Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Els costers de vinyes que tenen la serralada de Montsant com a rerefons, vesteixen el paisatge amb colors que van variant al llarrg de l'any. Aquí i allà, masos disseminats que denoten un territori poc poblat, que només arriba a prendre entitat en els pobles com Cornudella, al pla, i Siurana a les alçades. Situats en qualsevol punt en què hi predomini la vinya hi podem llegir dos textos de Jesús Maria Tibau (Cornudella de Montsant, 1964). El primer dels textos, un poema en el qual l'autor ens evoca un paisatge de vinya en un dia de pluja i l'olor que desprèn la terra cultivada. El segon, un fragment del llibre "El vertigen del trapezista".
Si afirmem que entre el Montsant i les Gritelles s'estén una plana, no serem fidels a la realitat, i haurem tractat amb indiferència i menyspreu el gran nombre de petits turons que l'esquitxen. El relleu és generós amb la comarca, com les tovalles parades per un xiquet poc traçut, o uns llençols que han viscut el tràfec de la nit. És cert que des de la punta Corbatera o des de Siurana, es pot tenir la il·lusió d'una vall planera, però quan t'allunyes dels núvols i t'apropes als camps llaurats pels hòmens, la visió és una altra, i els costers i les obagues es tornen fites del paisatge, o marcs que el delimiten i li donen esplendor. Cornudella és dalt d'un d'aquests petits turons. No sabem si triat per un atzar capriciós o amb motius prou raonables, perquè el seu origen es perd entre els plecs de la llegenda: el millor bressol possible dels pobles.
Un cop deixes enrere els tombs del coll d'Alforja (si véns del sud) o els del coll d'Albarca (si ho fas pel Nord), unes rectes, que pensaves haver oblidat, et porten fins al poble. Per això, quan hi arribes, no t'emportes cap sorpresa, perquè ja fa temps que has vist com t'esperen les cases dels barris més alts; no com passa amb altres viles del Priorat, que no les veus fins que ja ets al seu damunt. No hem de témer res si un turó, després d'un revolt, ens amaga el poble: segur que tornarà a aparèixer uns metres més enllà, ja que no està previst al destí dels pobles que es fonguin tan de pressa. Si no ens adonem de la presència del poble fins que en som ben a prop, no hem de sentir remordiments; cal tenir present que, probablement, la visió del Montsant a un costat, o de les Gritelles i Siurana a l'altre, ens haurà distret. No serem els primers a qui passa, ni tampoc els últims. A vegades, el mateix poble de Cornudella perd el sentit del temps i es queda embadalit en la visió d'aquestes muntanyes, que juguen a abraçar-lo des de fa tants anys. En aquests casos, pot semblar que els segles s'hagin aturat, cansats de córrer amunt i avall, i busquin un racó dalt del món on reposar les cames; però aquesta sensació se'n va de seguida, quan algun dels habitants fa un gest que ens torna a la realitat: com ara el Jordi que travessa en bicicleta la plaça de la Vila; o el Jaume, que torna en tractor del tros.
La carretera arriba a Cornudella i, tot i que li sap greu, no s'hi queda gaire temps; cadascú coneix quins són els seus deures, i l'obligació sempre és abans que el plaer, fins i tot per a la comarcal 242. Puja fins al Pla de l'Església, fa un canvi de rasant, i baixa per l'altre costat de turonet. En definitiva, el travessa pel mig; però dolçament, sense voler semblar una cicatriu lletja. A un costat queda el barri de les Eres, l'Església, el Celler, la Fonda i la Casa de la Vila; a l'altre, la plaça, el carrer Major i els bars del poble, distribuïts estratègicament, perquè a ningú li calgui caminar gaire si busca res de beure o una tertúlia amiga.
La pluja de la matinada és sempre més callada; no vol fer mal al paisatge que s'està despertant i per això cau amb suavitat i sense presses. Diuen que tampoc no fa soroll perquè la matinada és un moment molt encertat per morir-se; si no, com és que l'escull tanta gent. La matinada és una sagnia per a la humanitat.
Aquella matinada humida de Mura, la pluja també queia discretament. Potser és que volia sentir si el Ciset encara estossegava. Potser és que volia encertir-se que el Ciset no era mort, perquè l'havia sentit que comentava a la Galana quan li arrabassava la camisa a mig sargir i la premia contra el seu pit, que tant de bo que em morís aquesta nit. El cas és que l'home s'havia passat una bona estona escrutant darrere els vidres el cel fosc com si li interessés vivament ser el primer de veure sortir el sol. Un gall havia cantat sense convenciment, un gos va contestar-li en la llunyania amb tres lladrucs carregats de nostàlgia i el cel es va aclarir molt lentament, perquè la diada de Difunts el sol ja comença a emmandrir-se. Així que el cel començava a perdre obertament el to blau fosc i el plugim suau es feia visible, el Ciset es va apartar de la finestra, com si li fes mal veure el contorn de les coses; com si no tingués dret a mirar res no havent-hi la Remei per corroborar-ho. Anà fins a la calaixera i bufà sobre el caramull de cera que era el que quedava de l'espelma nova, tota convertida en llàgrimes i llum. L'esforç el va fer tornar a tossir. Davant de la finestra havia estat rumiant moltes coses; tantes, que fins i tot havia tingut por. Perquè el cor se li havia omplert d'odi i no hi estava avesat. El Ciset sempre havia estat un home pacífic, que s'havia pres la feina de jardiner amb admiració perquè tots els seus esforços per plantar llavors, bulbs, esqueixos i planter sempre donaven fruit, amb l'ajut de l'aigua, del temps i del sol i de la seva paciència. Fins el dia que la follia el va portar a plantar la seva perdició. Flap!, i per culpa d'això es va haver de desterrar. Per culpa del flap i de la bossa de monedes que el va enlluernar. I per culpa de totes aquestes coses se li havia mort la Remei, que s'havia mort d'un cop de pena, ella que era una dona sana i mai no havia caigut malalta, que se m'ha mort de viu en viu, pobra Remei. I el Ciset va arrencar a plorar, com ho havia estat fent tota la nit, maleïda sigui la meva mala estrella, i va fer un bram que va ressonar a les parets buides de cal Peric, buidíssimes perquè ja no les omplia la Remei. I quan l'eco del xiscle va apagar-se, li va tornar a venir la tos, ara amb molta fúria. Amb la tos va escopir un altre bocí d'ànima i es va adonar que no li devia quedar gaire vida per endavant. I per primer cop aquell pensament no li va fer una por excessiva. Vés a saber, va pensar, si quan sigui l'hora que arribi la Galana, em troba ja mort d'una puta vegada. Flap.
Altres indrets de Cornudella de Montsant: