelona i divagava sobre les qüestions urbanes més diverses. Aquell matí no estava d'humor. Potser per això va triar com a tema de les seves cabòries l'hotel Vela, una de les obres més discutides del seu mandat. I potser per això va pensar que s'havia equivocat. Ell, que no tenia per què fer-ho, havia defensat el projecte, la idea de construir un gran hotel en uns terrenys guanyats al mar que eren de propietat pública. Però que pesats eren els ecologistes, que ximpleta la portaveu d'aquella associació de defensa de les platges, que pesades les associacions de veïns de la Barceloneta! Finalment l'hotel era allí, a primera línia, una porqueria d'edifici descomunal amb una forma absurda, infantil, i uns ornaments a dalt de tot que li recordaven les formes aerodinàmiques, tan anys seixanta, dels encenedors Ronson. Era un edifici francament dolent, un suspens per a la Barcelona del disseny i de l'avantguarda, ho reconeixia. Per què caram s'hi havia embolicat? Per què s'havia embolicat, també, a defensar aquesta obra que en Res Benito havia fet pel Liceu?
—¿Em pots acompanyar a passejar pel port?
—¿Passejar pel port? Dona, si poguéssim... Be, sí. ¿Per què hi vols anar?
—Per explicar-te d'on vinc, quina és la meva família, què sóc i què no vull.
Parem el cotxe a l'escullera. El sol i el ventijol. Les ones picades, d'un blau cel. Com el cel. Hi ha uns pescadors de canya, pacients en els monstruosos pedrots. Algú que vagareja mirant l'horitzó mort o les grues, els camions, que damunt els molls descarreguen uns vaixells. Darrere, Barcelona, amb el llarg promontori de Montjuïc entotsolat en els seus arbres, en el cementiri radiant de claror, i la façana de presumptuosos i tronats edificis portuaris del dinou, el pla de teulats ascendents cap a Collserola perduda dins la boirina grisosa que sura damunt la ciutat.
Altres indrets de Barcelona: